Joan del Alcàzar
Com les eliminatòries en el futbol, el debat entre candidats de les eleccions generals del proper dia 28 es farà a doble volta: hi haurà debat d’anada i de tornada. Això vol dir que el qui guanye el primer pot perdre el segon, i a l’inrevés. Ningú pot confiar-se.
Li ho vaig escoltar a Lola García, la subdirectora de La Vanguardia, a la SER: el dilluns 22, amb el primer debat a TVE, comença realment la campanya electoral. Estic completament d’acord.
Li diuen campanya i no ho és, això que hem vist fins ara. És un espectacle polític de baix nivell allò que venim patint des de fa massa; encara més des que ha començat oficialment la campanya. De fet, la llarguíssima i feixuga cursa electoral van obrir-la PP i Ciudadanos l’endemà que Mariano Rajoy va perdre la moció de censura.
Els tres candidats de la dreta, des de l’extrema a la de la gent guapa, fa setmanes que estan fet tot el possible per elevar la temperatura de la confrontació, àdhuc mentint com a bergants, pronosticant desastres bíblics si no eixen vencedors. Steve Banon, el guru de Donald Trump, ha posat escola i compta amb alumnes aplicats que juguen sobre tot a embarrar el terreny de joc. Cal destacar d’entre ells, tanmateix, perquè és de justícia, Pablo Casado. Ara sabem que allò que va fer al màster de la UJRC, o al curset d’Harvard-Aravaca, sí que li va permetre acumular un coneixement: el de faltar a la veritat amb arrogància i cinisme a parts iguals.
Dilluns i dimarts vinents els quatre dirigents polítics d’àmbit estatal hauran de veure’s les cares, confrontar els seus programes, les seues idees, les seues promeses. Però, hauran de fer-ho davant els altres i davant els milions d’espectadors que des del saló de casa seua jutjaran els contendents.
Afortunadament, Pedro Sánchez ha reconsiderat la posició inicial [i la segona i la tercera] envers el debat. Els hi va faltar previsió i agilitat als socialistes; la jugada d’incloure Vox era bona; molt, en la mesura que permetia visualitzar la fractura oberta en la dreta així com la foto de Colón. Però, sembla mentida que ningú des de l’Estat major de Ferraz tingués previst un Pla B si la Junta Electoral responia com ha respost. No tindre-ho pensat va posar el partit dels socialistes en una situació tan delicada com desfavorable. Entestar-se en voler doblegar-li la mà a TVE, a La Sexta i a PP, Ciudadanos i Podem, tots alhora, era suïcida. Han fet bé en fer marxa arrere: rectificar és cosa de savis; és de maldestres insistir en l’error.
La darrera enquesta del CIS, i d’altres de menor fiabilitat, han dit per activa i per passiva que el nombre d’indecisos és molt elevat. És molt possible. Per tant, quants més debats, quanta més discussió, quanta més informació li arribe a la ciutadania, millor
Es tracta, no obstant, d’indecisos que majoritàriament dubten entre una o altra sigla dins el bloc –esquerra o dreta- en el que s’ubiquen. Votar PP o votar Ciudadanos o Vox pot ser una pregunta que molts electors encara no han resolt. Triar entre el PSOE o Unidas Podemos, ho serà per a d’altres. També als territoris amb partits d’obediència autòctona hi haurà qui es debatrà entre votar una opció o altra, algunes de les quals no estaran representades als debats de dilluns i dimarts.
Què passarà a Catalunya, per exemple, on el mapa partidari és molt més ampli que el dels dos debats? ¿Serà, de nou, l’eix nacional el pal de paller de les votacions o tornarà a ser-ho l’eix esquerra/dreta? S’ensorrarà JXCat en benefici d’ERC? Què passarà amb els votants de les sigles que lidera Ada Colau? ¿Què serà del PSC d’Iceta: atraurà el vot de l’esquerra que s’identifica amb un catalanisme moderat per tal de recolzar la via de diàleg que propugna, uns dies amb més convicció que altres, Pedro Sánchez? ¿Seran els aliats catalans de Pablo Iglesias capaços de rendibilitzar el ser l’opció més clara per permetre que els catalans manifesten amb paperetes què volen? ¿Apareixerà Vox amb força, en detriment de la senyora Marquesa de Casa Fuerte, tan agra ella? ¿Penalitzaran els electors del Principat la fugida d’Arrimadas, després de constatar la seua insolvència com a cap de l’oposició al Parlament de Catalunya?
¿Com resoldran els valencians el repte de votar per a elegir representants a Madrid i, en el mateix acte electoral, triar els de Corts Valencianes? ¿Afavorirà els socialistes de Ximo Puig en detriment dels seus socis comandats per Mónica Oltra? ¿Superarà Martínez Dalmau les expectatives poc optimistes d’Unidas Podem? ¿Serà significativa la davallada del PP de la corrupció i del deteriorament de tots els indicadors econòmics i socials dels que van ser responsables durant dues dècades? Irromprà l’extrema dreta valenciana, fins ara integrada dins el PP?
Totes aquestes preguntes sols podran tindre respostes tangencials, indirectes, amb els debats dels dies 22 i 23, però això no devalua eixos exercicis de confrontació d’idees i de líders. Ens confirmen, això sí, que caldria fer molts més debats. De fet, seria positiu per a la qualitat de la democràcia espanyola que s’incrementaren els debats entre formacions polítiques i entre candidats; molt més aclaridors per als electors que els mítings, actes quasi litúrgics que sols congreguen els ja convençuts.
Elevhttp://paisvalenciaseglexxi.com/ar el nombre de debats seria, doncs, un acord que s’hauria de prendre per a assegurar-los mitjançant la Llei electoral. Al que no podrà obligar cap llei serà a que els intervinents respecten dues coses: als seus adversaris i a la veritat.
Obligar a estalviar-se els insults i les desqualificacions, i obligar a deixar fora del debat les mentides i les difamacions sols podria ser el resultat de la censura i la penalització que els ciutadans imposaren als qui insulten, desqualifiquen, menteixen i difamen. Això, tanmateix, sols passa a aquelles democràcies avançades, d’alta qualitat. Encara ens falta molt per arribar-hi, però és cosa de continuar insistint. No perdem l’esperança.
