Sal·lus Herrero
Josep Lacreu, ínclit filòleg, el 28 de setembre del 2018 publicava un article al Levante-EMV -in illo tempore, allà per la Segona Glaciació, conegut com el ‘Lermante’- intitulat “La sorra i l’arena”, en qualitat de tècnic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). La sorra i l’arena. L’eriço i la guineu (perdó!!, la rabosa). Veient un programa d’estiu de À Punt, li va fer nosa que una persona -un parlant lleial- esmentés el mot “sorra“, lligat al plaer que gaudia deixant que la sorra li passés entre mig dels dits dels peus, quan li arribaven les ones d’aigua asseguda a la vora de la mar… Perquè diu Lacreu que al País Valencià no es diu sorra i cal dir arena. Sorra… prohibit!! Arena, que és més genuí! Sorra, en aquest cas, no és vulpes. És català, el dimoni, que és pitjor.
Comenta Lacreu que en un curs de formació al professorat de català, un alumne deia que al seu poble es deia “sorra” i altre deia que s’usava en dir “tollina” o “tonyina de sorra”, però en castellà s’havia de dir “Ijada de atún“, que al “Diccionari català-valencià-balear”, va en ‘h’ “hijada de atún“. Lacreu puntualitza i fa una distinció acurada entre arena fina i “arena grossa” (que prové de ‘saburra’ en llatí) que seria la “sorra” o “saorra” -zahorra, en diuen- en material de construcció, textualment escriu: “Li vaig explicar que estos dos vocables eren geosinònims: arena es diu en tota la Comunitat Valenciana, en una gran part del català occidental, en el Rosselló, en les Illes Balears i en l’Alguer, mentre que sorra és pròpia d’una àmplia franja de la Catalunya litoral”, sense especificar aquest litoral fins a on arriba. No sóc filòleg, només un aficionat amatent i un usuari expansiu, que sovint llegeix alguns llibres de sociolingüística i de filologia, però no tinc a la testa tot l’ús geogràfic dels mots de tot el domini lingüístic català, tot i que em preocupa el futur de la nostra llengua i cultura catalana, siga al País Valencià, a les Illes, a l’Alguer, a les Terres de Ponent, Catalunya i al nord de Catalunya, tant el territori que hi ha sota la dominació de l’estat espanyol com sota dominació de l’estat francés i inclús de l’italià. I el Carxe, no ens n’oblidem, sota administració murciana.
Al País Valencià, sembla (darrerament, amb tanta intensitat com fa anys), que s’intenta esborrar qualsevol petjada de catalanitat valenciana o de valencianitat catalana, que com advertia Doro Balaguer sàviament, durant la“modèlica transició” i durant la“batalla de València”, farcida de violència i brutalitat anticatalanista (o antivalenciana), s’ha perpetuat fins ara mateix. Anotava llavors Doro Balaguer -gran persona- que calia que la valenciana gent assumira la catalanitat (o valencianitat, és el mateix en el fons) que ens pertoca, la que ens correspon, la que vulguem assolir per decisió pròpia amb voluntat de ser, de persistir i decidir el futur perquè no ens el decidisquen per nosaltres… els castellans o espanyols castellans que de decidir i manar en sabem un fum! Porten a la massa de la sang el ‘mando’, vénen i manen, mai canvien de llengua, amb honroses i meritòries excepcions, ocupen llocs d’administració i comandament, se senten en territori conquistat, i nosaltres muts i a la gàbia… Els valencians/catalans, d’origen o convicció, des del Micalet i la Llotja que vàrem dimitir o ens varen fer dimitir manu militari. Passant sobretot per la Inquisició castellana, el Patriarca Ribera i tota la resta, incloent sobretot 1707, Almansa i la crema de Xàtiva. Fins arribar a 1939.
