Joan Maragall i Clara Noble, cartes de festeig

maragall i noble

Sal·lus Herrero

He acabat de llegir les Cartes del festeig de Clara Noble i Joan Maragall.  Aquestes cartes del festeig ens permeten resseguir no només retalls de vida i de l’obra de Maragall, sinó també reconstruir el fresc social de la la vida burgesa de finals del segle XIX a Catalunya. Les cartes prefiguren el que serà un joc de veus intercanviades entre personatges masculins i femenins de la seva poesia, com el de L’esposa parla, quan el poeta, que aleshores pren la veu masculina, en l’última estrofa diu: saps que la nau del pensament que em porta/ sempre retorna al port del teu amor (Visions & Cants, a Poesia completa, Barcelona, L’Avenç, 1900).

Feia uns anys que l’havia comprat Cartes del festeig, a la llibreria Fan set, de Valènciaperò no havia tingut temps de llegir-lo encara. Només l’havia fullejat una mica i m’esmussava posar-me a llegir-lo, perquè, com adverteix la metge argentina Mabel Bianco, experta en salut i dones: L’amor romàntic és el que manté les dones en una situació d’inferioritat. L’amor romàntic no existeix, és un mite, i hem de seguir assenyalant els seus riscos, que són que les noies siguin enganyades, que tinguin embarassos precoces, que siguin víctimes de violència i de violència sexual… Hem de continuar insistint en el No és no. Els abusos són cada cop a edats més joves. I hem de traslladar la responsabilitat als homes” (Entrevista al diari Ara, 17 de març del 2019).

Als darrers temps, sembla que ‘més que mai’, s’ha posat “de moda” atacar les dones en grup i violar-les, gravar-ho en vídeo i fer-ho córrer per les xarxes socials. Aquestes imatges brutals, junt a una formació pornogràfica patriarcal de la sexualitat, sense cap anàlisi educatiu ni reflexiu, encomanen la violència masclista i sembla que hi ha homes que s’apunten a violar com a esport i espectacle de crueltat, sadisme i divertiment. Algunes veus afirmen que abans passava el mateix número de cassos i només passa que ara es denuncia més. No ho sé. Em sembla que el retorn, explícit, dels partits neofeixistes pot tenir alguna relació en l’augment de violacions, així com les lleis insuficients per aturar-ho i la “benevolència” d’alguns tribunals masclistes i mitjans de comunicació amb la violació de la manada a les festes de Sant Fermín a Iruña.

Alain Touraine, preguntat per Carles Capdevila a Entendre el món amb onze pensadors contemporanis, preguntat sobre el feminisme i les dones, afirma el sociòleg Touraine que “lamenta molt que estiguem encara en aquest període de consumisme en què la visió de la dona com a objecte sexual, que havia desaparegut, es torna a veure més que mai a tot arreu”. Per això, davant els que afirmen, per edulcorar-ho, que abans passava el mateix o més, cal dir que això és impossible de saber amb certesa, perquè abans ningú ho podia gravar i fer-ho córrer com a forma d’escampar i de ‘banalitzar’ aquests crims patriarcals. El problema, òbviament, no és només que es gravi, (que també!), allò greu és que es violi a noies com si els cossos de les dones foren un botí de guerra a disposició dels mascles. El cos de les altres com un camp de batalla, per arrencar-les l’ànima. No només no anem bé, en aquests i altres afers, anem ben malament. Perquè s’aferma, en la rèplica contra el feminisme, l’aparició d’un home molt vell, quasi prehistòric, més pervertit, un masclisme total(itari), construït des de la barbàrie i el salvatgisme, amb aparells tecnològics a la mà per saquejar les dones amb voluntat de dominació i d’apoderar-se del cos de les altres com a satisfacció de plaer arrencat per la força bruta. Colonialisme i assetjament patriarcal que busca la humiliació, la dominació i la plena disponibilitat de les dones vers els homes. Una demostració de supremacisme masclista. Sense importar la conformitat ni el consentiment. Darrere, ha d’haver un desig malaltís i una cosificació de les dones, com a objecte de rapinya d’homes depravats. Des del feminicisme fins a la pedofília, passant per l’erotització infantil; i a sobre, alguns espècimens masclistes, d’extrema dreta, tenen la barra d’acusar, banalment i falsa, el moviment feminista (que cerca la igualtat de drets, el dret a la diferència, l’ecofeminisme i la defensa dels drets humans, també de les dones!) de “feminazi”. Segurament projecten sobre el feminisme la seva pròpia ideologia masclista i misògina.

