Sal·lus Herrero
Dissabte, 6 de juliol, a Llançà, es va celebrar una jornada del Correllengua dedicada a Pere Calders organitzada per la CAL (la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana), altres vegades s’ha dedicat a d’altres escriptors o cantants, com l’Ovidi Montllor… A les samarretes del Correllengua dels Països Catalans, posava “Llengua. Cultura. Llibertat” perquè s’escolti a tot arreu i també la frase “Parlar català és convidar. Convidar és conviure”. Una invitació per aprendre i escampar la nostra llengua i cultura pròpia com una eina de creixement.
Enguany, però, l’homenatge li tocava a Calders, s’inicia el curs Correllengua 2019 de tots els països catalanoparlants, a la vila on anava de vacances i on hi ha al Port de Llançà, les seves cendres, dins d’un monòlit, de l’escultor Domènech Fita, tres parets de ciment que formen un triangle arrelat a la terra, amb una mena de sostre o barret a la part de dalt plena de figures imaginàries, estranyes, surrealistes, que simbolitzen l’essència màgica de la vida i de la seva l’escriptura de Pere Calders, en un costat hi ha gravat el seu nom i dos cognoms, Pere Calders Rossinyol, *29-IX-1912 +21-VII-1994, Escriptor, Amic de Llançà, a l’altre costat hi ha gravada una oració de Pere Calders: “Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans, i, si finalment resulta que n’hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada”, en el tercer mur posa, Ajuntament de Llançà, St Jordi 1995. Només un any després del seu viatge a l’hipotètic cel ple d’ironia i de bondat. Hi hagueren reflexos municipals contrastats.
El president de la CAL, Pep Ribas, va assenyalar que les associacions per la llengua catalana, abastaven el País Valencià, les Illes, la Franja, Catalunya i Catalunya del Nord i tenien per objectiu la transmissió generacional de la nostra llengua catalana, encara minoritzada, llengua d’una nació sense estat, que només ens té a nosaltres, els catalanoparlants i els que es vulguin incorporar a la nostra cultura. Ens calen eines d’estat per preservar la llengua, però també una actitud positiva envers la nostra llengua, de lleialtat, dirigint-nos amb senzillesa i empatia cap als que encara no la parlen per permetre’ls que la puguin aprendre. Cal defensa que som una sola comunitat, sense guetos. Pere Calders representa un compromís ferm amb la llengua i el País, un dels catalans més il·lustres del segle XX; va sofrir exili per les seves idees republicanes. Una vegada li van preguntar per què va començar a escriure i va respondre: perquè tenia el cap ple d’històries, i de tant en tant algú, quan li ensenyava alguna cosa que havia escrit em deia que l’“encertava“, i això em feia sentir afalagat. Un escriptor li va confessar que quan escrivia, sofria i Calders li va respondre: “Doncs, jo sofreixo quan no puc escriure i en diverteixo molt quan hi faig”.
Francesc Guisset, alcalde de Llançà, va donar les gràcies als assistents i va apostar per fer tots els pactes perquè la nostra llengua es normalitzi; va animar a tots els catalanoparlant a fer-la servir a tots els àmbits perquè la gent perdi la por a parlar-la. Va denunciar, com advocat, que al món de la justícia es feia servir molt poc. Va apostar perquè el català es normalitzi dins de tots els àmbits dels Països Catalans i a tot l’Estat. No pot ser que sigui menystinguda, la nostra llengua ha de ser tan respectada com l’euscara, el gallec o el castellà. Hem de fer una defensa internacional de la nostra llengua (inclús per poder-la parlar al parlament de la UE com a llengua oficial; l’afegit entre parèntesi és meu). El Correllengua és una proposta lúdica, reivindicativa, transversal, el català és la nostra llengua ‘materna’, quan estudiava a Deusto, (va confessar Francesc que allà, com que els costava dir el seu nom i entenien que era francès, va matisar que li deien Patxi), tenia necessitat de sentir i parlar en català i vaig comprovar que a Euskadi i a d’altres parts de l’estat espanyol, molta gent tenia interès per aprendre el català… Variant la frase de Calders que deia “Sofreixo quan no puc escriure”, dic “Sofreixo quan no puc parlar en la meva llengua“. No només ell, la majoria dels catalanoparlants perquè no podem acceptar, ni un minut més, tantes vulneracions de drets a llibertat de poder expressar-se en la pròpia llengua dels Països Catalans.
