Jordi Muñoz
Hauríem d’obsessionar-nos a destriar el gra de la palla. A parar l’orella als corrents de fons i relativitzar els moviments estrictament conjunturals i tàctics. No és fàcil, perquè sovint el que és conjuntural i aparentment anecdòtic acaba condicionant i donant forma als corrents de fons de maneres que no sempre són evidents ni fàcils de predir.
En tot cas, aquestes setmanes de negociacions postelectorals han deixat una sensació de finals de cicle (en plural). Potser no podia ser d’una altra manera. La gran recessió que va esclatar el 2008 i que va fer trontollar l’economia global, i que a nosaltres ens va afectar de manera especialment virulenta, ha quedat enrere. Com sol passar amb les grans crisis, sortir-ne no vol dir tornar al punt de partida. D’aquesta crisi n’hem sortit més desiguals, amb els drets socials i l’estat del benestar molt afeblits i havent pagat una enorme factura social. A més, de facto, s’han imposat unes noves regles de joc a escala europea que limiten encara més l’autonomia dels poders democràtics per corregir les desigualtats. Però la sensació d’urgència i d’abisme que es va estendre durant els anys més durs de la crisi, certament, ja no hi és. I el terratrèmol polític que va provocar s’ha anat esmorteint.
Potser té a veure amb la particular estructura de les desigualtats al nostre país, que s’ha accentuat aquests anys de crisi. Ho ha explicat, entre d’altres, l’economista Branko Milanovic. La distància més rellevant, en termes relatius, és la que separa les rendes més baixes de les classes mitjanes, més que no pas la que separa les rendes mitjanes de les més altes. En aquests anys de crisi, qui ha perdut més en termes reals són els dos decils inferiors de la distribució de renda. És a dir: el 20% més pobre s’ha empobrit molt però, per contra, de la meitat en amunt no hi ha hagut empobriment. Això sí, els més rics s’han enriquit encara més en aquests anys de crisi.
Això és políticament transcendent perquè en aquest 20% més empobrit hi ha poca gent que voti. Alguns, perquè no hi tenen dret: bona part la població immigrada conviu amb nosaltres sense drets polítics. I d’altres tenen el dret però no l’exerceixen: només cal mirar el mapa de l’abstenció a les nostres ciutats. Fixem-nos en Barcelona: l’abstenció a les darreres eleccions generals va fregar el 40% a Torre Baró o el Raval, i es va quedar al voltant del 15% a les Tres Torres, la Vila Olímpica, les Corts o Sant Gervasi. I això no és tot: si als que no van votar hi sumem els que no tenien dret a fer-ho, resulta que un 70% de la població del Raval, o un 50% de barris com Ciutat Meridiana o la Trinitat Vella, es van quedar sense veu. Als districtes més benestants, en canvi, abstencionistes i veïns sense dret a vot no sumen gaire més del 20%.
Així doncs, amb la factura de la crisi concentrada en els sectors amb menys veu, el sistema polític espanyol torna a respirar tranquil. Arrossega, això sí, ferides i inestabilitat. Però l’anomenat règim del 78 sembla que ha superat la prova d’estrès. El cicle que va obrir el 15-M, a Catalunya, es va tancar simbòlicament potser amb Manuel Valls aplaudint dempeus l’alcaldessa Colau, a qui acabava d’investir. I a l’Estat sembla que es clou amb la decadència de Podem. Ara Pablo Iglesias es debat entre desnaturalitzar-se entrant en un acord amb el PSOE amb un perfil mínim, gairebé transparent, com li exigeix Pedro Sánchez, o prendre el risc d’aprofundir el seu declivi electoral i confirmar l’atomització del seu espai.
Però el del 15-M no és l’únic cicle que es tanca. El temps ho dirà, però sembla que el pacte entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació de Barcelona apunta també cap al final del cicle del Procés. Un final llarg i mal digerit, això sí.
Però, en tot cas, és prou evident que les tres hipòtesis que, implícitament, convivien l’octubre del 17 es van demostrar fallides. Ni la crisi política creada va obrir un escenari de negociació amb l’Estat, ni era possible la desconnexió de la llei a la llei amb les estructures d’estat, ni l’energia de la ciutadania organitzada va ser suficient per provocar una insurrecció que implementés la República.
Ara la constatació i digestió d’aquest resultat sembla que arrossega també els acords i artefactes polítics que van sustentar el Procés. En aquest cas, però, és molt difícil de saber què vindrà després del Procés. La hipòtesi d’un retorn plàcid a l’autonomisme no sembla ara com ara la més plausible.
Amb les dades a la mà, ni els resultats electorals ni les enquestes d’opinió ens suggereixen una davallada de l’independentisme. Per tres raons, diria. Primer, perquè tot i que la crisi potser va donar oxigen a l’independentisme, no en va ser el motor principal. Segon, perquè la repressió de l’Estat encara no ha tocat sostre. I la repressió cohesiona i esperona l’independentisme, com és lògic. I tercer -i més important-, perquè l’Estat ni vol ni pot oferir cap pista d’aterratge al sobiranisme. La sentència del TC sobre l’Estatut va tancar definitivament la porta a l’ampliació de l’autogovern sense reforma constitucional. I el blindatge de la Constitució i la correlació de forces a l’Estat fan impensable una reforma descentralitzadora. De fet, el que tenim avui és un nivell objectivament inferior i més feble d’autonomia que el que hi havia abans del 2010. I això està molt lluny d’acomodar la voluntat majoritària d’autogovern que hi ha a la societat catalana.
Aquests dies n’hi ha que s’aferren, encara, a les hipòtesis de l’octubre del 17. I n’hi ha també que pensen i intenten dibuixar, des de diversos angles, el nou catalanisme postindependentista. Sembla, però, més realista i necessari pensar en el nou independentisme després del Procés. I en això, diria, arrosseguem un cert dèficit de definició i reflexió. Sobretot ara que el PSOE ha deixat clar que no vol cap diàleg.
(ARA, 14 juliol 2019)