Ni més ni menys, puix que sinó acabarien enderrocant la Llotja de València perquè és d’estil gòtic català, perquè el mestre d’obres -o arquitecte- en fou el gironí Pere Compte, quan el Regne de València formava part en peu d’igualtat – cosa que ‘ells’ no entenen- de la Corona d’Aragó, és a dir, de la Corona Catalana, amb origen en el Casal de Barcelona, el pacte entre els Comtes-Reis i Aragó, heretat per via dinàstica. Llavors la relació era fluïda, nacional, entre el Regne de València, Catalunya, Mallorca i les comarques del nord, on hi ha Cotlliure, Elna i Perpinyà i el palau dels reis de Mallorca. I Aragó, un germà i un veí ben avingut, on es parlava aragonès i català, i a l’oest castellà, en expansió des de terres de Sòria i la Ribera de Navarra. Fins que Aragó esdevingué, amb pobladors castellans, una altra cosa. Castella, potència expansiva (i de vegades generosa i aliada). I no com després que, com deia Machado, “ayer dominadora, envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora”.
L’escriptor i historiador de la cuina catalana i occitana, Vicent Marqués, que va viure la seua infantesa a l’Horta de València, on avui hi ha l’Avinguda Tres Forques, m’indica que a la seua alqueria, l’arena que es feia servir per a netejar les paelles es deia “sorra” com també el “pot de sorra” que hi havia al costat dels llibrells o les piques d’escurar, el pot de“sorra” era on es ficava el material arenós o sorrós per a netejar els estris de la vaixella de cuina, particularment les paelles després de cuinar. A Benigànim, la Vall d’Albaida, he escoltat mantes vegades d’infant la cançó “La lluna la pruna”, on es diu “tonyina de sorra”, tot i que Lacreu afirma que, en aquest context, la sorra és arena grossa. Siga arena fina o grossa, des de petit l’he escoltada molt sovint, referida al material que es feia servir per escurar els coberts bruts i tant es deia “areneta” com “sorra”, indistintament, potser perquè la meua tia Carme el deia molt sovint (el mot ‘sorra’), bé perquè es deia al meu poble, comarca i País o bé perquè ella havia viscut uns anys a Barcelona on es “va posar d’amo” (‘a sevir’), com a minyona i el feia servir d’habitud. En treballar als estius a la construcció a l’adolescència, jo mateix també l’he fet servir el mot “sorra” o “saorra“, potser per a la sorra més grossa en contrast amb l’arena fina, que indica Lacreu, però no l’he sentit mai de la vida com un mot alié, estrany, rar ni vergonyant, ans també ‘meu’ del tot, ‘nostre’, si voleu. Sense eliminar cap mot. Per quins set sous els valencians hem de prescindir de mots? Quan els castellans no tenen cap pruïja genuinista i adopten tota mena de mots enriquidors? Tota la riquesa de la llengua castellana-espanyola? Ens hem de tancar amb puresa ètnica a l’ús genuí de la vall o del poble o de la comarca tal o tal, i prescindir de la gran riquesa lèxica de la nostra llengua? Catalana, per descomptat?
A totes les llengües del món, el que hi haja distintes maneres de dir un mot, geosinònim, sinònims, varietats i diferents mots per dir una mateixa cosa o semblant, ho hem de considerar més una riquesa que una pobresa o mediocritat lingüística. Perquè quan més augmenta el vocabulari d’un idioma, els vocables tenen més matisos, colors, contorns, perfils, textura, diversitat per expressar, detalladament, el nostre món amb la nostra pròpia llengua i cultura, com han dit filòsofs del llenguatge com Wittgenstein, Chomsky i d’altres, que, expliquen com, si hi ha més nombre de mots per contar el món, el món té més amplitud, justesa i precisió cognoscitiva; així, una llengua s’amplia i esdevé més rica, hàbil, productiva, fèrtil i potent, com una caixa d’eines eficients, quan més contacte tenen els diasistemes amb la llengua sencera i quan els seus parlants tenen més accions i interaccions comunicatives; més encara quan venim de segles de dominació estatal, tractant d’imposar-nos el castellà i aniquilar la nostra catalana llengua en totes les seues variants (valencià, rossellonés i balear incloses). No entenc què aporta continuar donant-se l’esquena, girant-se de cul, aïllant-se, quan, com proposa i adverteix Josep Gifreu, un gran expert en llenguatge de mitjans comunicatius, no hi ha encara mitjans de comunicació de masses compartits per la majoria de catalanoparlants de tot l’espai comunicatiu català; al contrari, hi ha un espai lingüístic molt segmentat i alguns filòlegs “valencians” sembla que tracten de continuar aquest fraccionament, limitació i segmentació. Jo no vull, que un catalanoparlant del País Valencià o de la resta del domini lingüístic s’avergonyisca de dir “arena“, però amb aquest article, Josep Lacreu, no cerca fer que la valenciana gent catalanoparlant del PV s’avergonyisca o es penedisca d’esmentar“sorra”? Ha examinat més profundament i atenta, a la manera psicoanalítica, amb ajuda clínica, per què li desagrada o incomoda aquest mot? No és una quimera el purisme purificador que elimina els mots “massa catalans”, com va fer Amadeu Fabregat quan era director de RTVV, amb l’ajuda del Sinfonier?
