Joan del Alcàzar
Passen els dies, han passat setmanes després de les dues cites amb les urnes, les legislatives i les locals i autonòmiques [deixem estar ara les europees] i els actors polítics centrals continuen sense pactar definitivament els governs municipals i autonòmics resultants de la darrera marató electoral. La situació comença a resultar cridanera; o absurda, segons es mire. Si es tractés d’un partit d’handbol, els àrbitres no pararien de xiular joc passiu als dos blocs que pugnen pels diversos poders. Els de blau i els de roig no fan més que amenaçar-se, desqualificar-se i enviar-se missatges poc amistosos els uns als altres; i no sols els rojos als blaus i a l’inrevés, sinó també entre ells.
El joc passiu és un dels resultats de la complicada realitat que han dibuixat les urnes, però també de la por de tots a cometre errors, a exposar-se al calvari de la lapidació pública tant pels adversaris com pels propis enemics interns de cada formació.
La pilota la té Pedro Sánchez, que juga amb els rojos però no vol que es note massa, tant i més perquè els seus companys de samarreta, els que comanda Pablo Iglesias, han agafat una lletania monòtona darrere la qual volen amagar la davallada de la seua representativitat i, també, el canyaret intern que pateixen. A més, el líder socialista vol guanyar pes a Europa, i necessita el recolzament del francès Macron amb qui va ser el primer a reunir-se després de les eleccions.
El PP i Ciudadanos estan amb la pantomima dels estira i arronsa per a la constitució de governs entre conservadors i reaccionaris, però en ocasions notòries per governar necessiten incorporar l’ultradreta de Vox; uns parents amb els quals Rivera i Arrimadas no volen aparèixer en públic per si els fan la cara roja a Europa. Les pressions que estan rebent des de París i Brussel·les són conegudes. Veurem què passa finalment, que no està clar a hores d’ara, encara que la dreta sempre és molt des-acomplexada per a conviure amb la seua roba bruta.
Mentre això passa, el País Basc sembla un amigable parc natural amb tots els colors del verd, en bona mesura gràcies a que allí ningú fa una paraula més alta que l’altra. Mentrestant, Catalunya és l’antítesi. Qui ens ho havia de dir fa deu anys.
Barcelona ben bé val una missa, i fins i tot Ernest Maragall estaria disposat a anar a combregar i arriscar-se a deixar de fer manetes amb els de Puigdemont, si els Comuns de Colau li obriren la porta de l’Ajuntament de la capital de Catalunya. El resultat és incert a hores d’ara, però si calgués apostar pagaria la pena fer-ho per l’actual alcaldessa, que –amb l’abstenció de Valls- sembla que podrà re-editar el govern amb el PSC, i farà tàndem amb Jaume Collboni. Seria un colp ben dur per a l’independentisme.
Totes les organitzacions polítiques estan, llavors, en eixe partit virtual que destaca pel joc passiu; fent i dient el que creuen que els convé, el que els interessa, tot i que avui siguen coses que negaven ahir o afirmant-ne altres distintes a les que afirmaven en campanya electoral fa sols unes setmanes. Podem anomenar cinisme a això?
Segurament sí, però la política partidària no és un joc d’infants ni una comèdia d’embolics. Tot amb tot, convindria tindre cura perquè hi ha cínics i cinismes que van més enllà del tolerable en una democràcia madura.
No cal més que veure el que està passant a Navarra, on la constitució del nou govern autonòmic està obrint els informatius de totes les televisions espanyoles; és notícia d’apertura a les ràdios i primera a tres columnes a la premsa.
Navarra és una regió uni-provincial ben particular, com sap qualsevol que simplement l’ha recorreguda. Amb una gran personalitat global navarresa, i amb un foralisme molt viu, d’Olite cap al sud incloent-hi Tudela és una sub-regió pròxima en tots els sentits a Aragó; i d’Olite cap al nord, incloent-hi Pamplona, n’és una altra clarament basca. Sempre ha sigut difícil gestionar Navarra, que ha comptat amb una dreta i una ultradreta potent que han jugat de forma continuada la carta de l’amenaça de l’annexió al País Basc.
Doncs bé, el resultat de les eleccions passades va donar 19 diputats a la coalició Navarra Suma (on està la Unión del Pueblo Navarro recolzada pel PP i Ciudadanos), 11 al Partit Socialista de Navarra (PSN-PSOE), 9 a Geroa Bai (pròxima al PNB), 8 a EH-Bildu (l’esquerra independentista), 2 a Podemos i un diputat a Izquierda-Ezquerra. És a dir, que si funcionen els acords entre partits, el PSN hauria de formar govern progressista amb Geroa Bai, Podem i Izquierda-Ezquerra, però necessitarien l’abstenció d’EH-Bildu en segona votació.
Doncs bé, el Trio de Colón ha posat el crit en el cel. Com que són la llista més votada, reclamen el poder, i acusen de traïció i amenacen als socialistes amb el foc de l’infern si accepten l’abstenció d’EH Bildu. Són els mateixos que van formar govern a Andalusia amb Vox; són els qui s’empassen totes les amenaces anticonstitucionals dels d’Abascal a les dones, als immigrants, a les pensions, a les autonomies, etc., etc.; són els que volen replicar eixa aliança a Madrid, capital i comunitat, on els més votats van ser Más Madrid i el PSOE; són els que volen manar a Castella-Lleó i a Múrcia, on també van vèncer els socialistes.
Així doncs, resulta que els del Trio de Colón són els que amenacen amb l’arribada de l’Anticrist si Pedro Sánchez no li para els peus a la seua companya María Chivite i accepten l’abstenció d’EH-Bildu.
Faria bé el líder del PSOE en no deixar-se aclaparar per la dreta mediàtica, ni espantar-se per les desqualificacions de Casado i Rivera. Més enllà que no aconseguirà evitar que continuen atacant-lo per terra, mar i aire, no necessita fer un pacte amb EH Bildu. Simplement es tracta d’acceptar l’abstenció dels d’Otegui sense contra-partides.
A més, mentre no es demostre el contrari, Otegui i EH Bildu estan tan dins de la Llei de Partits i de la Constitució [encara que no combreguen amb ella] com està Vox, Abascal i els seus confrares. Per què, llavors, renunciar a complir a Navarra allò que han dit les urnes?
