Sal·lus Herrero
A final de l’any passat, desembre 2018, va eixir publicat el llibre d’Isabel Donet i Sánchez “De l’erm al verd. Crònica del canvi polític valencià“, editorial l’Eixam, Tavernes Blanques; el vaig veure a la llibreria «Fan set» al gener i en anar a comprar-lo li vaig fer una confidència a Núria Cadenes, «Isabel i jo som amics de tota la vida, vam ser festers junts al nostre poble i hem conreat l’amistat fins ara, resistint el pas del temps», i Núria em va dir que això era el motor que belluga el món, les festes, l’amistat, ésser del mateix poble, compartir trossos de vida i lluites per canviar el món que no ens agrada, la violència contra les dones, la lluita per la cultura i la justícia social, la regeneració democràtica, el combat contra la corrupció d’una dreta que no té vergonya ni la coneix, tot i que la corrupció afecta a d’altres partits i hem de denunciar-la sempre, a tot arreu, si no fem trampa.
«De l’erm al verd» recull 44 articles, publicats, bàsicament el 2015, als diaris digitals Vilaweb Ontinyent i a La Veu del País Valencià. Hi ha una dedicatòria al seu fill Pau i al seu company de vida, Lluís Carles, amb uns versos de Vicent Andrés Estellés teixint i desteixint els cadbells dels mots: «Desescric tot el que he escrit!/ la tristesa guanya el cant,/ l’esperança és un infant,/ llibertat: nom imparit./ Desescric tot el que he escrit!». I un pròleg de Pere Miquel Campos Cuadau, des de Mutxamel, L’Alacantí, que esmenta una citació del «filòsof modern» Bernard Henry Levy, que darrerament fa propaganda per l’extrema dreta del nacionalisme espanyolista, segons ell: «La corrupció és un mal inevitable», ho escriu a «La puresa perillosa», li replica Isabel Donet que «lluitar contra la corrupció és un “deure absolut” (com diria Kant, i d’altres), “els corruptes no es mereixen cap altra oportunitat», que la reparació i el control perquè no puguin tornar a corrompre. Excusar-la la corrupció és ser-ne còmplice.
Campos ens recorda, repassant els escrits d’Isabel Donet, diverses imputacions i empresonaments per corrupció dels principals dirigents del PP ‘valencià’, Rafael Blasco, Eduardo, Zaplana, Olivas, Milagrosa Martínez, Francisco Camps, CarlosFabra, Enrique Crespo, Marisa Gracia, Pedro Hernández Mateo, Torró, Cotino, l’accident del metro de València del 3 de juliol de 2006, les dues dècades de desgovern i malifetes, de pèssim mal-govern que va infestar les institucions públiques d’indecència, saqueig, corrupció, balafiament, desficacis i robatoris sistèmics; assenyala Pere Miquel Campos, com «el desig de canvi del signe polític», que es rastreja al llarg de la lectura del llibre d’Isabel, «va quallar a les eleccions autonòmiques d’aquell 2015 i no sense certes misèries dels mateixos partits que el conformaven», el govern batejat com el pacte del Botànic, que «la immensa majoria dels electors, crec, desitgem que continue en una segona edició quan se celebre la nova convocatòria electoral valenciana» (malgrat algunes insuficiències, petites misèries i cert desencís).
Recorda Campos que Isabel és de Benigànim, de la comarca valenciana de la Vall d’Albaida, rememora els anys de treball de periodista junts a RTVV fins a la seua desfeta programada pels incompetents, mediocres i corruptes del PP, que van inflar pressupostos i personal per enfonsar-la i tancar-la, després d’haver-la manipulat amb avarícia, la vergonya que li fan alguns «companys» de treball, sempre disposats a vendre’s al govern de torn. Al remat, Pere Miquel escriu: «És Isabel qui, en estos escrits que tinc l’honor de presentar, es reivindica esperançada en què res com els casos Blasco, Imelsa, Gürtel, Ciegsa, Brugal, i molts més protagonitzats per deshonrats i consentits per altres electors que els han mantingut any rere any, res d’això- diu l’autora- ha de repetir-se. El temps que està per vindre serà millor”. Confiem que així sigui, s’haurà de combatre molt per no abaixar els braços.
