Sal·lus Herrero
El 9 d’Octubre de 2007, Diada Nacional del País Valencià, l’Institut Ramon Llull, publicà “Un Passeig per la Cultura Catalana”, en bilingüe, català i alemany, («Ein Spaziergang durch die Katalanische Kultur»), amb una entrada de “Les cançons d’Ariadna de Salvador Espriu “Si de nou voleu passar,/ Ariadna tornarà/ a mostrar-vos el camí/ que us permeti de sortir/ No hi ha laberint més clar./ Trobareu seients a mà/ per als tristos i cansats”...
Al pròleg, Joan Ollé, escriu que «és molt difícil resumir molts segles de vida, costums i llengua – des de les Homilies d’Organyà fins avui- en el temps de jugar un partit de futbol”. Potser és «molt difícil», com ell mateix reconeix, també, perquè es deixen de banda alguna gent imprescindible i en destaquen alguns noms que més d’u opinarà que no calen. No obstant, això, com afirma Ollé, el que es fa és convocar a molts dels més destacats dels nostres creadors per inventariar alguns moments d’alta bellesa que s’ha produït a través del temps a “casa nostra”, (òbviament, “si és que hi ha cases d’algú”, com cantava Sisa als anys setanta, que, evidentment, ‘nosaltres’, no en tenim encara, si per casa s’entén l’aixopluc que ofereix el sostre de tenir un ‘estat propi’), en aquesta variant del llatí que fem servir per entendre’ns i que ens entenguin a tot el domini lingüístic catalanoparlant.
Uns mots heretats, adoptats o re-apropiats, que vénen de lluny i ens haurien de sobreviure, malgrat la realitat dolorosa del present que sovint molts “catalànics” (principatins, valencians, mallorquins, rossellonesos…), prefereixen no mirar a la cara i posar-hi remei transformadorament, com deia Marx, sense les alienacions habituals dels sorolls que no deixen escoltar les paraules en la nostra llengua pròpia, envaïts per l’aclaparament mediàtic espanyol i l’anestèsia de la fresa ensordidora i l’ebrietat “festiva” que tan sovint no deixa lloc a la reflexió que cal per esbandir la banalitat i la lleugeresa crònica, més que líquida (Bauman), gasosa… i tan extensa, ‘solidificada’ i profunda que en molts indrets no ens permet ni surar a la superfície. En una tendència accelerada a l’espanyolització, que ve de lluny, a massa indrets del País Valencià i de la resta dels Països Catalans mentre arraconen el català per tots els mitjans, denuncien, cínicament, que és el castellà el que és marginat; saben que és mentida, però, ho repeteixen per a una clientela dopada que li agrada la falsedat, la hipocresia, enganyar-se i ser enganyada.
Ramon Llull, Ausiàs March, Cinto Verdaguer, Alcover, es reuneixen junt a Espriu, Caterina Albert (Víctor Català), Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, a Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Jesús Moncada, Blai Bonet… Com gairebé sempre passa i ha denunciat més d’una vegada als seus escrits l’Enric Sòria, Gustau Muñoz, Isabel-Clara Simó, Ignasi Aragay i d’altres, sempre o gairebé sempre hi ha molt més pes dels escriptors ‘principatins’ que de la resta del domini lingüístic català, amb molta més representació del centre dels Països Catalans que de «les perifèries», lluny del “policentrisme” convergent, equitatiu i inclusiu, que reclamava el professor Manuel Sanchis Guarner i qualsevol intel·lectual catalànic amb una mica de perspectiva històrica, social i cultural… Per a no accentuar més les diferències, les desigualtats i les marginacions que d’escletxa esdevene rasa insalvable o penya-segat… I malgrat tot, «hem d’agrair», sincerament i sense ironies ni retrets, que el nom de Fuster o Estellés formen part, per dret propi, dels imprescindibles de la literatura en llengua i cultura catalana, tot i que ens hagués agradat que també s’hagués incorporat a Isabel de Villena, a Jaume Roig, a Enric Valor, a Sanchis Guarner (per moltes raons, si més no quan afirma “La llengua d’un poble, no desapareix perquè no la parlen els nouvinguts, sinó perquè els que la saben parlar deixen de fer-ho”, a Carmelina Sànchez-Cutillas, a Maria Ibars, a Maria Beneyto i sens dubte a d’altres escriptors i sobretot escriptores de les Illes, del País Valencià, del Nord de Catalunya (inclosa la part sota domini de l’estat francés), perquè hi ha massa homes i massa poques dones, com sol passar fins ara; la invisibilització de les dones en la literatura i d’altres àmbits científics, culturals i socials, és una agressió constant que promou i causa el paradigma patriarcal. L’oblit de les dones, de les “perifèries” i dels “altres“, és perniciós. Sempre.