Després de xerrar amb el periodista Jaume Comellas, a la Biblioteca de Llançà, Pere Calders, sobre Joan Maragall, en tornar a casa, vaig cercar a la prestatgeria el llibre de Joan Maragall-Clara Noble Cartes del festeig, edició i introducció a cura de Glòria Casals, edicions de la ela geminada, Girona 2011; Maragall coneix a Clara l’estiu de 1888, a Puigcerdà i s’hi va casar el desembre de 1891. Ell tenia vint-i-set anys i ella en tenia quinze quan es van conèixer. No és fins a desembre de 1890, al cap de tres anys, quan Joan fa el primer pas d’escriure-li a Clara una carta manifestant-li els seus sentiments d’amor cap a ella, quan ell en tenia trenta i ella divuit, però, més tard, ella li dirà que no li havia arribat la seua carta a Sanillés, escrita tres mesos abans, i que s’hauria perdut la carta pel camí. Tot apunta que no el veia com a espòs perquè li semblava massa major o massa distant. Recordem que els homes del segle XIX, volien fer-se vells, de pressa, es deixaven barba i aparentaven tenir més anys per eixir ràpid de la joventut. Avui dia, en canvi, la publicitat encomana recrear-se en una mena d’eternització del jovent o inclús de l’adolescència amb egos pujats de to.

La persistència de Joan Maragall va aconseguir vèncer les inicials ‘resistències’ de Clara Noble. A la Introducció, Casals assenyala que Maragall escrivia en una carta a un amic: Jo que hauria volgut ser poeta com Byron o Heine... Joan Maragall, se situa com diu Arthur Terry, en la línia fou de poetes-pensadors que li ve de Goethe, passant per Carlyle, Emerson i Nietzsche, els quals van redefinir alguns conceptes que, a base de repetir-se, s’havien buidat de contingut o s’havien convertir en clixés: Bellesa, Art, Inspiració, Paraula, Cançó o Ritme.

A la primera part del llibre Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana, Simona Skrabec fa una anàlisi molt exhaustiva i comparativa entre la literatura de Joan Maragall i Goethe, el seu context social, a propòsit de la traducció de Faust, de l’alemany al català per Maragall i de l’obra de teatre La Margarideta, 1903, l’adaptació del Faust de Goethe, on s’exposa la modernitat com la fragmentació de subjecte i la impossibilitat de pensar l’home com un monòlit; les distintes interpretacions i concepció de la vida de Goethe, es confronta amb el vell mite de Saturn que devora les seves cries. La pàtria que envia els seus fills a lluitar i a morir en nom d’uns ideals […] mostra l’acceptació impassible de “les lleis injustes que afebleixen els febles i engrandeixen els grans. És el poble qui fa l’escarni de les noies caigudes i les força amb el seu menyspreu perquè acabin matant l’infant que estimen”; Goethe mostra i la crueltat amb la qual són tractats els amors il·lícits. Per sotmetre la natura i convertir-la en una empresa rendible, “tot és vàlid“: provocar la misèria, explotar la gent i fins i tot matar-la. Darrere de la bellesa dels versos de Goethe, hi ha una crítica a la civilització moderna, que amaga la violència, la dominació, el colonialisme i l’obtenció dels guanys, l’impuls del ‘progrés‘ a tot preu.