Isabel Donet i Sánchez analitza amb encert i interpreta amb solvència el panorama de l’abans, de durant i rere el canvi valencià, com una tasca apassionant d’una periodista perspicaç i intel·ligent, tant a la televisió, a la ràdio i la premsa escrita, com als quefers d’opinió; fa anàlisis ‘ponderats’, posem per cas, el balanç del Govern de Zapatero vituperat per la dreta (tot i que no té prou en compte les crítiques socials a ZP des de l’esquerra del PSOE i des de l’independentisme de Catalunya perquè no va defensar prou la reforma de l’Estatut de Catalunya, com s’havia compromés); exposa la precarietat social, el desmantellament dels serveis socials, d’incompliment de les polítiques de dependència que va patir la seua família fins al punt d’haver de reclamar justícia des dels tribunals, la denuncia del model masclista i patriarcal que assassina dones, l’estafa de les polítiques austericides que imposen els que han robat i viscut per sobre de les nostres possibilitats i ens han deixat un deute insuportable per a les generacions actuals i les que ara neixen, el sofriment del més pobres i desvalguts, posem per cas, el cas Blasco, que s’embutxaca els diners destinats a la solidaritat dels pobles més pobres de la Terra, hospitals a Nicaragua i Haiti després d’un terratrèmol,, li etziba de manera adient: «Enriquir-se a costa del dolor i les calamitats dels altres, és el més abominable de la condició humana», la denúncia de la indecència intolerable de la corrupció, qüestiona, des del necessari laïcisme, la crueltat i inhumanitat de bona part de la jerarquia eclesiàstica espanyola (Rouco, Reig Pla, Cañizares), tot i que esmenta el papa Francesc, Lucia Caram o Teresa Forcades, com a contrapesos, que anuncien un missatge evangèlic més a la vora d’allò humà, aquestes monges més respectuoses amb el dret de les dones a decidir lliurement sobre la seua maternitat…
Després de tanta corrupció, que ha caigut sobre el País Valencià, demana que la nova etapa política «no ha d’haver-hi el mínim espai per a llests i lladres de Blasco que sota la falsa pell d’espavilats puguen ocultar el més mínim indici de delinqüència. Els mecanismes de detecció han de ser la garantia en les institucions i en els diners públics, si no pot ser que en el futur ens emportarem alguna trista sorpresa. Per a llavors ja serà tard». Es pregunta en veu alta davant els nous reptes electorals del 2019, els que determinarà la ciutadania del poble valencià «Per reafirmar, si efectivament, esta societat ha transitat de l’erm al verd, o si per contra els símptomes de la sequera política ens seguiran aguaitant». Uns dubtes raonables que s’han de resoldre per construir un País Valencià més digne, just, equitatiu i lliure. O tot el contrari.
La «De l’erm al Verd» és una crònica, sobretot, de l’anàlisi quotidià i periodístic de les corrupteles i malifetes dels Governs del PP que van portar el País Valencià a la ruïna, al desgavell i al desastre. Ens recorda la mesquinesa dels polítics del PP deixant les ajudes a les dependència en uns forats negres que generen sofriments insuportables, revifa la ‘primavera valenciana’ (i ens refresca les paraules del cap superior de policia referint-se en roda de premsa als estudiants com a l’enemic, unes paraules infames que convocà una manifestació multitudinària amb el lema: «Som el poble, no l’enemic»), s’ajuda dels coneixements ornitològics del seu germà Pep per parlar-nos de merles blanques , de gavines, de fotxes i mirar els polítics com ocells, passerell (A. Fabra), falcó (Zaplana), òliba (J.L. Olivas), estornell vulgar (Camps), fa una defensa del tren, la línia Xàtiva-Alcoi, com a transport públic al servei del nostre País, analitza ‘la cagada’ d’Andrea Fabra, “la niña bonita” d’una nissaga de cacics de Castelló, just en l’instant que M. Rajoy aprovava les infames retallades en la prestació per desocupació, exclamant contra la gent treballadora aturada «Que es foten!» (¡que se jodán!, fuck you!), el cas es va publicar en The New York Times. Referencia «La dona trencada» de Simone de Beavoir per qüestionar els models patriarcals i masclistes que ens estrenyen (la maternitat, l’abnegació, l’entrega sense límits, la protecció de la família, els detalls i la imprescendibilitat, el pas del temps, la bellesa…). Ens parla de les «collonades» de l’harmonia vocàlica, que, alguns lingüistes de RTVV deien que havia de corregir en les locucions, ella i les seues companyes Remei Blasco i Iolanda Ibarra, també periodistes de la Vall d’Albaida, posem per cas, alhora de dir ‘roja’, ‘bajoca’ o ‘carxofa’, «el timbre de la vocal tònica afecta la vocal posttònica».
