Els darrers dies de Walter Benjamin

El poeta i escriptor, Enric Umbert, ha escrit una novel·la molt bona: “L’últim passatge de Walter Benjamin” ( Edicions 62), per a explicar  els darrers dies d’un dels membres més lúcids i alhora marginals -o perifèrics- de l’Escola de Frankfurt.

Es nota que l’Enric Umbert ha llegit molt sobre la filosofia i la vida de Benjamin i aboca aquest pòsit de lectura i coneixença en forma de cites, paradoxes, trama i reflexions copsant el tarannà filosòfic i personal del filòsof que ens adverteix davant els abismes de la contemporaneïtat. Com el mateix Benjamin apuntava a propòsit de “L’Angelus Novus” de Paul Klee, que gira la cara cap al passat perquè observa les catàstrofes esgarrifoses del “progrés” cap al futur que erròniament es creu que sempre va “a millor” (com el progrés), seguint el model teològic del temps lineal judeo-cristià, concretat filosòficament en la modernitat en la  concepció de la filosofia de la història hegeliana. Una filosofia de la història que Fukuyama va rescatar, com a ‘simulacre’ per a determinar ‘la fi de la història’ des d’un paradigma neoliberal, quan sovint la història es mou ‘en espiral’ i els residus del totalitarisme regloten i retornen, reproduint cercles viciosos, disfressats d’altres maneres, com anuncia Umberto Eco en el seu text sobre el feixisme. La barbàrie, als inicis, es sol posar els seus millors vestits, per enlluernar, després es deixa anar i mostra el seu pitjor rostre. Ara bé, si ens hi fixem bé, es percep ja als inicis, en l’apologia dels terrorisme patriarcal, en la misogínia i el menyspreu envers drets i la vida de les dones, en la vulneració dels drets, les amenaces i persecució dels LGTBI, la criminalització dels independentistes… en l’aplicació del codi penal contra la dissidència. O d’una visió punitiva de l’enemic contra els adversaris polítics, socials, ideològics, sexuals o de gènere.

L’homenatge a Walter Benjamin de Dani Karavan, on “passatges” esdevé lloc de commemoració a Portbou, una escala que ens duu a l’abisme del penya-segat, amb un paisatge bellíssim, on s’expressa: “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. la construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom“.  Una altra frase de Benjamin: “Una de les tasques més importants de l’art ha estat sempre la de generar una demanda que encara no pot satisfer-se plenament“, com va concloure la salutació del Dr. Richard von Weizsäcker, antic president de la República Federal Alemanya, en la inauguració del lloc de commemoració, davant el cementeri de Portbou, el 15 de maig de 1994: “Walter Benjamin no veié la història com quelcom lineal. La seva vida i la seva obra tampoc ho foren; per això, tant l’una com l’altra es trobaren encara més a prop de la veritat, la veritat que cap dogma no pot totalitzar. Aquesta és la raó per la qual la veu de Walter Benjamin, aquest gran pensador humà, ens parla encara avui. la seva vida acabà a Portnou, però amb la seva obra inconclusa es va avançar al seu temps […] va pressentir i ens va presagiar la conjunció de percepció sensual i de pensament, de material i d’ideal que impregna l’art i el món social del present com mai no ho havia fet en cap altra època. El passatge del temps li era obert; a despit de tota oposició, ell el va creuar. Com l’experiència de baixar l’escala a la vora del penya-segat de Portbou, en memòria de Walter Benjamin”.

Umbert a la novel·la L’últim passatge de Walter Benjamin” no només ens conta el viacrucis a peu fugint de la barbàrie nazi per la muntanya des de Banyuls de la Marenda fins a Portbou, passant pel Querroig, el cim de la muntanya que hi ha entre Banyuls i Portbou, també fa incursions sobre els viatges de Benjamin a Eivissa, les seues cartes des d’Eivissa que ha publicat, glossat i analitzat el poeta i filòsof, Vicente Valero, en remarcar la seua fugida de Berlín per les incomoditats que li genera l’ascens del nazisme, la crisi d’una Europa que veu que es desfà a ulls de tothom, l’impacte de la llum i el sol d’Eivissa que li abat els pensaments i l’envaeix els sentits en una terra que llavors era de les més verges d’Europa, un món d’ahir rural amb les andròmines agràries de les masies eivisenques, els seus amors, les seues amistats amb Bertolt Brecht , Adorno, Horkheimer, Hannah Arent, Scholem, Gunther Anders (Stern), Jean Selz, el treball sobre Baudelaire, la confecció dels seus llibres que són tan importants o més que la seua pròpia vida.