Més encara, no busca causar un efecte inhibidor sobre els professionals d’À Punt, quan ho diu, des de l’auctoritas que li confereix ser expert en llengua i comunicació periodística de l’AVL, que recordem fou un organisme creat per Zaplana -el ciutadà corrupte per excel·lència (Arabí dixit)-, per veure si aconseguia separar el valencià del català occidental i oriental i segmentar-lo del tot.
Divide et imperas. Ho sabien molt bé els romans. I el cartaginés.
Perquè això de la “llengua” als ex-presidents de la Generalitat Valenciana del PP, els importava un rave, com adverteix Xàvier Serra al seu darrer “Biografies parcials. L’impuls”, en analitzar la vida d’Enedina Lloris. Hem de recordar que Lacreu -gran lector al seu temps del Diccionari General de la Llengua Catalna de Pompeu Fabra i després reconvertit- des dels inicis de la creació de RTVV s’ha encarregat del llenguatge comunicatiu i dels manuals d’estil televisius, tant durant el govern del PSPV-PSOE, com del PP, i ja sabem l’enorme, l’immens, interés per difondre la nostra llengua completa i sencera que han tingut als darrers 30 anys els distints Governs “Valencians” per fer una televisió valenciana que defense la llengua comuna i compartida, el català, a tots els àmbits comunicatius, socials i públics, sense restriccions, censures, autocensures, diglòsies i limitacions.
Al meu parer, ha predominat una llengua dialectalista, restrictiva, empobrida, mediocre, subordinada a l’espanyol, satel·litzada al castellà, restringida, de mentalitat “regionalismo bien entendido” i sucursal servil del supremacisme lingüístic castellà o espanyol. Que ve a ser el mateix, segons ens refreguen dia sí i dia també.
Recordem que Joan Lerma, càrrec polític vitalici del PSOE, com els bisbes o cardenals, i no perquè siga un gran teòric o una llumenera, va crear RTVV perquè temia que la valenciana gent es valencianitzés o catalanitzés massa en veure TV3 i després Camps i Fabra (tan nacionalistes espanyols o més que Lerma, però processats), la van tancar perquè el PP, de l’extrema dreta espanyolista, esbojarrat, no volia que a la gent del País Valencià se li encomanaren les ànsies democràtiques de Catalunya pel dret a decidir davant “el colp d’estat” (jurídic) que fou la supressió d’importants article de la reforma de l’Estatut de Catalunya per un TC absolutament corromput i deslegitimat. I què tenia que vore una cosa amb l’altra? Res, però ‘ells’ no miren pèl.
Per això la van espanyolitzar i/o castellanitzar quasi del tot, la RTVV, van portar gent de Madrid, mediocres i subculturals, estrangers a lo nostre, insultants a la intel·ligència, causants de gran feredat. Com a “putos amos” de la corrupció (Gürtel, visites del papa, giuerra a l’Irak, trio de les Açores, accident del Metro a l’estació de Jesús, la Fórmula I, bombolla immobiliària, la guerra de l’aigua contra les terres de l’Ebre, la catalanofòbia sorda i constant com un ventilador escampant excrements d’odi…), sense cap crítica per banda d’aquests filòlegs -ben acomodats- preocupats per fer llistes de mots “massa valencians o catalans” per censurar-los, que planten les orelles i saliven com els gossos de Pavlov quan senten un mot “massa català” i l’assenyalen per sacrificar-lo, com el portador de tots els mals de la llengua, sense veure “el rumb global” que imprimeixen a la seua tasca al servei dels poders de torn.