És evident la importància del treball de traducció a d’altres llengües de la nostra literatura però s’hauria de resoldre la situació de precarietat de l’ofici d’escriptor i traductor, una professionalització gairebé impossible; la projecció internacional és un objectiu encomiable i edificant, sense haver d’esperar a cap Fira que faça d’aparador per mostrar la bellesa i el talent de l’escriptura feta en català, tot i que les darreres Fires Internacionals de la literatura i la cultura catalana a Guadalajara (Mèxic), Frankfurt i Buenos Aires han estat un èxit perquè posen en el mapa del món la nostra cultura i sobretot, els llibres escrits en la nostra llengua tan necessitada de reconeixement davant un estat que ens el nega sistemàticament i diària, de manera estructural… Tot i que en aquestes Fires, si més no a la de Buenos Aires, van escriptors/es que escriuen tan en català com en castellà. Nosaltres no hem d’excloure a ningú, són “ells” els que s’han habituat a excloure’ns dels ‘seus’ organismes per tal de censurar i prohibir la nostra existència. Com també s’invita a artistes i cantants que s’expressen tant en català com en castellà, Sílvia Pérez Cruz, Miguel Poveda…
Ja m’excusaran, però no entenc que després de quatre anys de Govern «valencianista», a la Generalitat, encara no s’hagi reintegrat el País Valencià a l’Institut Ramon Llull, per contribuir a aquesta «normalització» (extensió de l’ús públic més que “igualitari” al castellà (que no ha estat mai!), prioritari de la nostra pròpia llengua tan minoritzada i afeblida des de fa tants anys per tal d’aconseguir una extensió social majoritària i la interacció cultural a tot el domini lingüístic catalanoparlant (andorranoparlant o valencianoparlant…). Com deia ja Aristòtil tractar igual allò desigual és una gran injustícia. ¿Per què deixar de banda els instruments, recursos, mitjans, estudis i instituts que ens agermanen, amistancen o posen en contacte, als usuaris de la mateixa llengua comuna, com fan els castellans o espanyols amb la seua pròpia llengua amb una projecció internacional sistemàtica a l’àmbit “hispànic i americà” i amb tots els recursos milionaris de l’Estat a la seua disposició? Conèixer altres llengües (espanyol, anglés, francés, alemany, xinés, japonés o àrab és molt important per poder copsar el món actual. Mai podem tancar-nos a aprendre altres llengües que ens ajuden a entendre millor el món.
Però als Països Catalans, per què, en afers culturals i lingüístics, no s’aplica l’encertat advertiment de Ramon Montaner, quan ho expressava amb la necessitat d’ajuntar, trenar i enllaçar la mata de jonc perquè no ens arrenquen de terra d’arrel? Per què amputar-nos, lligar-nos de mans i peus i tapar-nos les orelles i la boca per a “no incomodar” als qui ens voldria anihilats? Per què alguns “valencians” es belluguen en el terreny de la divisió, el particularisme, la miserabilitat crònica i a la desídia estructural en afers culturals en “valencià”, accentuant les formes “dialectals”, confrontades al català de la resta del domini lingüístic i deixant de banda el model estàndard? No condemnem així a la nostra llengua i cultura catalanes a la invisibilitat, l’aïllament, la irrellevància i a l’extrem a la seua progressiva desaparició? Que no veiem el que està passant? Tots els qui tenim ulls a la cara i parem l’oïda de manera amatent, sabem, que, malgrat l’empenta literària que hi ha a algunes comarques valencianes, com l’Horta, la Ribera, la Safor, la Marina, el Comptat-l’Alcoià, Vall d’Albaida i d’altres, no podem deixar de banda la preocupació pel futur de la llengua i la cultura catalana a tants indrets del País Valencià, on el català de tots està desaparegut, inclús en algunes d’aquestes comarques tan productives literàriament, però, amb molta població emigrant (de la Gran Bretanya, França, Alemanya, Rússia…) sense cap interés per aprendre el català (ni el castellà). Una societat segmentada i tribal que es viu de manera guetitzada.