 El tresor més preuat que porta, Walter Benjamin, en la seua fugida, a la maleta cap a Portbou són els seus escrits, reflexions i anotacions, la seva vida, la història, l’art i la política sobre el present que cal analitzar des del sofriment dels vençuts per la barbàrie i el totalitarisme nazi, que sovint s’emmascara i es disfressa d’estat de dret (Rechtsstaat), de supremacisme estatal o de l’imperi de la llei del més fort, entesa com la llei militar, del que més armes posseeix i pot imposar la seva dominació amb argúcies legalistes interpretades antidemocràticament contra drets humans fonamentals. Recordem que els nacionalsocialistes alemanys als anys trenta també invocaven l’acatament a la llei i a les ordres dictades per Hitler, on el genocidi dels altres es considerava llei i solució final davant les falòrnies inventades contra els jueus, comunistes, gitanos, homosexuals, cristians o demòcrates.

Des de l’inici del llibre d’Enric Umbert sobre Walter Benjamin, que arrenca amb “Quan es desperta nota una forta molèstia a l’esquena. Una pedra com una espasa esmussada li prem, punyent, el ronyó. Comença a clarejar i, poc després de fregar-se els ulls, veu, enmig d’una vaporosa cortina, com es desvetlla el mar. A les palpentes recupera les ulleres malmeses…”, fins a quasi la fi quan escriu “Per la finestra entra la primera llum del dia i, des de l’estació de Portbou, se sent el xiulet intens i seguit d’un tren que inicia la marxa, possiblement cap al sud.“, Enric Umbert fa servir un llenguatge esmolat, enlluernador, precís, just i escaient, plenament poètic, per explicar els darrers dies i hores de Walter Benjamin, la vida sencera d’un filòsof críptic, hereu de la tradició de la Torà, de la tradició de Grècia i de Roma, d’un fora de joc, original, clarificador i molt complex d’interpretar perquè alguns dels seus escrits són una acumulació de cites exposant les seues constel·lacions d’idees irreductibles a la simplicitat.

Reflexions breus en forma de cita sobre l’esperança, el temps, la infància a Berlín, la memòria, l’exili, la història, el progrés, la cultura i la barbàrie, la revolució, els frens, el enderrocs, l’art, la fotografia, l’arquitectura, l’austeritat, la bellesa, la felicitat, l’exili, l’estrangeria, la lluita de classes,  les fronteres, el destí, els horòscops, la seua mare, les drogues, “el geperut” que el persegueix, com la seua pròpia ombra, fins a la fi d’un drama al que veiem arribar a poc a poc en una desesperació in crescendo… citant a Kafka diu Benjamin: “Hi ha moltíssima esperança, però no pas per a nosaltres”. Les seues poderoses intuïcions, anàlisi, intel·ligència i capacitat expressiva per registrar no només els esvorancs sinó els terratrèmols de la història, que probablement, vivia com a col·lapse fatal, com van “copsar”, l’abatut, Stefan Zweig i la seua companya Lotte,  com a víctima col·lateral, pocs anys després al Brasil, per través d’entrebancs burocràtics semblants a les de Benjamin i amb una visió que els “valors humanistes europeus” s’enfonsaven irreversiblement i triomfava l’ordre de la barbàrie.

L’Enric Umbert amb L’últim passatge de Walter Benjamin fa una tasca de divulgació excel·lent, acosta al públic culte un pensador que te fama de ser difícil de llegir, ple de cites erudites, el contextualitza i l’emmarca perquè siga més fàcil entendre’l i conèixer-lo, i ho fa de manera amena, gràcil i hàbil, traient el millor suc del “professor” mentre trena la trama del que serà la seua darrera desgràcia atrapat en terra de ningú, entre la França ocupada pels nazis després del pacte de Vichy i l’Espanya del dictador Franco, un jueu indecís i errant, que fuig i tracta d’escapar de la brutalitat d’uns règims nazis i feixista amistançats en la barbàrie i l’extermini dels altres, que no s’enquadren amb l’esquema totalitari.

Un temps “passat” que, banalment, ens “retorna” una mica, mostrant la punta de les urpes, amb els engarjolament arbitrari dels “presos i preses polítiques” i els activistes socials i la “fugida” d’exiliats catalans a altres països d’Europa, “l’esperpent” del judici al Suprem de la gran tergiversació que mostra la falsedat d’unes acusacions inventades que ens torna a ubicar en l’avantsala d’uns temps foscs, d’autoritarisme, d’amenaça i de desgràcia. Perquè cap votació ni cap proclamació del dret a l’autodeterminació o de la independència te cap capacitat per capgirar un estat que es manté per la força bruta, d’una interpretació fèrria de la llei, la restricció dels drets humans, la imposició per la violència de les armes, la policia, la guàrdia civil i l’exèrcit nacional de l’estat. Al meu parer, aquests fonaments “constitucionals” són els tics autoritaris i inclús ‘totalitaris’ del passat que hi ha arrelats en els fonaments, les inèrcies, els usos, costums i les pràctiques d’un estat autoritari, democràticament malgirbat, acomplexat, covard i insegur que ha de decidir si vol ésser una democràcia plena o esdevenir un estat pària que s’enfronta a la comunitat internacional en la vulneració sistemàtica i estructural dels drets humans, amb episodis com els assassinats de migrats a Tarajal, les escenes de violència policial l’1-O de 2017 a Catalunya, el judici al Suprem, el rebuig de l’informe del grup de treball de l`ONU sobre les detencions arbitràries, etcètera, mostren la pitjor cara d’un estat que no vol acceptar les esmenes, exigències i demandes exteriors perquè no es vulneren per mes temps els drets humans dels líders independentistes de Catalunya. Perquè, els colpistes d’estat, intencionadament, confonen desobediència civil amb rebel·lió o sedició, els delictes més greus d’un codi penal forçat perquè digui el que no diu davant d’una violència “normativa” o la criminalització del vot que és una aberració jurídica pròpia de l’advocat de Tejero…