Mentrestant els seus amos inflaven la RTVV d’endollats mediocres i vividors de la política -fins fer-la inviable, que és el que volien- i de la comunicació servil al poder de torn, fins al punt que se la van carregar per sobrecàrrega programada, tot i que abans prohibiren vore TV3 i Catalunya Ràdio perquè calia mantenir el ramat valencià reduït i tancat a la cleda regional o provincial. Muts i a la gàbia, una vegada més!
L’article de Josep Lacreu, tècnic de l’AVL -potser per això fa servir el mot oficialista i institucionalista “Comunitat Valenciana”, quan els que posen PV, PP.CC. o “cuina catalana” són censurats a molts mitjans de comunicació, en un cert retorn als tics de la dictadura, inclús pitjor perquè la catalanofòbia, impulsada pel feixisme, va calar a València als inicis de la “transició”-, aquest article contra la sorra, de Lacreu, m’ha fet evocar, amb un cert aire de família, aquell altre que va publicar Jordi Colomines, filòleg de la Universitat d’Alacant, acadèmic de l’AVL, quan va dir emfàticament, més o menys, que “Els valencians ja poden anar a la ‘peluqueria’ a partir d’ara”… a propòsit de l’edició del Diccionari de l’AVL i la inclusió del mot peluqueria. Aclarim que la valenciana gent, des de fa moltíssims anys ja anava a la “peluqueria“, que jo recorde, durant la casposa i pútrida dictadura feixista de Franco, la gent valenciana només i sempre anava a la ‘peluqueria’ en castellà o espanyol i després d’una “transició” pactada des de les impotències i les pors, durant la “democràcia“, també anaven a la ‘peluqueria’ les dones i els homes del País Valencià, unisex (per a dones i homes) o les perruqueries de dones o d’homes per separat, sempre anàvem a la “peluqueria” en espanyol. El que passa és que si més no al meu poble, de la Vall d’Albaida, als anys noranta del segle XX, començaren a haver-hi jovent que es feien perruquers o perruqueres d’ofici i en considerar que era millor posar “Perruqueria” al seu local, perquè havien estudiat la nostra llengua a l’escola o Institut, perquè volien defensar millor la nostra llengua que compartim catalans, valencians i balears, i potser per ampliar la mirada i l’horitzó lingüístic, perquè semblava més “modern”, per deixar enrere el mot castellà o espanyol de sempre, ja prou desgastat, per autoestima, dignitat i autoestima valenciana o catalana, inclús en algun perruquer, amb aficions filològiques, per contribuir a una major coordinació (“policentrisme convergent”) de la catalana llengua que compartim, com a català occidental (valencià, lleidetà, andorrà…) i català oriental (empordanés, barcelonés…), perquè als estius ve gent al poble que viu a Catalunya o a les Illes o senzillament perquè els donava la gana en ús de la seua llibertat, el “Perquè vullc” que contava l’Ovidi… El que no entenc i em mou a“sospita” és per què a uns filòlegs “valencians” llicenciats en filologia catalana, membres inclús d’acadèmies, els moleste tant que es coordine la diversitat de variants que hi ha a tot el domini catalanoparlant, també denominat Països Catalans. S’maginen aquests filòlegs tan partidaris de dialectalitzar, particularitzar i, en la pràctica prohibir o evitar mots com “sorra” o “perruqueria“, que a Andalusia o Cantabria posem per cas, es limités l’ús d'”alubias” o “habichuelas“, en dir que com en aquest lloc se’n fa servir només un, han de limitar-se a usar mediàticament aquest sol mot per a dir “fesols” en castellà? No és millor que l’alumnat sàpiga que en un lloc anomenen a l’arena “sorra” i que en altres a la “sorra”, li diuen “arena” o de les dues maneres i que es poden fer servir tant l’un com l’altre, sense que cap filòleg fique el seu nas limitant la llibertat d’expressió i dialectalitzant un valencià o català de València, que cada vegada es fa més restringit, dialectalista i localista…
Sí, a partir d’ara els castellans o espanyols hauran de dir “zamarra” i no parka o abric. Hauran de dir “me sacas hasta la enclavación” i no me esquilmas. Hauran de dir “zahorra” i no grava. Hauran de dir “vuesa merced” i no usted. Hauran de dir “gachas” i no sopa de cereal. Et sic de caeteris. O tots o ningú! O tots moros o tots crisitians!