Joan Pinyol va dir que li havien encarregat fer una ressenya breu de Pere Calders, pot ser per fer-ho curt hauria de dir la ‘nota autobiogràfica’ que va fer sobre si mateix: “Em dic Pere i dos cognoms més. vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana”. Fa 25 anys que ens va deixar, la mort ens el va robar. Fou un model de fidelitat absolut i sincer a la llengua, malgrat el seu exili mexicà. Pinyol es va declarar un lector apassionat i la lectura de “Cròniques de la veritat oculta” de Calders, a l’Institut de Capellades, el va despertar i li va canviar la vida, de les ciències va preferir dedicar-se a les lletres. Arran del conte d'”El Raspall“, on el nen Santi quan l’aparten del gos ha de trobar un substitutiu, Pinyol, va trenar el guió biogràfic de Pere Calders.
Calders naix el 1912 quan l’enfonsament del Titànic, que va tocar fons com una closca d’una petxina, és el temps de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra i en l’àmbit familiar el seu pare l’inculca la passió per les lletres i les arts gràfiques, el seu ofici al llarg de la seva vida; la seva mare, Teresa Rossinyol, l’ensenya a llegir i escriure molt aviat, va viure en una masia de Polinyà del Vallès (Occidental), els primers vuit anys de la seva vida, on recordarà sempre les converses amb els homes de camp, els seus ensenyaments i la imaginació que li va generar per resistir durant tota la seva vida.
Després, la família de Calders-Rossinyol, se’n va anar a viure a Barcelona, pels volts de 1920, va anar a l’escola Mossèn Cinto Verdaguer de pedagogia Montesori on va aprendre l’amor per la llengua catalana, del mestre Peronella, on cada dilluns els feien fer un redactat i tots estaven esperant que es llegira la redacció de Pere Calders, a l’escola va conèixer als germans Artis- Gener, Avel·lí i Rosa, a la que li gira l’anell de petit i anys més tard es retroben a Mèxic i esdevé la seva segona dona, complint-se la dita profètica del que movia l’anell d’una xiqueta es casava amb ells. Als anys 30 va accedir a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Posteriorment va treballar com a dibuixant d’un publicitari, i com a periodista a “El Mercantil” i a l‘Avui, on va publicar el seu primer conte. El 1936, va publicar els seus dos primers llibres, el recull de contes, “El primer arlequí” i la novel·la “La glòria del doctor Larén”, on s’insinuen els trets característics de la seva obra, com l’absurd, l’imprevist o l’atzar. Amb l’esclat de la guerra, pel colp d’estat militar, es compromet en defensa de la República col·laborant en publicacions polítiques perquè no l’admeten al front per úlcera gàstrica.
El 1937 s’allista com a voluntari a l’exèrcit de la República i és destinat com a cartògraf a la rereguarda de Terol, on va escriure la crònica “Unitats de xoc“, un dietari de guerra publicat el 1938 amb pròleg de Carles Riba, un dels documents literaris més significatius de la guerra incivil espanyola. A la guerra, un home profundament antimilitarista com ell, només havia disparat un tret a un pot de llauna i no hi va encertar. De retirada cap a Barcelona va escriure la seva primera novel·la llarga “Gaeli i l’home de Déu“, tot i que no la va publicar fins al 1986.
Amb la caiguda de la República va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló, fet que descriu en un article de 1974:
“A la falda dels Pirineus i en ple hivern, amb la moral i el cos malalt, érem una desgraciada gent. La major part d’aquells milers i milers de soldats patíem disenteria o altres afeccions intestinals i el camp va quedar cobert d’excrements en un espai increïblement curt, (…) dormíem i vivíem al ras al mig de la brutícia, i alguns, massa, van morir també al ras sobre una neu i una terra inundades. La merda era alguna cosa més que una interjecció proferida per un personatge de novel·la o per un recurs d’estil “vigorós” per a qualificar una situació”.
Va aconseguir escapar-se del camp de concentració, pel coll d’Ares, amb ràbia, plora amb els ulls secs i no li importaria morir-se, i després d’una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seva primera dona i un fill, es va exiliar a Mèxic, on de seguida va contactar amb els catalans exiliats, com Josep Carner. A Mèxic, hi va estar 23 anys, va tenir tres fills amb Rosa Artís, germana de “Tisner“. Va treballar per a l’editorial Uteha en afers gràfics i de publicacions a més de fer feines per a la subsistència econòmica, sense deixar de col·laborar en les revistes catalanes de l’exili. Calders no es va integrar mai del tot a Mèxic perquè va mantenir viu el desig de retornar a Catalunya, tot i que es va relacionar amb els cercles intel·lectuals i socials de l’exili català i va aprofundir en la seva faceta de contista i novel·lista. Joan Fuster, que es va relacionar amb l’exili mexicà, va escriure: “És ben possible que, sense el pas per l’exili -sense l’escenari i sense els personatges que li proporcionarà Mèxic-, els contes de Calders haguessin derivat a factures més acostades a Poe, Pirandello o Kafka: al conte “filosòfic” tradicional. Mèxic li brindava una “realitat” susceptible d’interpretacions suggestives”.