Joan Maragall observa aquesta pulsió de mort i autodestrucció que hi ha al Faust de Goethe, però ell, en contrast, canvia els instints de dominació pel sentiment d’amor, de tendresa, d’enamorament, de somnis irrealitzats; el nostre poeta, per fortuna, no serviria per anar a cap guerra, la seva literatura, conclou Skrabec, “testimonia la renuncia a tota possibilitat de realització”. I amb això, el poeta ens ofereix la serenitat d’algú capaç d’afrontar els reptes més durs. Els seus herois són els homes sense esperança que lluiten encara que tot estigui perdut i combaten sense esperar cap resultat; li diu en una carta a Unamuno: “Catalunya és el poble que espera“.  Hauria d’haver afegit, “i el que espera, desespera”. Massa anys ha estat Catalunya ( i els Països Catalans) allargant la mà per trobar una solució que passi pel reconeixement de la pròpia sobirania nacional, pel dret a decidir en llengua, cultura, economia, política i societat. Inclús, un personatge com Azorín, en temps de Joan Maragall, s’esforçava a la premsa de Madrid dient-li al Govern de l’estat espanyol Dad a Catalunya lo que pide, en su integridad, en la seua integritat i sense regatejar tot el que reclama. Perquè té raó, perquè té dret i perquè és just. “Tot i a l’acte. Amb pulcritud i elegància. I així terminarà el des-assossegament de quatre-cents anys”, conclou .Perquè tenim una llengua una cultura i una història distinta a l’espanyola; “Seguir les fluctuacions de la nació catalana des de l’Edat Mitjana fins al present és contemplar el més bell panorama […] una història de set o més segles; en aqueixa història, quatre centúries d’inquietud. D’inquietud per a Catalunya i de preocupació per a la resta d’Espanya. No hi hagut assossegament ni per a Catalunya ni per a la resta d’Espanya en aqueix llarg període […] I ja és hora que la inquietud i la preocupació terminen“; un article oportú escrit a “Crisol (19-VIII-1931) quan començaven els debats sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al parlament espanyol. Ho he traduït del castellà al català, manllevat de les peces històriques triades per Josep Mª Casasús, al diari Ara, 10 de febrer del 2019; José Martinez Ruiz, ‘Azorín’, de Monòver, Vinalopó Mitjà, era un antic deixeble de Francesc Pi i Margall, president de la I República, sabia el que es deia, coneixia bé els Països Catalans.

La visió del centre d’Europa, de Goethe i la visió Mediterrània, de Maragall, es contraposen, tant les seues semblances com les seues oposicions; més assuavida, tendra i dolça la cosmo-visió mediterrània de Catalunya, on “la transgressió és necessària, però cal concebre-la sempre com a part inherent del joc […] l’error cal buscar-lo a dins“.  A diferència de Goethe, a l’obra de Maragall “no hi ha cap jutge que s’endurà la pecadora al patíbul”. En un País sense estat propi fan angúnia i una al·lèrgia instintiva els tribunals, els jutges i els patíbuls. Perquè s’han rebut massa injustícies en nom de la justícia. Joan Fuster va dir, l’any 1952, que ningú com el rector de Salamanca no va aconseguir definir el pensament de Maragall amb una sola paraula: “panpoetismo“; ens diu Skrabec que comprendre Maragall vol dir sobretot, comprendre el raciocini poètic; segurament, la figura de Maragall li va servir a Unamuno, per fer una projecció etnicista basco-espanyola, per etiquetar els catalànics de “levantinos” com infants sentimentals i juganers que es deixen perdre per l’estètica. “Ells“, els únics rectors de l’Espanya castellana, eren els únics qui establien els vectors de la dominació, Maragall “només podia”percebre clarament el terror davant el no-res.

Una de les coses més sorprenents de les cartes del festeig és la diversitat lingüística, es fa servir el castellà, però també l’anglés, el francés i el català. Ella, Clara, era filla d’un comerciant anglés i d’una andalusa de Jerez de la Frontera.