¿Aquestes ratlles roges, tan limitades i sistemàtiques, no ens portaran a sectaritzar el “valencià” (i per extensió el català occidental), a continuar segregant-lo lingüísticament i comunicativament del català oriental, fet i fet, a mantenir-lo en un gueto tribal? ¿No és un pas enrere, quan es coordina el mot “perruqueria” a distints llocs del nostre domini lingüístic i s’estandaritza, deixar de fer-lo servir i passar-se’n de nou a “peluqueria” de tota la vida, que és un mot coincident amb el castellà? Mot a mot, substitució total.
¿No és que aquests pretesos filòlegs valencians, el que tracten és d’allunyar el “valencià” o català del PV de la resta del domini del català i apropar-lo al màxim al castellà? ¿Barbarisme o mot igual que el castellà, acceptat, automàticament, mot diferent al castellà del català oriental o occidental, rebutjat sistemàticament? Si la interferència lingüística prové del castellà o espanyol, es busca legitimar-lo des de la tradició literària perquè quadre als seus propis prejudicis pro-espanyolistes i s’accepta sempre i del tot, és“normal” i “normatiu”, seguint la funció social pro-estatal impregnat de nacionalisme espanyolista d’arrel castellana, sobretot si ho diu el Diccionari de la seua acadèmia, sense coordinació amb l’IEC o la Universitat de les Illes; no obstant això, si prové del català oriental, es rebutja sempre i no s’accepta en cap cas, tot i que s’utilitze a l’àmbit del País Valencià; sí, potser s’use en alguna comarca, però s’ha de fer servir per unanimitat a totes les comarques del PV, per tant eliminat, perquè la unanimitat només és possible en els règims totalitaris. Al remat, en un procés progressiu, no serà fer del valencià una variant o dialecte del castellà, com s’ha fet del gallec una variant de l’espanyol amb “accentiño”, en allunyar-lo, a totes totes, del portugués?
Molts d’aquests filòlegs “valencians”, diuen que el que volen és aconseguir molt més reconeixement del ‘valencià’ o el català de València dins del domini lingüístic catalanoparlant, altres diuen que no volen que els valencianoparlants o catalanoparlants del País Valencià s’avergonyeixen per parlar la llengua que parlen espontàniament i que volen que “s’identifiquen” (paraula màgica, que ho justifica tot) amb la seua pròpia llengua, per guanyar “autoestima” lingüística i cultural, la consigna de fer pujar l’autoestima després de segles de dominació estatal espanyola, si fos veritat, sempre fora encomiable, però haurien de saber aquests doctes filòlegs que, espontàniament, molts valencians també diuen “basura”, en compte de fem, brossa o escombraria, diuen “colchón” o “colchó” en compte de matalap, matalaf o matalàs, diuen “gafes” en compte d’ulleres (que seria correcte dir ‘gafes’ per a posar-les a la testa per guarir una ferida després d’un colp de porra d’un policia), diuen “melocotó” i no volen saber que es diu o també es diu bresquilla o préssec perquè això seria “polonés”… El problema és que renunciant als mots “massa catalànics” (xarxa, maduixa, esport, boxa, butlletó, dada, dades, amb, remembrar… fins a 543 paraules) com va fer el director de RTVV Amadeu Fabregat i Lluís Fornés, als anys vuitanta, dels segle passat, en la llista de mots prohibits, no sé si assessorat per filòlegs dialectalistes obedients als poderosos de torn per espanyolitzar “el valenciano”, per considerar que aquells mots eren “massa catalans“, l’únic que s’aconsegueix és fer el ridícul en el trist paper de desvalencianitzador i castellanitzador del valencià o català del PV… S’imaginen que un director de la TV d’Andalusia, de la BBC o de TVE prohibira o censurara mots per ser “massa poc andalusos” (massa castelllans) i “massa espanyols” (o massa anglesos omassa poc castellans i massa espanyols) i reduira l’ús del llenguatge a l’estret corral de vol gallinaci?