Un dies abans de l’1-O del 2017, assistia a unes jornades entorn a Walter Benjamin, que es fan des de fa anys a la casa de la Cultura a Portbou; no puc oblidar que a migdia, quan es va interrompre la jornada, vaig anar a passejar per Portbou i els continuadors dels guàrdies civils franquistes que descriu Enric Umbert a la novel·la, que requerien el retorn de Benjamin a França sense contemplacions, amb un despatx a la caserna amb la foto del dictador feixista Franco, company de viatge de Musolini i Hitler, amb  maneres despòtiques que haurien de colpir la sensibilitat intel·lectual antifeixista de Walter Benjamin, els hereus d’aquells anaven el 2017 pels carrers de Portbou, vestit d’uniforme verd i arrencant amb les seves mans els cartells que anunciaven el referèndum de l’1-O, “Votem per ser lliures”, “Volem votar”, anava al darrere per comprovar una escena que semblava pròpia d’una dictadura, la criminalització d’una votació electoral, molt propi del falangisme, com a feixisme espanyol; com les agressions policials de l’1-O sense cap previ avís, em va portar a la memòria les primeres manifestacions durant la fi de la dictadura, quan anàvem d’un semàfor a l’altre, d’un cantó de la plaça a l’altra enfront dels temibles grisos, que megàfon en mà, advertien “Disuélvanse”, a la Plaça Sant Agustí de València, i, sovint, ens avisaven abans de colpejar amb les seus porrers i armes. A l’1-O ni això, en la immensa majoria dels col·legis electorals. Cap avís. Només brutalitat, abús i desproporció policial.

Enmig de les vinyes verdes vora el mar, apareix un paisatge dels més bells del món, com advertia Hannah Arendt, la Mar Mediterrània, també “Mare Mortum”, com a denúncia davant la insensibilitat, tret d’alguna escassa excepció, davant els que han fugit de la guerra Síria i de la pobresa d’Àfrica, quan els Pirineus penetren dins la mar a la Costa Brava, on el vent de tramuntana dissenya la forma dels arbres vinclats amb arrels poderoses lligats a la terra, la fatiga, la set, els guardians de les fronteres, la burocràcia, la  brutalitat, la Guàrdia Civil, els passaports, les desgràcies que envaeixen les vides dels exiliats, el records de les estades a Paris i a Eivissa, la temptativa de marxar a Palestina, a Portugal o Nova York i el parany que esdevé Portbou, un poble pegat a una estació-duana “fronterera”, entre dos estats, que resta en una mena de cul-de-sal, on de manera quasi anònima Walter Benjamin mor, abatut, malalt, fastiguejat i fatigat d’una vida plena de persecucions, sofriments, vexacions i ignomínies d’estats autoritaris dels anys quaranta (Alemanya, França i Espanya), víctima d’un totalitarisme que no cessa i que Benjamin al llarg de la seua vida va examinar per tractar d’advertir per qüestionar-lo i derrocar-lo.

I tanmateix, de sobra sabem que cal estar més que alerta perquè mai es pot derrotar del tot les polítiques de la venjança, la política de l’odi i de la brutalitat que reprodueixen les estructures d’estats imperialistes, antidemocràtics, vulneradors de drets i la imposició de les inèrcies de les majories opressores contra el dret de les minories, el dret a la diversitat, el respecte al lliure pensaments, a la llibertat d’expressió i l’animadversió contra els adversaris nacionals, culturals, lingüístics i polítics i es tracta s’esborrar el dret a viure lliurement per reproduint, ‘plàcidament’, el nostre món de vida, la llengua catalana, la nostra cultura, els usos i costums on el poder ha d’anar de baix a dalt i no al revés, com sol passar a massa indrets on s’imposa,  com una de les malalties més contagioses de la política, un nacionalisme estatal que persegueix la dissidència i la legitimitat a expressar, democràticament, el desacord amb les brutalitats, la violència i els dictats de l’estat. Salvant totes les distàncies, perquè el nazisme va marcar un cim de la barbàrie excepcional, i no podem banalitzar la història, els d’ara són temps inquietants. La novel·la d’Enric Umbert, narra els darrers dies de la vida de Walter Benjamin quan va arribar a la Pensió França, prop de la caserna de la guàrdia civil de Portbou, on va morir cansat de viure temps tan inclements i miserables. I Umbert ens explica bona part de les reflexions, pensaments, sentiments i la seva vida novel·lada de Walter Benjamin amb encert filosòfic i bellesa literària.