El 1942 va publicar el seu primer recull de contes posteriors a la guerra incivil espanyola “Memòries especials”, l’any 1955, quan comença a ser reconegut per la major part de la crítica catalana publica “Cròniques de la veritat oculta“, “Gent de l’alta vall (1957) i “Demà a les tres de la matinada” (1959). “L’ombra de l’atzavara”, conta el recorregut sentimental amb la Mercè i l’enamorament amb la Rosa; el dia que rep els papers del divorci es casa amb Rosa. “Invasions subtils”. El 1962 s’embarca al vaixell Covadonga i arriba a Catalunya, en hivern, nevant, el mateix que el nen Santi havia trobat un raspall que substituïa el gos i ja no li calia trobar res més, Calders troba una realitat diferent a la que va deixar, que cal adaptar-se, un país gris, castellanitzat i proposa una realitat màgica, capaç de subvertir les convencions socials, la llibertat del somni, la veritat oculta, desbordant imaginació, joc entre allò real i allò irreal, creació d’un llenguatge satíric, la capacitat de sorpresa… tot el que havia escrit li havia passat per fora o per dins. Sovint descol·loca el personatge protagonista i busca la complicitat amb els lectors amb fets transgressors que capgiren el seu món; li pregunten si vol jugar a l’absurd per respon Què és l’absurd? Els intents de fixar la realitat que tenim els humans? L’espècie humana és l’únic animal que no menja quan té gana… El conte li permet explicar el que vol d’una manera breu i quan diuen que el conte és un gènere menor, respon que això són qualificatius locals. Cada lectors és amo de la meitat del que llegeix i escolta. Escriure és parlar amb un altre, fer conversa. Des que era petit, qualsevol cosa que em crida l’atenció es torna conte. Reconeix que ha viscut situacions molt difícils, guerra, camps de concentració, exili… el sentit de l’humor ens salva de les situacions més difícils.
En un dels seus contes escriu que arriba un viatjant carregat de maletes, però ningú no volia dir-li que allà no hi havia hagut mai cap via, ni trens ni estació…. Li preguntaren si se sentia nacionalista i va dir: “Sí, sóc nacionalista perquè la història ens ha girat l’esquena, per tant, tenim l’oportunitat de tirar endavant; voldria uns Estats Units Ibèrics, no en serem mai prou catalanistes“. Li preguntaren que demanaria als reis i va dir “Als Reis els demanaré la República, però aquestes coses no es poden demanar a les testes coronades”. Quan el gos-raspall del nen va salvar al seu pare una nit quan estava barallant-se amb un lladre que havia entrat a la seva casa, els pares que abans no havien cregut que el raspall era un gos, ara la mare de Santi declarava que mai no dubtaria més de la paraula del seu fill i el pare va dir “No és segur que ho sigui, però mereixeria ser-ho”... El do de la immortalitat d’allò que ens fa feliços. Perseguim la “immortalitat” d’allò que més estimem, amb totes les forces que ens atorga la pròpia vida, sigui la llengua, el país o un horitzó per abastar.
Diana Coromines, la seva neta va fer tres apunts en relació al seu avi, la llengua catalana i Llançà. Perquè venir Llançà esdevé molt important; la llengua és fonamental, el punt de partida des del que Calders fa literatura, té una manera d’entendre la realitat que és el “realisme enriquit“. S’acaben de publicar els dos volums de contes complets de Pere Calders a l’editorial Penguin Random House. Ell era molt aficionat a la tecnologia, a la fotografia, a les màquines d’escriure, al cinema, també al món del somnis, però, els seus relats estan plens d’aspectes insòlits, inexplicables, que la ciència no pot explicar del tot, com l’amor, la mort i ens permet aproximar-nos als grans problemes que afecten els humans. Carme Gregori afirma que Calders subverteix el realisme màgic sud-americà, és un estil semblant al de Günter Grass, un món complex que expressa buscant les complicitats del lector. En el seu cas, expressa el mon i el crea en català. Com explica George Steiner, rescata la realitat catalana universal; la llengua a l’obra de Calders és intrínseca i extrínseca. Des que comença a escriure a “El Mercantil” comenta la realitat nacional i internacional, treballa mesclant la realitat i la ficció.