Potser vist des d’avui dia, el to i el contingut de  les cartes poden semblar puerils, el detall d’enviar-li uns paperets perquè li’ls brode en senyal d’amor, tal dia i hora, amb fil i agulla, combinat amb la pregunta si pensa amb ell i la proposta: “no vull que t’esforces en pensar en mi intencionadament; pensa quan bonament et vingui al pensament i quan se’n vagi deixau córrer” […] El nostre amor crec que està ja a prova de distraccions; per tant deixa confiadament que el teu pensament vagi on vagi, que ja sé jo que ell tornarà naturalment a mi, i es complaurà en considerar el tendre i profund amor meu” ; s’expressa un model “d’amor romàntic” propi de la burgesia de la Catalunya del  XIX; a les cartes combina la suplica abans de desistir, les senyals d’un balcó, li demana, posa a l’endemà un objecte de color blanc com a prova de consentiment per a iniciar el camí de la felicitat, “si no no tornaré a importunar-te mai més”. Clara li respon en sorprendre’s sobre-manera per la demanda perquè ell vol que la tregui de la seua incertesa, li agraeix la seua atenció i li suplica que no prengui a “desaire” que no accedeixi als seus desitjos. No obstant això, al cap de tres mesos, li torna a escriure i ella accedeix a parlar-se, li confessa que no li és indiferent i que el veu com amic i no sap si més endavant la cosa anirà a més. Quan comencen a trencar el gel, els “infantilismes” i les “puerilitats” expressen els usos amorosos dominants burgesos de l’època, com va analitzar Carmen Martín Gaite als seus assajos sobre els usos amorosos al segle XVIII i els usos amorosos durant el franquisme. Regles socials, convencions i rituals que expressen les relacions amoroses, les formes de l’emparellament des del matrimoni patrimonial, els procediments, la petició  de la mà de la núvia, la institucionalització de l’amor, les formalitats, les presentacions familiars… les regles de les convencions afectives establertes.

Malgrat el ‘puritanisme’ del segle XIX, Clara li escriu “I am going for the key to open the door for you”, o dir-li que ella s’ha rentat els cabells i se’ls ha soltat perquè se li eixugui mentre li escriu la carta a ell… Ell també li respon, amb insinuacions eròtiques, com que voldria tenir-la al davant i que no sabria què seria capaç de fer-li, que voldria que ella fos com el paper que ell acarona amb la seua ploma o que després de llegir la seva carta tan bonica té els llavis plens de tinta… Quan Clara està d’estiueg a Bilbao, amb el seu pare i el seu germà petit, Waldito, i ell està a Barcelona treballant d’advocat a can Brugada i de periodista al Diario de Barcelona, ella s’excusa perquè li ha escrit en anglés i a ell li costa desxifrar les lletres en anglés, només té un diccionari, però “poc domini”, li diu que tant d’anglés li fa venir mal de cap, tot i que sembla una mica exageració teatral perquè ell sap alemany, francés, castellà i català, per tant, l’anglés no li pot ser massa estrany; ella li diu que no vol emprenyar-lo en escriure-li en anglés, i ho fa sovint, i com que és tan ‘curios’ li dirà que s’ha posat el vestit de seda per anar des de Las Arenas a Bilbao i al remat li escriu “Come soon to me, I am lonely without you and days are very long”. 

Una de els coses més remarcables és que Joan Maragall aprofita el material amb el que s’escriuen per tornar-lo després poemes, posem per cas, Ella parla, recollit a Poesies, L’Avenç, 1985 Poesia completa, p. 28-30:

¿Com me pots estimar si no em coneixes?/ Què has vist en mi per arribar a estimar-me?/ Mai m’he adonat d’aquests esguards que em contes,/ ni d’aquests tremolors, d’aquestes basques./

En les Cartes del festeig de Joan Maragall amb Clara Noble Malvido apareix, a l’inici els dubtes que té en fer-se advocat o periodista, combinar una cosa i l’altra, com comença a treballar a can Brugada i al diari de Barcelona, la fatiga de l’escriptura i del periodisme. També és interessant, l’anàlisi de l’amor romàntic que expressen, enmig dels seus dubtes si casar-se o dedicar-se a viatjar pel mon i esdevenir un Byron català, després un amor frustrant amb Teresa Ferran Vila, el 1887, quan li declara els seus sentiment. Més tard es trenca la relació amb la Teresa per desavinences econòmiques entre el pare de Maragall i la mare de Teresa, a les Notes autobiogràfiques dels cinquanta anys, Maragall en una carta a Lloret, el 30 de desembre d’aquell anys despatxava el tema amb sarcasme i ressentiment: “En cuanto a mujeres, creo que tardaré algún tiempo en fijarme en ninguna, sobre todo en ninguno de esos seres híbridos llamados “señoritas”.  En compte de responsabilitzar al seu pare de convertir el casori en negoci, acusa les ‘dones’. Contra totes, en una mostra de misogínia judeo-cristiana veterotestamentària. Massa estesa al llarg de la història al si de les religions monoteistes. I no sols.

