Clàudia Rius
(Publicat a Núvol el 17 de juliol 2019 amb el tútol “De Rodoreda a Carmena, un pregó polític”)
Aquest 2019, la pregonera de les Festes de la Mercè de Barcelona serà Manuela Carmena. L’exalcaldessa madrilenya ha aixecat polseguera amb les seves declaracions al voltant dels presos polítics catalans, als quals precisament ha negat la condició de presos polítics, entre altres declaracions. Al llarg de la història, el discurs inicial de la Festa Major de Barcelona s’ha entrellaçat amb la situació política del país, reflectint diferents punts de vista sobre aquest. Reproduïm a continuació el pregó que Mercè Rodoreda va dur a terme el 24 de setembre de 1980 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, que podeu trobar dins del llibre Autoretrat (Angle Editorial, 2006).
Mercè Rodoreda començava el pregó dirigint-se a tots els barcelonins i barcelonines, i arrancava: “Si em trobo aquí, en aquest històric Saló de Cent, per pronunciar el pregó de les Festes de la Mercè, és perquè el senyor alcalde [Narcís Serra i Serra] i tot el seu consistori m’ho van demanar. I van demanar-m’ho amb tanta elegància, que hauria estat una gran descortesia per part meva no acceptar. De moment, vaig creure que jo no era la persona més indicada, d’altres podrien sortir-se’n més airosament que jo, però, reflexionant, vaig pensar que potser sí, i per tres raons!: pel fet de ser barcelonina, per dir-me Mercè i per dur Catalunya dintre meu.”
L’escriptora catalana havia tornat de l’exili vuit anys abans -hi va estar des de l’any 1939 fins al 1971-, i també citava aquesta experiència en el seu discurs inicial de les Festes de la Mercè: “Us puc assegurar que, durant anys, l’allunyament del meu país va aprofundir el meu amor per Barcelona, per la Barcelona catalana de la meva joventut, amb els seus carrers, amb les seves places, amb la seva càrrega d’història, amb la seva bona gent. El meu barri de Sant Gervasi, tocant a la vila de Gràcia, amb el carrer d’Elisa, amb la plaça de la Bonanova, amb els Josepets i amb tants camps de flors […] Lluny del meu país no em feia mal l’enyorament. Em feia mal la tristesa pel destí tan dur dels catalans. Quan havíem aconseguit que la nostra identitat fos acceptada i reconeguda, ens ho van prendre tot. Vam haver d’enterrar la il·lusió de ser simplement un poble que treballa i viu en català i per Catalunya.”
Més endavant, Rodoreda feia referència a la persistència dels catalans: “Ha estat llarg el temps de ser tinguts com a ciutadans d’ínfima categoria, amb la nostra llengua prohibida i escarnida. Humiliats. Però, enmig de l’enfonsament, no vam cedir. No podíem deixar-nos vèncer per l’adversitat. Ofegats, escampats, vam continuar pensant en el nostre país, treballant pel nostre país. Tant els de dintre com els de fora. Som catalans i diria que la tenacitat és la nostra divisa. I l’espera ens ha valgut un miracle. Jo crec en miracles, i el miracle ha començat: tenim un govern de patriotes, de gent profundament catalana i tenaç, amb unes arrels catalanes que ningú ni res no ha pogut arrencar. Tenim, tots, una tasca a emprendre, una tasca difícil i per això apassionant: ajudar. Tots hem desitjat en un moment o altre de la nostra vida tenir una ciutat ideal, una pàtria ideal: la més alta i la més bella. […] Aquesta pàtria ideal, nosaltres l’hem de fer: Tots els que vindran darrere de nosaltres, generació darrere generació, lligats tots pel mateix desig.”
La reconeguda escriptora catalana continuava el seu pregó parlant de la Mare de Déu de la Mercè, a la qual pregava: “Mare de Déu de la Mercè, feu que els catalans no hàgim de sentir-nos mai més captius. Que la nostra aspiració tan justa i tan humana de néixer i de morir catalans ens sigui reconeguda per sempre de sempre. Depèn de vós i depèn de nosaltres, sobretot d’aquesta joventut treballadora i estudiosa, d’aquestes dones catalanes, valentes i fortes, conscients que una de les coses més nobles del món és pujar una família, que han ensenyat i ensenyen als seus fills a estimar Catalunya, sense estridències, quietament, eficaçment. El temps no compta. Hem après a esperar.”
Per acabar, Mercè Rodoreda es referia a la ciutadania: “A totes les autoritats, ara, per fi, ben legítimes, a totes les barcelonines i barcelonins, a totes les catalanes i catalans, vagi la meva salutació més cordial; i a la Santíssima Verge, en la seva advocació de la Mercè, la meva pregària, per mi, per tots nosaltres, per la nostra ciutat i per la nostra pàtria. Barcelonines, barcelonins, queden obertes les Festes de la Mercè.”