La preocupació per la llengua catalana és tal que mai va escriure en castellà, l’editorial Planeta li va oferir xecs en blanc perquè es presentés al seu premi, però li demanaven que l’havia d’escriure en castellà… és va negar. Tenia clar que si li donaven el “Premio Nacional” el rebutjaria. Ell, qui fou “obligat a fugir de tot el que estimava”, es devia a la llengua i a la literatura catalana. Distints oradors van remarcar la fascinació i l’agraïment per Mèxic, “un país on demanes feina i la trobes”, el contacte amb l’altra llengua i el màxim el respecte per Mèxic, però vol tornar a Catalunya. Tot i que molts pogueren continuar escrivint en català a l’exili, sovint viure sense estar envoltat per la pròpia llengua és com treure un peix fora de l’aigua. Assumpta Mercader, va representar per a un públic familiar els contes “Raspall”, “Els nens voladors”, “La senyora Maria que va trencar el gerró de porcellana fugint del gat”, “Del cel cap avall”, El núvol Guilla”, amb la participació d’infants col·laboradors que entraven dins la màgia dels contes caldersians.
El 16 de setembre de 1978, la companyia Dagoll Dagom, basada en textos de Pere Calders i amb música i cançons de Jaume Sisa ha estrenar “Antaviana” a teatre Villaroel. Fou un èxit que va contribuir a difondre l’obra de Pere Calders, tot i que ell després de l’estrena va tractar de desanimar a la companyia dient-los que plegaren perquè s’arruïnarien.
A Llançà, per la llengua, el paisatge, la gent, “se sentia com a casa”, deia Diana Coromines; no deixava d’escriure quan venia a Llançà, quan escrivia al diari “Avui”, des de l’Ajuntament li oferiren el fax perquè enviara els seus articles… Les seves cendres i les de la meva àvia Rosa Artis, reposen al monòlit de Fita al Port de Llançà, una escultura que recull l’univers de Calders, les cendres, els somnis, la troballa insòlita i inesperada, l’arrelament ferm a la terra, perquè es pot tocar i veure cada dia, a la vora de la mar i també el món dels somnis a la part de dalt, fets de material més fràgil, de cristalls. Una estranya “piràmide” triangular. Van passar un vídeo de Calders en família a Llançà, a la platja de la Farella, el 1987, va haver-hi un incendi, el homes de la família se n’anaren a ajudar a apagar el foc que s’havia declarat a tocar i el deixaven com a responsable de casa, Calders es va preguntar, inquiet, si creien que era una bona idea deixar-lo a ell sol amb les quatre dones, si arriba el foc fins ací, les podré salvar a totes?
Al vespre, amb un sol torrador, ens aplegàrem al Port de Llançà i infants amb entorxes, la flama de la llengua del Canigó, els castellers Els vailets de l’Empordà, Els tambors del Cap de Creus, les pubilles de Llançà, les autoritats municipals, la gent del Correllengua, entre els quals, Jaume Marfany, Jordi Esteban (que havia treballat a l’ensenyament amb Alfonso Carlos Comín i Ignasi Riera i fa classes de conversa en català als barris perifèrics de l’àrea metropolitana de Barna), el batlle de Llançà va remarcar els trets més importants de Calders, d’entre els quals el surrealisme per escapar de l’època més fosca del franquisme, des de l’humor i la calor, va proposar el premi Calders per incitar en literatura, l’orquestra Els Palanca, tots plegats férem una ofrena de flors davant el monòlit.
Els Palanca van fer un concert molt divertit fet de lectures de contes, de música i de cançons amb lletra de Calders, la Coral Palandriu va cantar “Mareta, mareta” de Rafael Talens, una cançó valenciana que les meves filles han cantat des de petites quan anàven a l’escola La Masia o a l’escola bressol de Benimaclet, de Lluís Llach sobre el poema de Josep Maria de Sagarra cantaren “Vinyes verdes, vora el mar”, de Martí i Pol, “Collarets de llum” i “L’Empordà” (La Sirena i el Pastor) de Joan Maragall. I es va fer lectura del Manifest del Correllengua de Jordi Cuixart, escrit des de la presó de Soto del Real, 2 de maig, 2019, on declara que lluitar per la llibertat és el més bonic que hi ha a la vida, remarca l’amor a la vida i a la tendresa i fa una crida a persistir plens de coratge i de dignitat perquè els drets, com la llibertat, no es pidolen, es defensen i s’exerceixen… Vam cridar llibertat diverses vegades i se n’anàrem a casa, comentant amb Roger Espanyol, saxofonista d’Els Palanca, la Rosa, la filla de Calders i la Diana, les absurdes, incomprensibles i inútils baralles partidistes i de poltrones dels partits… I es repetia allò de “només el poble salva al poble”… Quan en la conversa es va concloure que “tots els partits eren iguals“, vaig protestar lleugerament dient que em semblava que no podíem dir això, com demanant excuses… És veritat que, sovint, tots els partits fan coses inintel·ligibles, semblen com els camins dels déus, inescrutables.