Més tard, Joan (Maragall) li suplica l’amor, quasi s’agenolla, metafòricament, perquè Clara (Noble) el salve de la indeterminació i el convertesca en ‘home’. Perquè en ella ha posat tots els seus ideals, somnis, objecte del desig on es projecten totes les mancances; i, a la vegada, si ella el rep ell li garanteix que la protegirà de tots els perills i riscos de la vida. Refugi del “guerrer”, protecció de la dama, idealització de “la dona” (com si només hi hagués una, ‘totes igual’, ‘intercanviables’), la seguretat, el confort de la llar… Els passeigs per la platja amb ombrel·la, els banys, els viatges a Lyon o Géneve, de les germanes de Maragall, la música, el toc del piano, l’exclusió de les dones en l’instrucció acadèmica, de la qual Clara es queixa, li diu que ella pensa més en ell que ell en ella, ell li diu que no té ganes de menjar, que només prendria a cup of tea amb “un muchito de leche y unos pastelillos que me diera mi mujercita”, hi ha també la infantilització de “l’altre”, de les dones, sota la forma de l’enamorament com una malaltia “compartida”, el paternalisme dels barons, amb noms en diminutius, a les lletres, com a símptoma ‘d’estima’:  nenaClaritaRuchita (de Claruchita), My niceThe fairy, “nena trapella”, “my love”, “angelical“, la meva pau, la meva alegria, el meu consol, l’adoració que li professa, el meu pensament també es segueix a totes hores, despert i dormint, tu fas realitat totes les meves esperances i ensomnis, tresor de dolçors, vull estar convençut que guardes per a mi allò més íntim i més seriós dels teus sentiments…; ella li escriu com a Dear JackMy dear Jack,  i  s’acomiada amb “Tota teva per a sempre”... i ella vol que la seva família  sàpiga que és molt “clever”. Els dos es diuen que somien amb l’altre contínuament i s’anhelen: “I did last night and was dreaming with you all the time” .

Aquestes són formes amoroses, que contrastades amb l’estil popular de Bakhtin esdevenen “coentes”, “cursis”ridículesembafoses, dependents, d’innocència fingida, d’ingenuïtat, d’artificiositat… on “l’amor“, que era una transacció econòmica (recordem la intervenció del pare de Joan Maragall i la mare de Teresa per trencar la seua relació) esdevé idealitzat, des de l’autoengany, havia de ser ‘passional‘ i ‘cec‘… “una primavera eterna“. I tanmateix, hi ha una frase de Margarite Youcernar on ens invita a estimar amb els ulls oberts, tot i que és també una ‘bogeria’, perquè no subverteix el model romàntic, de la possessió, on les dones (maltractades o no) solen endur-se la pitjor part. Encara avui. Com si els fonaments laberíntics de l’amor romàtic es reproduïren sota cançons estupiditzadores i melodies ‘romàntiques’ musicals a l’ús, on l’altra és l’aire que respires i mirar els teus ulls i la teva boca i el teu front i gojar de tota la teva presència (text de Maragall per carta a Clara)… els homes com uns Déus, en un Paradís, envoltats de dones, amb nuvolets de sucre i coquetes de mel. Com es presenten mediàticament alguns cantants masclistes amb lletres supremacistes abominables.

Una revifalla de masclisme d’arrels “romàntiques”, on es dones objectivades, inferioritzades i subordinades al servei de la complaença de les necessitats dels homes. Si no se les pot seduir, ‘caçar’ o ‘conquerir’, en una incitació de consum compulsiu, se les assalta en manada, com a botí de guerra de mascles, objecte de rapinya i de consum fulgurant. El més desgraciat i miserable dels homes, pot sentir-se ‘superior’, si té a les seues mans l’oportunitat d’abusar, maltractar i violar, a una esposa, una mare, una germana, una filla, una núvia o una dona desconeguda, que es torna cacera humana a les festes… dins d’una borratxera fàustica de follia il·limitada. Inclús, aquests mascles patriarcals i perillosos, poden arribar a creure que troben ‘consol’ rebolcant-se en la barbàrie, el crim i la brutalitat contra les dones.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER