Joan del Alcàzar
Quan a les eleccions de maig de 2015 el Partit Popular va perdre la majoria absoluta que havia mantingut des de 1995 a les Corts Valencianes, en bona mesura a causa d’una corrupció que l’havia corcat durant els anys que havia gaudit del poder, va arribar l’hora en què l’oposició d’esquerres havia de fer-se càrrec del govern regional per a demostrar que una altra forma de gestionar els interessos dels valencians era no sols desitjable sinó possible. Una situació pareguda a la que es produiria en 2018, quan els escàndols de corrupció van motivar la moció de censura contra Mariano Rajoy i Pedro Sánchez va accedir a La Moncloa.
El Partit Socialista valencià, la coalició Compromís i l’aleshores novíssim partit Podem van signar, no sense dures i complicades negociacions i fortes desconfiances inicials, un pacte de legislatura que van formalitzar al Jardí Botànic de la Universitat de València l’11 de juny de 2015. És necessari recordar que van ser intensíssimes les pressions que molts col·lectius, entitats, associacions i organitzacions de tota mena de perfil progressista van exercir sobre els dirigents de les tres formacions polítiques exigint-los que superaren les seues diferències i pactaren.
L’esquerra política valenciana, des de la reformista a la més transformadora, va haver de fer de la necessitat virtut. Amb més o menys entusiasme, amb més o menys desconfiança entre els nous socis, el Govern del Botànic va configurar-se sota la presidència del socialista Ximo Puig i la vice-presidència de la carismàtica figura del valencianisme polític, Mónica Oltra. El Partit Socialista valencià i la coalició Compromís van configurar un govern conjunt al qual no va integrar-se Podem –una decisió que ara consideren errònia i que volen esmenar en la pròxima legislatura-, però al que sí va comprometre’s a donar suport a les Corts Valencianes.
No van ser poques les veus que van augurar que aquell matrimoni polític no duraria gaire. El món no havia començat en aquella primavera de 2015, i molts dels dirigents, dels militants i dels votants socialistes recelaven de la lleialtat i de la capacitat de govern dels valencianistes. Paral·lelament, la desconfiança d’aquests envers la tradicional supèrbia socialista que havien patit des dels anys de les majories absolutes del PSPV-PSOE tampoc era cosa menor.
Doncs bé, han passat quatre anys i no hi ha cap veu autoritzada a l’esquerra del Partit Popular i de Ciudadanos que objecte que el del Botànic ha sigut un govern que ha funcionat més que adequadament. Un govern que ha recuperat no sols el bon nom dels valencians que el Partit Popular havia arrossegat pel fang, convertint-lo en sinònim de corrupció i delinqüència; un govern que ha revertit bona part dels retalls que el PP havia imposat en educació, salut i polítiques socials; un govern que ha impulsat polítiques estratègiques que han contrastat amb el tacticisme estret dels conservadors, que sempre van pivotar al voltant dels interessos dels dirigents i dels amics polítics del partit, més que no al voltant de les necessitats dels ciutadans comuns.
És cert que el govern de Puig i Oltra no ha aconseguit millorar el problema central dels valencians, que no és altre que l’infra-finançament que rep de l’Estat, resultat d’un sucursalisme secular que durant anys s’ha caracteritzat per “no donar problemes en Madrid”. Tot i la gran mobilització de la societat valenciana, que ha implicat des de les organitzacions empresarials a les universitats, des dels sindicats a la immensa majoria de les associacions de la societat civil, no s’ha aconseguit modificar l’injust i ofensiu finançament que l’Estat transfereix al govern autònom.
S’ha aconseguit posar la reivindicació en l’agenda, això sí. A hores d’ara tothom sap que el finançament que rep la comunitat autònoma és tan insuficient com a irritant, i que és un assumpte que exigeix ser resolt amb urgència. Aquest, però, serà el primer problema a solucionar en la pròxima legislatura.
Les enquestes son positives quant a la possible renovació del Pacte del Botànic, que ara podria comptar amb el concurs dels representants d’Unides Podem i d’Esquerra Unida que concorreran junts a les eleccions del proper dia 28. Però, les enquestes són enquestes i, tot i la seua importància, tot i que marquen tendència, sols el resultat de les urnes podrà confirmar que és majoritari el nombre d’electors que s’oposen a tornar al passat amb un govern de les tres dretes radicalitzades i rabioses, que ja estan donant mesura de les seues pautes de govern a Andalusia.
El model valencià, en ser tripartit, ofereix uns avantatges innegables. Mentre que a d’altres territoris l’esquerra generalista pivota sobre dos partits, a les terres valencianes l’existència d’un tercer actor rellevant com és Compromís, una coalició clarament progressista i valencianista, pot ser la que incline la balança electoral en benefici d’un govern progressista.
Aquest resultat, cas de confirmar-se, podria produir efectes més que importants en l’escenari polític espanyol. D’una banda, reforçaria un hipotètic govern central que resultés d’una col·laboració multi partidària que afavoriria un canvi de la cultura política hispana, tan refractària als governs de coalició que són habituals als països amb democràcia de la més elevada qualitat. D’una altra, permetria fer visible un versió exitosa d’un partit socialista clarament federalista, com és el que capitaneja Ximo Puig.
Contràriament al que ha sigut l’orientació de l’espanyolisme més castís practicat per la federació socialista andalusa sota la batuta de Susana Díaz, amb la col·laboració d’altres anomenats barons de l’Espanya interior, la nova puixança de la federació valenciana del Partit Socialista podria obrir portes i finestres a una altra concepció de l’Estat. Si es confirmés la recuperació del PSC a Catalunya, del PSE al País Basc, de l’organització galega i de la federació balear de Francina Armengol, Pedro Sánchez i el seu equip podria deslliurar-se del jacobinisme anacrònic de bona part dels dirigents històrics que llasten la necessària reformulació de l’organització territorial de l’Espanya del segle XXI, que ja no és possible encaixar en el títol vuitè de la Constitució de 1978.
El federalisme –asimètric, com ho és l’Estat de les Autonomies diguen el que diguen des de les dretes- és la solució tan desitjable com possible per a la punyent qüestió territorial de les Espanyes.
La competència virtuosa de la que parla Íñigo Errejón entre les diverses esquerres ha trobat un model d’èxit al tauler polític valencià. La lleialtat entre organitzacions polítiques d’àmbit estatal, com el PSOE i Podem, amb una altra com Compromís, la coalició feminista i ecologista d’obediència exclusivament valenciana, podria ser un exemple a desenvolupar en altres territoris peninsulars.
Si el Govern del Botànic és revalidat a les urnes el proper dia 28, algunes coses importants poden començar a canviar en l’Espanya plurinacional.