I enmig d’unes escenes “solemnes” a la manera de Pere Calders (un oxímoron), amb un punt d’escenari de Berlanga o Gila passat per l’Empordà, vora el mar, amb pubilles vestides de “falleres” (va dir una veu, “són falleres!”), amb vels negres i vestits llargs, enmig d’un sol infernal de les calderes de Pere Boter, jo pensava, amb Calders, amb dolor de les barres escoltant alguns textos llegits pels Palanca (nom d’un resistent als Pirineus que es va negar a vendre les seves terres perquè destruïren el paisatge pirinenc), que sobretot ens salva la gràcia del sentit de l’humor, per prendre’s la vida sense el costat tràgic, amb els punts ‘d’escepticisme’ escaients i si pot ser posant les rialles convenients que ens aixoplugui la sal de la terra. Roger deia que volia asseure’s i escriure una crida a la ‘coherència’ dels partits polítics amb l’1 d’octubre del 2017, per estar a l’alçada de les circumstàncies, amb ferits, presos, exiliats i una repressió brutal per banda de l’estat. En el cim dels despropòsits, li buiden un ull amb una pilota de goma prohibida pels parlament de Catalunya i l’acusen, falsament, d’atemptat a l’autoritat… L’advertia que no esperés res de la “justícia”. Malgrat les penes, la lectura d’un conte de la subtil invasió, quan clissa un “japonés” dissimulat que parlava en català i “fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa”, posa al descobert un munt de repertoris dels prejudicis de la província humana, les malalties, les inventives, les invectives, les projeccions, l’astúcia, la simulació, les dèries, la perversitat, les aprensions, els capficaments, els detalls del ‘sospitós’ o suspecte de ser tractar ‘diferenciadorament’ (japonés, espanyol o català tant fa), els relats que es generen estirant del fil creatiu més enllà de qualsevol dada i evidència contrastada, travessant les fronteres de la ‘realitat’ de moltes maneres: “I d’on has tret que és japonés? Em preguntà ella./ Vaig riure, potser no de bona gana, compadint la seva innocència./ -Els conec d’una hora lluny… -vaig contestar-li./ Que vols dir que n’has vist gaires?/ -No però els clisso de seguida!/ -T’ho ha dit ell que era japonès? Ni una sola vegada. Són astuts…/ T’ho ha dit algú?/ Ningú no m’ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l’instint esmoladíssim./ Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d’una candidesa increïble./ Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d’aparat ful, donaran molta feina”… Quan més tractàvem de reprimir les rialles, més fort sortien.
Perquè els texts de Calders són un festí constant que provoca un convit de rialles, d’ironia, sarcasme i d’intel·ligència. En un relat el “protagonista” li conta les sospites d’infidelitat de la seva parella a un company de feina i les diverses maneres de prendre-s’ho, com un entomòlec de les passions, les imaginacions i derivacions humanes. Recorreguts vitals plens d’humor i d’atzar, que en la literatura nord-americana actual ha posat en circulació internacional Paul Auster amb un tarannà menys divertit i més circumspecte.
P.S.
D’entre els microcontes de Calders, a l’estil d’Augusto Monterroso, que va escriure un dels relats més curts de la literatura: “Cuando despertó, el dinosaurio estaba allí”, hi ha, entre d’altres, “Obsecació”: “Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions”; “Val més no tocar-ho”: “Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho va aconseguir. I el que són les coses: es veu que no valia la pena, perquè tothom coincidí a dir-li que estava molt millor en la seva etapa de projecte”; “Història castrense”: Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament./ Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar”; Copyright: “Algú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets ni si he estat un bon o un mal negoci”. i per últim, “Qüestions de tràmit”: “Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas”. Incitacions meditatives i rialleres per veure la vida des del costat insòlit. Per fer de la necessitat i el sofriment, rialla, que ens alliberi de les penes.
