Gustau Muñoz
Fa unes setmanes ens va deixar Carme Miquel. Voldria donar ací testimoni del meu reconeixement a una persona càlida, sensata, humana i compromesa. Una dona de llarga trajectòria en el valencianisme, l’escola i la cultura. Des dels llunyans anys 60, quan dinamitzà junt amb altres companys i companyes la Secció Pedagògica de Lo Rat Penat, fins ara mateix, com a autora, escriptora, articulista i membre de l’AVL, Carme Miquel ha tingut una vida plena. Una vida de dedicació als altres, entesos col·lectivament com a integrants d’un poble secularment agredit i marginat. I també individualmenten, en el tracte amb tots i cadascun que la coneixien. Un tracte sempre amable, cordial, amatent, ple de valors.
I no és que Carme ho tingués tot fàcil i planer. Va conèixer molt directament el patiment. La preocupació pels fills. L’amargor de constatar els obstacles tan grans a què s’enfronta la feina de redreçar aquest país, com és difícil recuperar la llengua en plenitud. Dur, quan s’ha dedicat tota una vida a l’Escola i a promoure el valencianisme. I al final de la seua vida, una salut fragilitzada va complicar-li les coses. Però mai va perdre el somriure.
Restarà el seu record. Carme Miquel ha deixat petjada. La tindrem sempre en la nostra memòria. Forma ja part del patrimoni col·lectiu de referents imprescindibles del valencianisme, l’escola, la llengua, la cultura, la preocupació per la natura, el feminisme. I ens resten els seus llibres, des d’Un estiu a la Marina Alta fins A cau d’orella (Cartes a Roser), passant per La mel i la fel o Aigua en cistella. I tants més, sense oblidar les desenes d’articles que havia publicat.
Sobretot tindrem present la seua elegància moral, la seua actitud vital positiva, la seua integritat. El seu compromís amb el poble, el país i les persones. El seu somriure.