El 2016, a les eleccions autonòmiques, no vaig votar a l’esquerra del PV, que va fer un Govern pel canvi, després de vint anys de Govern corrupte de l’extrema dreta, perquè es menyspreés amb indiferència l’Institut Ramon Llull, on hi ha Catalunya, les Illes Balears i Andorra, però manca el País Valencià i l’Aragó, en mans d’un president del PSOE d’Aragó, que diu que era “anarquista” de jove, ara profundament ultra-anticatalanista des d’un nacionalisme espanyol també d’extrema dreta, com a baró dels socialistes, junt a Garcia Page, Ibarra, Susana Díaz… No els vaig votar perquè no es veiés TV3 i TV Balear; al contrari, volia triar, poder veure-les, com una opció perfectament democràtica i desitjable, que no li fa mal a ningú i que ajudaria a posar en contacte les variants orientals (tarragoní, barceloní, empordanés o gironí) i occidentals (l’andorrà, el lleidetà, valencià, vinalopí o crevillentí), en un mateix espai comunicatiu, que fins ara s’han donat l’esquena, en posar en relació totes les varietats de la llengua i cultura catalana, sencera i completa. Després de més de tres segles d’estar forçats a donar-se l’espatlla davant d’una dominació autoritària, impositiva i repressiva de l’estat espanyol, dedicat a subordinar, menysprear, censurar, castrar, clausurar i aniquilar la nostra llengua i cultura catalànica comuna, del País Valencià, les Illes, Catalunya, el Nord de Catalunya i les Terres de Ponent; l’opció no és l’amputació lingüística i cultural, ni econòmica ni política, ni d’infraestructures, ni social o institucional. Ni auto-amputar-se ni tampoc permetre que ens agredeixen, lesionen, censuren o amputen.
Perquè el que cal és ‘refer els nostres ponts’, de dalt a baix, a tots els Països Catalans, davant els segles forçosos d’ignorància i de separació imposada des de dalt, per no poder establir relacions culturals de manera institucional, entre els usuaris del català (de Catalunya, d’Andorra, de València, les Illes Balears, les Terres de Ponent, L’Alguer i el Cartxe); el que cal és crear, si hi resta un fil de “democràcia” (tan ‘esquifida’ i girada del revés) en compliment dels drets humans (sistemàticament vulnerats), uns mitjans i un espai de comunicació compartit, amb plenitud de possibilitats, com adverteix el professor Josep Gifreu, amb arguments solvents i de gran autoritat i expertesa en aquesta matèria, igual com cal vigoritzar i reforçar l’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut Ramon Llull, Institut de Filologia Valenciana, l’AVL, les universitats de tot l’àmbit catalànic i la resta d’altres centres de cultura defensors de la nostra llengua i cultura, conjuntament i coordinada, que permeteren retrobar-nos en allò que des de Madrid i «províncies» han tractat reiteradament de dividir, enfrontar i aniquilar. El que no es pot fer en cultura, des de l’esquerra, al meu parer, és una política ‘semblant’ a la que va fer el PP, inclús seguint les seues petjades normatives, que, recordem va tancar mitjans de comunicació en la nostra llengua (Canal 9), i també les antenes i repetidors de la nostra llengua a Catalunya Ràdio, TVB i TV3, que encara no s’han reestablert del tot, en mantenir les variants de la nostra llengua en la pràctica, completament separades, aïllades, com nínxols closos i sense cap connexió, incomunicades amb les altres variants de la llengua catalana, en una mena de secessionisme lingüístic quotidià anorreador. Per empobrir la nostra llengua i la cultura catalànica que estancant-la l’empantanegues. No entenc per què es fa això, des del Govern Valencià, perquè l’anticatalanisme no és cap opció democràtica i el temor paralitzador davant les amenaces del neofeixisme anticatalanista tampoc.
Perquè si comences a censurar-te i prohibir-te per no “ofendre” als que rebutgen la nostra pròpia existència, no hi ha cap possibilitat d’entesa ni d’eixir d’un laberint que ens porta al no res; la reculada és un camí infinit cap al no res i no és cap opció, la via és el treball i el combat pacífic, ferm, democràtic i interminable, de la manera més intel·ligent i coordinada, sense defallir, fins que es respecte la nostra llengua i cultura catalana a tots els àmbits. No hi ha altra via, perquè l’altra és l’acceptació de la nostra auto-liquidació, en un procés de suïcidiació”. I això mai, abans la desobediència civil permanent, la insubmissió lingüística i cultural per garantir la transferència a les generacions actuals que encara no coneixen el català del País Valencià i la gent de l’avenir per llegar la cultura perquè s’aculli i serveixi per a l’avenir. Igual com en l’homologació de títol des de la Generalitat de Catalunya no es va seguir la perniciosa decisió de la Generalitat Valenciana, arran el pacte del “pollastre” PP-UV (Unió Valenciana), que no s’acceptava, des d’aquell Govern de València del PP, el reconeixement i el foment de la unitat de la llengua, al meu parer, caldria fer el mateix en les ajudes a escriptors, llibres o editors de tots els Països Catalans, que formen part del mateix territori històric, cultural i lingüístic, sense cap discriminació si del que es tracta és de prioritzar i promoure la cultura en català. Perquè si no, en la pràctica, la decisió de futur dels Països Catalans es torna inoperant, tancats “regionalísticament” o nacionalitàriament, cadascú a la seua cleda, sense una fluïdesa comunicativa que és vital per a la creativitat cultural.
Unes setmanes abans d’anar-me’n a viure a l’Alt Empordà, Girona, vaig anar, en companyia d’altres persones de la Plataforma per la Llengua, al Palau de la Generalitat Valenciana, a entrevistar-nos amb el director de mitjans de comunicació valencians del Govern del PSPV-Compromís (i Podem), fruït del pacte del Botànic, recent posat en marxa, després de 20 anys de mandarinat del PP en un procés d’assetjament, perversió, corrupció i hostilitat contra la nostra llengua i la cultura valenciana o catalana; quan li vam preguntar quan es posaria en marxa la TV Valenciana tancada, brutalment, pel Govern del PP, es va posar a explicar-nos que jurídicament les coses eren molt complexes perquè els del “Partido Popular” ho havien deixar molt embolicat i calia eixir d’un laberint jurídic molt complicat… A la majoria de la gent de la Plataforma per la Llengua ens van semblar excuses perquè els mitjans en comunicació en valencià o català no eren una prioritat per a “ells”, com advertia i recomanà en un article, des de la Veu del PV, Javier de Lucas.
No obstant això, el periodista Alfons Llorenç, posem per cas, sostenia que la TVV, que després s’ha materialitzat en “À Punt” es podia tornar a engegar de seguida, immediatament, si hi havia prou voluntat política i ganes per defensar la nostra llengua i cultura en risc d’extinció… Quan li vam dir al senyor Director que mentre es posés en marxa TV Valenciana, “À Punt”, per què no podíem veure TV3 i la TV Balear que eren en la nostra llengua? Ens va dir, “inexplicablement”, que això no podia ser. Ho afirmava rotundament, com un afer metafísic i ontològic essencialista, avantçant-se, preventinament, a la irracionalitat anticatalanista i assolint-la, va dir que no podíem prioritzar que es pogués veure “abans” TV3 que TVV, quan una estava disponible i en marxa i l’altra no encara i era molt complicat, segons ell mateix havia dit. Nosaltres, però, no impedim a ningú veure TV espanyoles, franceses, angleses, alemanyes, xineses o àrabs, ni obliguen a cap persona a veure TV3 en contra de la seua voluntat… Ni se’ns passa pel cap; cosa que a l’inrevés no passa. Des de la capital del Regne estan acostumats a l'”ordeno y mando” i requereixen el “Sí, senyor”, que cantava l’Ovidi.
Fet i fet, va venir a dir, aquest director de mitjans de comunicació de la Generalitat Valenciana -que se suposa havia de “jugar a favor” dels mitjans en valencià-català- que, aquesta opció lliure de poder veure TV3 i TVIB, era una proposta «incendiaria», perquè les amenaces de l’extrema dreta ho farien inviable (textualment, com remembrant a Neró va insinuar textualment: «Voleu encendre València en flames?), com si fórem anti-fallers amb ganes de gresca; després de tants anys d’opressió, sofriment i certa resignació al domini espanyol (de matriu castellana), des de la Generalitat Valenciana, s’acceptava, sense cap dignitat, l’argument de les amenaces de l’extrema dreta, blavera o feixista, per tal de no posar en marxa TV3 i TVIB; sembla que aquests «arguments» democràtics tan «sòlids», en uns temps volàtils, com diria Francesc Torralba, no van enlloc.