Ens recorda el petit paradís perdut del Balneari de Bellús, reminiscències màgiques de la nostra infantesa i conclou que «no té reset», on hi és soterrat un hotel modernista del 1901 d’aigües termals, la fàbrica d’aigua mineral, on treballarem el seu pare i jo, entre d’altres, la pineda, el pont del riu Albaida, en un fangar d’aigua empantanada de 10 metres d’altura… No compartesc del tot que «s’imposara la responsabilitat i la solidaritat materialitzada en una gran obra pública», davant el trencament del pantà de Tous perquè la Ribera dormira tranquil·la, sense el temor a les riuades. Perquè les prospeccions d’aquest nou pantà de Bellús-Benigànim es va iniciar al principi dels anys setanta, 1971 o abans, encara el plena dictadura, per a fer un pantà, com una obra faraònica i propagandística pròpia del regim franquista, sense que hagués passat la riuada de 1982 i sense tenir el compte la necessitat de preservar el Balneari de Bellús; al meu parer, s’hagués pogut optar per fer embassaments més petits, com es demana des de moviment ecologista, molt més amunt entre Ontinyent i Albaida o més avall entre Alboi i Xàtiva o entre Xàtiva i Castelló de la Ribera, tot i que es fa servir la “tècnica” com a ideologia per a imposar decisions i tornar-les “inquestionables”… Voldria pensar que algun dia, aquell espai de “felicitat”, enmig de la guerra, que va albergar els infants refugiats de la República durant la guerra incivil, fugint del feixisme, podrà ser recobrat de nou perquè potser els capitosts d’aquell règim funest el destruïren perquè allà es respirava la llibertat i la joia de la República, el goig i la llibertat d’aquest espai esplèndid arribà fins als anys seixanta i setanta, com els deures escolars de l’escola de la República, «Els Quaderns escolars de Maria Vidal, esposa de Vicent Espí, “el Carter”, que han editat entre el seu fill Rafel Espí i la seua dona Ana Mª Reig (esposa del seu fill i nora de Maria Vidal i Vicent Espí), on s’evoca l’escola, escriu M. Carmen Agulló, «com a espai de reflexió, d’alegria i d’expressió lliure. Una escola on la vida siga la protagonista», en contrast amb l’escola ‘nacional’ franquista que patirem Isabel i jo «la d’aprendre de memòria els reis visigots i els rius d’Espanya, la de fer les ofrenes de flors i resar tots els dies de maig i la de cantar el Cara al Sol davant la creu dels caiguts, quan només teníem quatre anys. Hi havia aules de xics i de xiques i els patis també estaven separats per un mur. Hi va haver uns anys en què a l’hora d’‘eixir al patí, de matí, a més de jugar ens repartien llet». La llet nord-americana per fer-nos més alts i més forts. Els mestres monstrencs, d’aquella escola, que Ovidi Montllor retrata molt bé en la cançó “De manars i garrotades”, (La Consigna era Pàtria/ La resposta aixecar el braç), ens obligaven a aprendre de memòria tots els noms dels pobles castellans d’Espanya, (tret dels pobles dels Països Catalans, Euskal Herria o Galiza), com si fos un llistat telefònic, en pecar-te fuetades a les mans, la cames o la cara si t’equivocaves i no sabies recitar-los com un lloro i si tancaves la mà o apartaves la cara rebies més. Allò no era la vida, era una tortura i era la mort en vida, un insult sistèmic a la intel·ligència, el culte a l’arbitrarietat i a la crueltat; programats perquè l’escola ens causés espant i essent uns infants encara volguérem posar-nos a treballar a qualsevol preu, obeint «els patrons i amos», en senyal d’«alliberament» d’una “educació” plena d’incultura, sadisme i barbàrie.
