Joan del Alcázar
L’esperada irrupció d’Íñigo Errejón en l’arena electoral de cara al 10N ha sacsejat el tauler polític encara més del que era previsible. El jove polític, d’aparença juvenil però de molta solidesa intel·lectual, de tracte empàtic i seductor, ha polaritzat l’atenció dels mitjans de comunicació i d’amples sectors de l’opinió pública durant la darrera setmana.
L’impacte que el seu partit Más País tindrà en la cita electoral de novembre està per comprovar, però els estudis demoscòpics d’urgència i el sentir generalitzat dels analistes són coincidents: les enquestes amb les que les diverses formacions partidàries creien que anaven a enfrontar les eleccions, especialment el PSOE, son paper banyat.
Es dóna per segura la decepció i la irritació del sector progressista de l’electorat, immensament decebut per la maldestra o perversa gestió, que opinions diverses n’hi ha, que Pedro Sánchez va fer dels resultats de les eleccions d’abril. En menor mesura, també està confirmada la factura –i també la fractura- que haurà d’afrontar Pablo Iglesias per no haver jugat millor les seues cartes front el líder socialista.
La pregunta fins fa una setmana era si aquest cabreig, aquesta ràbia acumulada entre l’electorat progressista es mantindria fins al 10N i es traduiria en un descens sensible de la participació que redundés en una pèrdua de suports a PSOE i Podem, que obrís l’escenari a una victòria de les tres dretes de la madrilenya Plaça de Colom.
Ara a aquesta pregunta s’ha afegit una altra, sembla que de més calat: ¿l’aparició en la lluita electoral de Més País serà afavoridora o perjudicial per a la conformació d’un govern de progrés a Madrid?
Tot un batalló d’analistes i opinadors han posat el crit en el cel, tot diguent que serà molt perjudicial, i han acusat Errejón de ser un cavall de Troia del PSOE, a més un traïdor a l’essència de Podemos, un venut als gestors dels interessos més foscos de l’Espanya actual. No està tan clar que això siga així.
Abans de dictar sentències tan extremes, molts dels opinadors podrien començar per preguntar-se quina és l’explicació del tsunami provocat per la irrupció d’un home com Íñigo Errejón. Tant i més quan el simple fet d’aparèixer en la contesa ja va ser percebut com un terratrèmol, encara sense organització més enllà de la modesta força madrilenya, encara quan el seu partit no tenia ni nom.
El sorgiment de Más País, amb l’anunci de presentar-se únicament en aquelles circumscripcions en les que no malbarate els vots que puga rebre, ja ha sigut un primer senyal d’una concepció de la política diferent a la que l’electorat progressista ha sigut acostumat. Errejón afirma que avantposa els interessos generals als partidaris, la qual cosa és una novetat com el fracàs de les converses de sords entre Sánchez i Iglesias han demostrat. A més, Errejón pot explicar que les seues paraules estan recolzades pels fets: ell sempre ha parlat de la competència virtuosa entre els partits de l’esquerra, i va oferir els seus vots de franc per tal d’impedir que el dreta extremada no aconseguirà revalidar la seua hegemonia a l’Assemblea i a l’Ajuntament de Madrid. No ho va aconseguir.
El més important que ofereix Errejón als electors, per tant, no és tant un programa polític com una credibilitat política. Una part important de l’electorat progressista pot trobar en la seua opció electoral la dosi de confiança que ha perdut en líders com Sánchez i Iglesias.
Després el que ha passat entre les cúpules del PSOE i Podem entre abril i setembre d’enguany no són pocs en que no estan disposats a creure ni en l’hora que és si la donen Sánchez o Iglesias. El problema no són ara tant els programes i les promeses que es puguen fer, com la confiança que els diversos candidats siguen capaços de generar. Un terreny aquest en el que Errejón li treu molt d’avantatge a Sánchez i Iglesias.
A més, les aliances que el dirigent de Más País està conformant amb partits d’àmbit no estatal, com ara Compromís pel País Valèncià, les Marees galegues o el que acaba de sorgir a la Regió de Múrcia, poden tindre un efecte multiplicador de l’impacte del fenomen Errejón. Caldrà, igualment, sumar el que puga aportar la aliança amb Equo, el més implantat partit de l’encara modesta marca política ecologista.
Veurem en què queda la cosa. De moment, no són pocs els qui pensen que Más País i les seues aliances obtindran suport d’electors que van votar PSOE i Podemos en abril, i que –a més a més- trauran de l’abstenció a electors tan irritats que havien decidit no votar.
Són els líders màxims de Podemos i del PSOE, més responsable Sánchez que Iglesias, els que han provocat la paràlisi en la que estem, i són els que han conduit a eleccions. El 10N per la nit sabrem quina és la factura que han de pagar. Però, que quede clar, siga la que siga, no serà honest culpabilitzar Errejón.