Per desgràcia, des de fa molts anys, al País Valencià hi ha hagut violència, agressions i bombes contra els nostres millors escriptors, contra llibres, llibreries, traduccions de llibres, boicots a presentacions de llibres o conferències de llengua i cultura catalana, ara, des del’1-0ctubre 2017, sembla que han tornat a rebrotar i continuen vigents aquestes agressions i amenaces feixistes, que revifen a tots els àmbits dels Països Catalans, passant-se per l’arc del triomf al País Valencià, els drets dels catalanoparlants a tenir mitjans de comunicació en la nostra llengua, no exclusivament “À Punt“, ràdio i TV, sinó també les altres cadenes que hi ha en la nostra llengua a tot el domini lingüístic sencer i complet, tot i que només sia perquè la ciutadania catalana o valenciana adulta i infantil pugui decidir per ella mateixa els mitjans que vulgui veure, engegar, prémer un botó per sentir la nostra pròpia llengua i no acceptar els dictats, les amenaces, la violència feixista, les imposicions i els xantatges antidemocràtics i “paternalistes”, que vinguin de Madrid o de la València, l’Alacant i el Castelló més provincià, com a «argument» anihilador de la llengua, la cultura, del País Valencià i dels Països Catalans. Assolint aquests disbarats d’extrema dreta fem realitat els seus somnis delirants i convertim la nostra vida en un malson on ens manca aire per alenar i poder viure. La cultura feta en la nostra llengua (o en altres) no pot sotmetre’s a les arbitrarietats i les imposicions del feixisme, sovint seguit pels partits nacional espanyolistes. La vida no pot acceptar els nucs que ens estrenyen fins a ofegar-nos. No podem deixar-nos suïcidar o genocidiar, culturalment o lingüística. Perquè si no som nosaltres, els valencians o catalànics tots, els qui defensem la nostra llengua i cultura catalana, qui ho farà?
En aquest passeig per la cultura catalana, s’incorporen escriptors que a Catalunya escrivien, bàsicament, en espanyol, com Goytisolo, Vázquez Montalbán… en una mena de reconeixement de la seua catalanitat cultural expressada lingüísticament en castellà; és a dir, des d’una cultura i llengua minoritzada, com la catalana, s’inclou el castellà, i tanmateix a l’inrevés és inversemblant o molt rar. No conec cap iniciativa de la Real Academia de la Lengua Espanyola, l’Institut Cervantes, etcètera, on s’inclogui la llengua catalana, sense fraccionaments (o l’euscara i la gallega), a no ser com alguna cosa absolutament extraordinària, anòmala, d’afegitó o d’aparador, remembrant allò de les jornades Galeusca, la trobada d’escriptors hispànics amb les seues respectives diversitats lingüístiques, quasi tots homes, que es feia a la fi de la dictadura i principi de la «democràcia», perquè les actituds des de fa segles són de de dominació i supremacisme lingüístic, com denuncia el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de filologia a la Universitat de Madrid, que acaba de publicar “Determinació nacional. Catalunya davant l’ofensiva espanyola (2009-2018)”, Voliana Edicions, per remarcar la voluntat de persistència lingüística, cultural, política i nacional de Catalunya, en analitzar el nacionalisme lingüístic espanyol i els atacs polítics, des d’un Estat monolingüe, excloent i aniquilador de les altres llengües. La denuncia del supremacisme espanyolista, sense cap respecte ni consideració per reconèixer la plurinacionalitat de l’estat, el plurilingüisme i el respecte a la diversitat cultural. L’estat espanyol, des de fa més de tres segles, no ha reconegut mai aquesta pluriculturalitat i diversitat lingüística de manera equitativa i sense supremacisme anihilador. Com va testimoniar la proposta de Rafa Ninyoles durant la “Transició” al llibre “Quatre llengües per a un Estat”; fou llençat, amb menyspreu, iradament, millor dit, amb indiferència, a la “poubelle de l’histoire“. Com tot el que s’aparta d’un monolingüisme insultant, supremacista i anorreador. De fet els llibres de Juan Carlos Moreno Cabrera, que denuncien el supremacisme lingüístic i nacionalista de l’estat espanyol, a penes tenen cap incidència a l’Espanya profunda i genera estupefacció i rebuig, només a les “perifèries” de la Península Ibèrica, sobretot als Països Catalans, les seues anàlisi tenen ressó i són llegits. No hi ha més sord que el que no vol escoltar. El que no els agrada apliquen la màxima indiferència i capgiren la realitat per a dir, amb escarafalls i cinisme, que allò que està en risc és l’espanyol. Per a “ells”, la nostra existència els és una ofensa i un ultratge insuportable. Per intolerància i instints d’anihilament contra la nostra llengua i cultura catalana. Si l’odi és una passió rendible, com assenyala Ingrid Guardiola al llibre “L’ull i la navalla” (Arcàdia, 2018), Mònica Terribas llegeix aquesta frase sobre l’odi i replica, a la Portada dels Matins del 7 d’abril del 2019: “Sí és així, que s’arruïnen”. Prescindir de la cultura catalana ens duria a la ruïna. No és cap opció el no res.