És un llibre, que, recordant a Gabriel Garcia Marquéz, «La il·lusió no es menja- va dir ella. -No es menja però alimenta, va replicar el coronel». «Permeteu-me que hui m’alimente d’il·lusió», i entre el dubte de si «Passaran o no passaran!», (“This is the question!“), s’interroga què més ha de passar perquè una part del País Valencià deixe de votar a favor de la corrupció del PP, s’analitzen els possibles escenaris polítics davant les eleccions autonòmiques del 2015 i esmentant un article de Rafa Arnal «Sobre enquestes i resultats finals… Ai mare!», s’anuncia que la unitat de l’esquerra és ara possible i sobretot necessària. Per higiene i salut democràtica. Contra la resignació, la conformació, el sotmetiment, l’abandonament, la deixadesa, la desídia, el consentiment, la condescendència, la complicitat amb una corrupció intolerable que hem de combatre amb totes les nostres energies i intel·ligència.
Es torna a seguir el fil de les trames de corrupció, com una constant, implacable, de Rus, delatat pel Marco Benavent (“el ionqui dels diners“) o pel seu ex-sogre, el missatge d’eixirà «la merda a punta pala», com a penediment, càlcul, fingiment, redempció o salvació dels “camins inescrutables” o de “la veritat us farà lliures”; els suors de ‘tinta xina’ davant els vaivens d’un grapat d’egos d’un govern que no acabava d’acordar-se per a patiment dels valencians que havien votat pel canvi i «els polítics que han de donar un pas endavant continuen mirant-se el melic»; esmenta el llibre «Palestins» de Lola Bañón, i les acusacions de radicalisme del PP cap al PSPV, Compromís i Podem per tractar de dificultar la formació del Govern Valencià. «L’Eneida» de Virgili, entre tiris i troians, la reina Dido i Enees, les comèdies d’Aristòfanes o els sainets d’Escalante per analitzar les trifulgues abans del pacte del Botànic com una crida a l’enteniment, tot i que només siga per demanar perdó a les víctimes del metro i perquè el poble valencià puga gaudir del dret a un mitjà de comunicació en la nostra llengua, en ser l’únic País d’Europa sense mitjans de comunicació propis i connectats a tot el domini lingüístic catalanoparlant. L’elogi de la directora d’agricultura, Maite Chàfer i l’impuls de l’agricultura ecològica a Carrícola perquè arribe a tot el Pais Valencià, sobre la immigració, la dels avis paterns de Quim Monzó que des de Benigànim, carrer Argent (ara, Sant Francesc), van arribar a Barcelona el 1910, els valencians d’Alacant cap a Algèria i al nord d’Àfrica, les històries que recull Juli Esteve, «Adéu Amèrica», de més de quinze mil valencians que a principis del segle XX van emigrar al Canadà i els Estats Units o el segon documental «Del Montgó a Manhattan», el primer fou «Cap a la terra promesa», gent de la Safor, de la Marina Alta i la Vall d’Albaida, després de la guerra de 1936 i la postguerra, fugint cap a França, Mèxic, Argentina… Després l’arribada al País Valencià de gent des d’Andalusia, la Manxa i Múrcia i l’eixida cap a França, Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda i Suïssa, posem per cas, del pare d’Isabel, Miquel Donet Moscardó, a meitat dels anys seixanta, va emigrar i treballar uns anys a Holanda, i encara l’estremeix la cançó de Jacques Brel «Dans le port d’Amsterdam”, mirant els morts a la Mediterrània, fa una semblança de son pare, la seua honradesa, severitat i exigència davant els cacics i mafiosos que es vanten de poder beure’s el món en un glop com si fos un ou. Les corbes del bus pel port de Benigànim-Genovés per anar a l’Institut de Xàtiva «Josep de Ribera», el descobriment de Raimon, del carrer Blanc, del Castell, dels papes Calixt III i Alexandre VI, i més tard de Botifarra i Feliu Ventura; “Al Vent”, com un himne de joventut en plena transició per espantar els temors del passat i recobrar la veu i la vida que ens volien robar, composta mentre viatja de Xàtiva a València, de paquet en una Vespa d’un amic perquè estudiava història a la Facultat i la necessitat de continuar defensant els interessos del País Valencià, a València, a Madrid, a Brussel·les, a Moscou i a Nova York.
