Joan del Alcàzar
Tot i que alguns actors polítics rellevants pretenguen enganyar conscientment a la ciutadania, la crisi d’Estat que fa anys arrosseguem pel que ha passat a Catalunya, des de 2012 ençà, no serà resolta amb policia, jutges i restriccions i retalls dels drets individuals. Encara que el Partit Popular, Ciudadanos i Vox no tinguen cap altra resposta al desafiament independentista que una tan boirosa com amenaçadora aplicació de l’article 155 de la Constitució sense data de caducitat; i encara que determinats sectors de l’esquerra hispana, singularment en el PSOE, mantinguen idees anacrònicament jacobines, la realitat, la tossuda realitat és que –agrade més, menys, poc o gens- Espanya és un Estat plurinacional que no cap en l’ordenament constitucional de 1978.
Les darreres eleccions, les del 28 d’abril passat, han tornat a demostrar que més de tres milions de ciutadans han votat per partits nacionalistes o regionalistes, i això vol dir que constitueixen el 12 per cent de l’electorat total i que es trobaran representats al Congrés per 45 diputats. Estem parlant de ciutadans i representants bascos, catalans, navarresos, valencians, canaris o càntabres que han aconseguit el seu escó a Madrid, però n’hi ha més que no l’han aconseguit encara que els seus són vots igual de legítims. A més, afinant una mica més l’anàlisi, s’ha de tindre en compte que molts vots que dos partits d’àmbit estatal com són el PSOE i Podemos -els d’Euskadi, Galicia o el País Valencià, sense ser exhaustius-, procedeixen de ciutadans que poden comptabilitzar perfectament un doble sentiment envers Espanya i envers el seu territori.
No n’hi ha cap possibilitat, per tant, d’enllestir un projecte de futur per a l’Espanya actual que passe per obviar aquesta realitat. Senzillament no serà viable aconseguir-ho per la via de la repressió dels drets, els sentiments i les conviccions de –si més no- eixos tres milions de persones comptabilitzades el passat 28A que, a més, estan molt concentrats en determinades regions de la península. Un fet aquest que convé ni oblidar perquè és molt rellevant.
Moltes vegades s’ha dit que és fàcil fer un llistat de les deslleialtats, així com relatar les mútues desconfiances entre l’Estat i les Comunitats Autònomes. La situació actual a Catalunya, arrossegada des de fa massa per la inoperància i la indigència política del govern central comandat per Mariano Rajoy, així com la prepotència arrogant de l’independentisme català, que ha vulnerat tot allò vulnerable en la Constitució i en l’Estatut, han posat en roig tots els indicadors polítics, àdhuc en la Unió Europea.
La desconfiança tradicional entre els governs de les comunitats autònomes i el central, la manca de lleialtat a l’hora d’exercir les competències de cadascú, així com el victimisme d’uns i altres amb intencions electorals bastardes, ens han dut on estem.
La dreta espanyolista persevera –“sostenella y no enmendalla”- en el somni aznarià d’una re centralització a la valenta que acabe, d’una bona vegada, amb “tanta tonteria nacionalista” atés que “l’única nació vertadera” és l’Espanya mil·lenària. Al remat, el conservadorisme castellanista està, dalt o baix, com fa un segle. Podrien explicar que ells estan d’acord amb allò del “sano regionalismo” del que parlava Primo de Rivera. Ahí s’acaba el problema de l’Espanya plurinacional per a la dreta hispànica, que continua amb la idea d’arribar amb l’espasa on no arribe amb la mà. “Santiago y cierra España”, els faltaria afegir.
Després el 28A s’ha obert allò que en diuen una finestra d’oportunitat. A Catalunya ha obtingut un gran recolzament electoral Esquerra Republicana, que fa uns mesos s’ubica en posicions absolutament contràries a l’unilateralisme de temps arrere. Junt amb ells, el Partit Nacionalista Basc manté la seua hegemonia a Euskadi, i n’ha donat proves més que efectives de la seua voluntat cooperadora en la governança d’Espanya.
A més, per a completar el quadre de conjuntura, resulta evident que l’electorat ha donat suport a la política de diàleg i negociació que Pedro Sánchez i el PSOE han assegurat desitjar, al temps que han colpejat de forma immisericorde al Partit Popular de Pablo Casado, el qual competia amb l’extrema dreta en veure qui era més amenaçador i més agressiu envers els nacionalistes i els secessionistes. Al conjunt d’Espanya, tal i com ho diuen els resultats electorals, molts ciutadans han votat a favor de la distensió, a favor de la negociació i de la convivència, i ho han fet també com a forma de frenar l’ultra dreta. De fet, ni el PP, ni Ciudadanos ni Vox han obtingut representació dels ciutadans bascos; mentre que a Catalunya el PP ha desaparegut en la pràctica i Ciudadanos ha perdut suports de forma clara.
És en aquest escenari que s’ha de construir una proposta integradora que esdevinga alternativa a les propostes separatistes i a les re centralitzadores.
Pel que fa a Catalunya, que és a hores d’ara el problema més punyent, no es tracta de veure si els independentistes amb els que es podria negociar són moderats o radicals, que no és aquest el problema. Des de Madrid estant, no és cosa de penedir-se si les enquestes diuen que el 51 per cent dels catalans són independentistes, i d’alegrar-se si diuen que “només” son el 49. Tampoc és aquest el problema.
La qüestió real a resoldre és que el marc constitucional actual està obsolet. Va ser dissenyat per a una Espanya distinta, en una Europa diferent, en un món que ja no existeix. L’única alternativa realista i desitjable és construir un nou marc propiciat des del federalisme, entès com a forma política de la solidaritat, que completa i cristal·litza els valors il·lustrats de la llibertat i la igualtat, d’una manera transversal amb relació a les diverses ideologies i els distints programes partidaris. Aquesta és l’alternativa realista i desitjable.