Efectívament, el saber ‘no’ ocupa lloc i fer servir un mot concret, posem per cas arena, això no vol dir que la resta de variants, com “sorra”, hagen de quedar anul·lades, ni menys encara que hagen de ser considerades incorrectes o vedades als mitjans de comunicació del País Valencià, pagats també pels catalanoparlants i havent de pagar també televisions espanyoles on no amollen mai cap mot en català o valencià, ni sorra ni res, ni per equivocació… Nacionalisme, banal o no banal, lingüístic estatal que ens apliquen en nom de la “claredat informativa i la intel·ligibilitat”; si l’únic que importa és comunicar-se ràpidament i directa, la conclusió és la mateixa que va formular Miguel Unamuno, als anys trenta a l’Ateneu de València, elogiant les llengües “universals” (les que tenen estat propi) i menyspreant les llengües locals (les que no tenen estat),.. I els valencians que l’escoltaven l’aplaudien a rabiar en les mans i les orelles. L’anul·lació de mots anuncia la posterior l’anulació de la llengua sencera, en una mena de profecia autocomplida que s’avança mot a mot. I s’accelera.
El problema, quan hi ha valenciana gent que no s’identifica prou o gens amb la seua pròpia llengua o la del seu País, és potser perquè hi ha un estat aliè i impropi que no ens reconeix, ens infravalora i infra-finança, ens espolia, ens menysprea, ens domina i colonitza, lingüísticament, culturalment i política, que es passa per l’entrecuix les seues pròpies lleis de la seua constitució espanyola, és a dir es salta les lleis impunement quan no li interessen i en compte d’avançar en l’autogovern del País Valencià i la possibilitat de federar o confederar els Països Catalans i de “promoure“, “protegir“, “defensar“, “estendre”, “remoure les causes“, “protegir les minories” lingüístiques, culturals i nacionalitàries”… com es proclama, crípticament, per escrit a la seua “constitució espanyola” i el nostre xicotet Estatut, fa just el contrari l’estat espanyol, tracta d’afeblir, minoritzar, limitar, obstaculitzar, reduir, segregar, impedir la coordinació, generar institucions que ajuden a la divisió i a la incomunicació lingüística de tot el domini lingüístic ben fraccionat des de fa segles fins ara, etcètera. El problema és que, al meu parer (i m’agradaria equivocar-me!) hi ha filòlegs que sembla que acompanyen i empenten aquestes dinàmiques estatals del nacionalisme espanyol guiades pel supremacisme, el colonialisme i l’imperialisme lingüístic, com analitzen entre d’altres, Juan Carlos Moreno Cabrera, Josep Benet, Francesc Ferrer i Gironès o Joan Fuster i la seua mirada perspicaç i intempestius anàlisis, d’un nacionalisme espanyol que tracta d’aniquilar les altres llengües que hi ha dins l’estat espanyol, com descrivia Ninyoles a “Quatre llengües per a un Estat”, que els dirigents espanyols de l’estat, lingüístes i polítics espanyolistes no feren ni cas.
Evidentment i de manera coherent amb els seus pressupòsits nacionalistes anorreadors, des de l’estat ‘espanyol’ es fa tot el possible per dividir-les, segregar-les, reduir-les, limitar-les, censurar-les, prohibint que els “nostres” representants puguen expressar-se en català als parlaments de Madrid, d’Europa o de Nova York (ONU), que no es cante a Eurovisió en català (des dels anys seixanta fins ara), ni a cap de les ràdios, ni TV, ni mitjans de comunicació, públics i privats, espanyols s’escolte cap mot en català o subtitulat, ni destinar els recursos i mitjans adequats per a ser una llengua de primera i no una llengua subordinada i sense mitjans de comunicació de masses compartits a tot el domini català i a sobre filòlegs que fan tot el que poden perquè si hi ha algun valencianoparlant o catalanoparlant del PV que es dirigeix a tot el domini lingüístic, en usar la forma estàndard que considera adient, el limiten, censuren, l’amputen i el castren perquè no se n’isca ni surta del corral d’un País molt limitat (descatalanitzat i castellanitzat) i si no fas servir el llenguatge dialectal que marca l’Acadèmia tal o qual ets un renegat, “desertor” o un “traïdor” a la pàtria valenciana (en realitat, s’entén a la manera espanyola), si més no institucionalment i a d’altres àmbits, pàtria ‘perfectament castellanitzada, colonitzada i servilment prostrada i aclimatada per tal d’ofrenar noves glòries a Espanya (i a l’immens forat negre extractiu de recursos que és Madrid i, per suposat, per a major glòria del castellà o espanyol omnipresent, aclaparadorament, a tots els mitjans de comunicació sense cap restricció, ni de mots, ni de llistes negres ni de manca d’estats propis!).