Proposa que cal fer d’Al Vent un ‘manament’ per buscar la llum en la cultura i en la defensa dels drets humans al País Valencià. Conta els inicis del grup Avant, a Benigànim, que tant Isabel com jo mateix pertanyíem, quan encara només es podia parlar de política a les classes de FEN (que nosaltres dèiem “FEM”) (Formación del Espiritu Nacional), i els llibres que va poder adquirir a la llibreria La Costera, «El preu de l’ànima» de Bernadette Devlin, fundadora del Irish Republican Socialist Party, quan no hi havia cap dona poítica i «El llibre de les meravelles» d’Estellés; del seu avi Nicolàs que li parlava de Federica Monttseny, de la CNT, ministra de Sanitat i Assistència Social durant la II República, quan totes les dones que coneixíem eren reines, monges o santes; el grup d’El Ganxo, en defensa de la llengua, de l’Ovidi, de Lluís Miquel i els 4Z, de Manuel Boix i el cartell del cavall blanc i d’Estellés “d’Assumiràs la veu d’un poble”, de les festes de l’estiu de 78 i del President del Consell pre-autonòmic del PV, Josep Lluís Albinyana, les eleccions municipals i l’elecció d’un alcalde franquista que es va perpetuar 20 anys més en el càrrec, Paco Salvador, «En vespres del segle XXI, al meu poble, la Transició semblava no arribar a la fi»; el 1999, la llista del PSPV-PSOE, encapçalada per José Ramón Vayà, va tancar un temps arrelat en la dictadura que semblava no s’acabava mai. Ara hi ha un retorn, quan no s’ha acabat del tot l’olor ranci del franquisme incrustat a les institucions espanyoles. Un règim que s’ha perpetuat sovint amb disfresses, d’altres en viu i en directe, com tot sabem o hauríem de saber perquè l’extrema dreta va més enllà dels partits de dretes, en un nacionalisme espanyolista que abraça tots els partits espanyols.
Recorda la indignació d’Stépfane Hessel i de José Luis Sampedro perquè el poder atenga els interessos de les persones davant les disquisicions idiotes de M. Rajoy d'”un plato es un plato y un vaso es un vaso” i Lydia Arenós, irònica i compassiva conclou “el dia que Déu va repartir els cervells, Mariano, o no estava en la cua, o estava de vacances“; repassa polítics que enyora, com Josep Moreno i Ignacio Blanco, amb la publicació de «Botiflers!!», Balandra Edicions, on recull de les seues coratjoses intervencions parlamentàries davant les corrupteles del Govern del PP i davant el tancament de RTVV, amb pròleg d’Aldolf Beltrán i cita de Rosa Luxemburg per cercar «un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures»; una reflexió sobre la «mort de Franco» que recorda amb l’amiga i professora de català, Rosa Ribes «De res servirà una segona Transició si en una societat que vol ser democràtica i lliure, cada vint de novembre es fan misses, actes i sopars per a elevar Franco als altars i seguir cantant El Cara al sol. Alguna cosa falla». Isabel s’esglaia del desig de mal d’un salvatge que vol la mort de Marc Márquez pel fet de ser català i clama per salvar el palau de Benissuera, Bé d’Interés Cultural, des del 2002, que s’està solsint, on va passar Isabel un temps de la seua infantesa, mentre els seus avis recobraven el pols de la vida i es protegien plegats al Castell de Bellvís com un refugi de la postguerra; un altre tros de paradís perdut que Isabel tracta de recompondre perquè no es perda del tot. Perquè mentre escrivim, creix l’herba i combatem la mort i com Neruda confessem que hem viscut i sovint fem cançons i escrits d’amor, tractant de no caure en temptació de la desesperança. Un llibre que amb l’experiència del bon ofici periodístic narra el temps i temple del País Valencià a les darreres dècades, des que cantàvem amb Raimon; (“D’un temps que ja és un poc nostre/ D’un País que ja anem fent/ cante les esperances/ i plore la poca fe” fins ara, fins el punt que sovint no se sap si fem o desfem. El temps dirà…
