Gustau Muñoz
Segons una enquesta -de credibilitat dubtosa- publicada per Valencia Plaza diumenge 3 de març el bloc de dretes superaria de llarg (un 10%) el bloc progressista o d’esquerres en unes eleccions generals, si es celebraven ara. La incògnita es resoldrà aviat, i no tan sols pel que fa a les eleccions generals, sinó també a les autonòmiques, després de la decisió de Ximo Puig de fer coincidir les eleccions a Corts Valencianes amb les eleccions generals convocades per Pedro Sánchez per al 28 d’abril. Ja veurem a la fi com es substanciarà tot plegat. Hi ha molt en joc. El govern d’Espanya. L’obertura d’una etapa de forta inestabilitat desitjada pels socis de Vox (PP, Ciudadanos) i la política de mà dura i 155 permanent a Catalunya, que podria acabar de mala manera amb una certa idea de la democràcia a Espanya. Contra el vent irresponsable que emana de Donald Trump i la resta, la tradició de vot moderat i temperat, responsable, que ha mantingut la societat espanyola del 1977 ençà es veurà ratificada, o desmentida. Amb les conseqüències que es pot pensar. També està en joc el govern de la Generalitat Valenciana. Un tripartit o trifatxit Vox-Ciudadanos-PP seria un veritable desastre per al procés de recuperació moral, econòmica i política després d’un període negre de corrupció i de gran desenfocament econòmic -per dir-ho en termes suaus- que ha dut el País Valencià a un fort desprestigi exterior i a una reculada dramàtica en termes d’indicadors econòmics i socials, respecte de la mitjana espanyola i, per descomptat, de l’espai europeu més avançat. Com ha posat de manifest amb eloqüència, en aquest mateix mitjà, l’economista Jordi Palafox.
Tot això és ben conegut. Ben sabut. Ara falta que les grans masses populars, que en democràcia tenen la darrera paraula, es pronuncien i ratifiquen una política de recuperació de drets socials, de sanitat universal, de reivindicació del finançament i el corredor mediterrani, d’aposta per l’ensenyament públic, d’una política cultural que finalment xafa de peus a terra, d’unes polítiques socials a favor de les persones, dels dependents, d’una política industrial adreçada a superar dèficits històrics, i així successivament. O si, en comptes d’això, i de tot el que s’anuncia i encara no s’ha pogut fer, es vota a favor d’un retrocés, d’una política retrògrada, reaccionària, que no ofereix molt més que ressentiment, antifeminisme, anticatalanisme, antibicicletes…
Apassionant, en qualsevol cas, el repte. Que no pot deixar indiferent ningú. Que ha de fer reflexionar i mobilitzar-se el conjunt de l’electorat democràtic, d’esquerres, progressista, valencianista, moderat, sensat.
En aquest context sobta bastant una dada. Segons l’enquesta -repetesc que de credibilitat dubtosa, però en tot cas indicativa- la intenció de vot favorable a Vox a la demarcació de Castelló arribaria al 23%. A Alacant seria d’un 10%, i a València del 18%.
Que un partit d’extrema dreta, autoritari, xenòfob i antifeminista, arribe a aquests nivells de vot a Castelló hauria de fer pensar.
Se m’acuden dues reflexions. Una és que a Castelló subsisteix una trama caciquil estructurada i eficaç que manté un fort control. Carlos Fabra -ex president de la Diputació i condemnat per corrupció- assisteix als actes de Vox i se’n declara simpatitzant. Això té una significació molt evident. Alguns alcaldes que després condicionen fortament el vot -reparteixen casa per casa el sobre amb les paperetes- sintonitzen amb aquesta extrema dreta. I això no s’improvisa. És fruit d’una determinada cultura i d’una trajectòria. En alguns llocs la democràcia plena -llibertat, autonomia individual, lliure expressió, pluralisme efectiu- no ha arribat. Hi sobreviuen unes tendències de sotmetiment, de paternalisme, de clientelisme i de tradicionalisme que tenen poc en comú amb una democràcia efectiva. Caldria fer una comprovació el 28 d’abril. En alguns municipis de Castelló va guanyar el No a la Constitució, en el referèndum corresponent, que era la consigna dels franquistes d’AP, i després tingueren alcaldes adscrits a UCD. Les sigles no importen. Allò decisiu és la trama.
I ací rau el problema. La trama caciquil, que ara es decanta en bona part a favor de Vox. Atents als resultats municipi per municipi.
Però hi ha una altra qüestió. El revers de la supervivència d’aquest arcaisme polític, que ve del segle XIX, és el fracàs de l’esquerra cultural i política a les comarques de Castelló. Potser la insistència en la idea que el Botànic havia donat l’esquena al món rural, quan per primera vegada s’ha plantejat en termes seriosos una resposta a la despoblació, no era el més adient. Potser el conreu de les tradicions sense càrrega modernitzadora, i sense ni tan sols plantejar-se el sentit d’això, no ha estat una bona idea. Potser posar en qüestió un Parc Natural dona ales als corrents més retardataris i confusos, que l’extrema dreta manipula a cor què vols. Als qui entenen el dret de propietat com un dret absolut que no s’ha de subjectar a l’interès general i públic. Als qui ataquen brutalment els ecologistes i entenen la cacera sense restriccions o els bous a tothora -i algunes coses més- com una icona, com un element identitari, que no s’ha de sotmetre a cap control extern. Que no s’ha de debatre o negociar.
Potser no reflexionar a fons sobre el canvi cultural necessari, que havia d’acompanyar el gran canvi social esdevingut a les comarques de Castelló, no fou la millor opció. Potser no definir bé el que hi havia en joc, deixar marge a la trama caciquil, no situar-la en el blanc de la crítica i del debat democràtic, ha estat una errada que es pot pagar cara. Durant un temps hi havia qui li reia les gràcies al “sherif del condado”. Que bé sabia incidir en els dèficits d’autoestima ferida de les comarques del nord, i erigir-se en una mena de contrapoder. Amb els resultats ben coneguts. Fa ja molt de temps que tot plegat deixà de tindre gràcia. Ben al contrari, fou una desgràcia. I encara podria ser pitjor. Alerta, doncs.