Perquè, òbviament, quan més dividit i fragmentat estiga el català-valencià, sense tenir cap estat propi a favor (només la xicoteta Andorra), més potent serà la dominació de l’espanyol o castellà i la consegüent acceleració de la substitució lingüística al PV. Al remat, no us equivoqueu, tampoc permetran cap llengua fins i tot dialectalitzada, subordinada i ubicada a l’estricta privacitat o intimitat, us exigiran que l’anihileu del tot com ara anorreeu paraules, llistes de mots “massa valencians o catalans”, massa poc castellans o espanyols. Que d’això es tracta, a l’extrem, d’un procés de segmentació, d’imposició del secessionisme lingüístic per tal d’aniquilar el català o tolerar el “valencià” com a una simple variant dialectal del castellà o espanyol. Observant el gallec, els imputs socials de les altes instàncies de l’estat i el procés polític de fons del “valencià” o català, sucursalitzat i satel·litzat, se li veuen les orelles al llop, tot i que es disfressen amb pell d’ovella; no és una qüestió de mots només o de manual d’estil, és el rumb i la meta on ens menen a colps de martell al cap, amb l’ajut inestimable de tots els recursos de l’estat, de quasi tots els mass media i dels que rebutgen mots massa catalànics perquè, mot a mot, siguen substituïts pels castellans o espanyols, sense que es note massa la intenció que es pretén o potser ignorant-la i tot; al colonitzat no cal que li ho imposen, ell mateix s’arrenglera per si mateix i s’ofereix voluntàriament i mesella per al sacrifici, com fan tants catalanoparlants quan tenen al seu costat algun espanyol, per si de cas, se’n passen al castellà, que no li puguen dir allò de “Habla en cristiano” o “No hables la lengua de los perros”. Per si de cas, en anticipar-se al desig dels altres de no haver d’escoltar el català, de donar-lo per mort al seu entorn, en la seua presència, com acte de reveja anticipada per anihilar-lo del tot. Oracions i mots impositius, despectius i autoritaris, que, de manera cínica i insultant, comencen a sentir-se de nou, com un etern retorn, en boca de Cantó, d’Arrimadas, Àlvarez de Toledo, Savater, Trapiello…
En realitat, al País Valencià no s’ha acabat mai aquesta voluntat d’extermini, sempre ha estat marcant el pas una espanyolització asfixiant; no ens han deixat ni un instant per respirar lliures, lingüísticament parlant, des de fa segles. Del que es tracta és que no hi hagi aire ni espai comú prou ample i llarg per poder alenar. A la fi de la dictadura, els que l’enyoraven, al País Valencià es va iniciar una creuada anticatanista, com han analitzat a fons Vicent Bello, Francesc Viadel, Francesc Pérez Moragón, Vicent Flor… que ha durant amb diferents formats fins ara tot i que siga emmascarada sota el partit del PP, que va engolir UV Unió Valenciana), comprant-la, Ciudadanos o a Vox, tres partits d’extrema dreta que atia l’anticatalanisme…
Aquest anticatalanisme no s’ubica només a l’extrema dreta, el “lermisme” i el “ciprianisme” del PSPV-PSOE, des de després del president de la Generalitat, Josep Lluís Albinyana, fins ara, sovint es va cultivar també, des del mitjans de comunicació “valencians”, acatalànics o anticatalans, una procés de desvalencianitzaci´lo progressiva, impulsant un espanyolisme o “valenciania” de caràcter provincià, subaltern i llevantí… De manera que inclús de vegades ens hem d’enfrontar, críticament, als “nostres”, per recordar-los que ens deixen respirar, que connecten l’espai de comunicació compartit en la nostra llengua i cultura catalana, que promoguen l’ús socials i comunicatiu del valencià o català; que no juguen a la contra. Per deure ètic, com deia Carles Salvador, perquè no desaparesca del mapa la nostra llengua que ens agermana amb tots els catalànics del món. Per poder ésser i sobreviure, sense l’opressió d’un estat espanyol que ens anorrea. Les llengües no es moren, les maten, les assassinen perquè els que podrien revifar-la i massa sovint li giren l’esquena en impusar una dimissió de la nostra catalanitat valenciana.
