Sal·lus Herrero
Joan de l’Alcàssar va publicar el 17 de febrer a la web País Valencià Segle XXI un article titulat “L’independentisme li dóna un cop de peu a Espanya en el cul dels ciutadans i, a més, es dispara un tret al peu”, on per desgràcia es repeteixen alguns dels tòpics i clixés mediàtics més a l’ús propagats per tots els mitjans de comunicació espanyols, sense cap o amb escàs contrast pel que fa a tenir en compte també la versió dels propis afectats; en una espècie de judici sumaríssim i desqualificacions de brotxa grossa es diu i repeteix, “incomprensible”, “fugida endavant”, “instal·lació definitiva”, “enfangar el terrenys de joc”, “els que tenen la paella pel mànec” (tant a Brussel·les com a la Plaça de Sant Jaume)… Miren vostés si tenen la “paella pel mànec” els de Brussel·les que s’ajunten els eurodiputats del PP-PSOE i Ciudadanos, seguint l’agenda de l’extrema dreta i aconsegueixen que el senyor Tajani, censure i prohibesca una conferència dels MHP Carles Puigdemont i Quim Torra, programada a una sala del Parlament Europeu, on poden conferenciar tot tipus de fauna, perquè sembla que està previst rebre al dirigent d’un partit feixista que vulnera els drets humans i agredeix la democràcia, seguint la regla d’una UE que vulnera drets fonamentals de Catalunya, mira a un altra banda davant les agressions i brutalitats policials de l’1-Octubre de 2017, mira cap a un altre costat davant l’empresonament dels ostatges de l’estat a Catalunya mentre s’interessa per Veneçuela, Turquia o Afganistan (com si fos incompatible dir alguna cosa contra l’estat espanyol), igual com en immigració, refugi o asil a persones que fugen de la guerra de Síria, sobre l’extrema pobresa, les catàstrofes ecològiques, les desigualtats socials i la fam, etcètera.
Al meu parer, no em sembla adequat comparar els exiliats i empresonats, en menystenir a uns en relació als altres, introduir valoracions de certa “superioritat moral”, em semblen desqualificacions insostenibles, quan cadascú, des de la seua absoluta llibertat individual, familiar i atenent a les pròpies circumstàncies, va optar per exiliar-se o presentar-se a l’Audiència Nacional Espanyola; per això, qualificar la posició del president Puigdemont de “còmoda”, estant lluny de la seua família (esposa, filles, pares, germanes), en sembla fora de lloc i faltar a la veritat; acusar al president Torra, amb una lectura falsa i perversa feta des del nacionalisme espanyol i els seus mas media, “d’incrementar la tensió” perquè fa declaracions en favor dels ostatges de l’estat (tant del PDeCat com d’ERC) i de les persones que s’han exiliat (tant de Junts per Catalunya, PDeCat, ERC, la CUP), per defensar la seua honorabilitat i actuació impecable des del punt de vista dels principis democràtics i del dret a decidir, em sembla una errada greu i molt poc rigorós i poc sensible als patiments tant de les persones que estan a la presó com a l’exili. Perquè és fals que hagen comès cap delicte i a pesar de la “senzillesa” i la “bonhomia” de l’Oriol Junqueras; el vice-president Junqueras ho ha explicat mol bé al judici davant del Tribunal Suprem espanyol, l’exercici del dret a l’autodeterminació és un principi democràtic reconegut per les lleis i els tractats internacionals i un referèndum fet sense el consentiment de l’estat estava penat pel Govern del PP d’Aznar, aplicant una interpretació penal d’aquest principi democràtic de participació i consulta popular, però el Govern del PSOE de Rodríguez Zapatero,el 2005, va despenalitzar aquest supòsit i el va treure del codi penal, per tant, tot aquell que acusa penalment als que organitzaren el referèndum de l’1-O s’ubiquen a l’òrbita ideològica i penal del Govern del PP d’Aznar, que recordem va contribuir a col·laborar amb el president dels Estat Units i Gran Bretanya, Bush i Blair, en una guerra on van assassinar a quasi un milió de gent iraquiana.
Em sembla fora de lloc i fals repetir com un mantra, com fan quasi tots els periodistes, polítics i juristes ignorants espanyols, inclús a l’informe d’instrucció, acusant al president Carles Puigdemont, d’haver fugit de la justícia, això és absolutament fals, es va presentar davant els tribunals de Bèlgica buscant una justícia que el clima d’autoritarisme, manca d’equilibri, d’imparcialitat i de serenitat dels tribunals de l’estat espanyol contra Catalunya, com podem comprovar diàriament, els tribunals i els jutges dels tribunals espanyols no li poden garantir cap judici just. Per tant, Puigdemont, per molt que es repetesca, que és un fugat de la justícia, no ho és, al contrari és un home que ha sigut acusat molt injustament i que després d’haber sigut examinat per un tribunal alemany, ha segut exculpat del càrrecs delictius que se li imputen de “rebel·lió” i de “sedició”, totalment infonamentats i inconsistents, efectivament acusacions pròpies de la barbàrie i de la indecència de l’entramat estatal i des del tribunal alemany d’Schleswig-Holstein només s’autoritzava a extradir-lo per possible i hipotètica “malversació”, tot i que tant Rajoy com Montoro, declararen al parlament espanyol, que el Govern de la Generalitat no s’havia gastat ni un euro en l’organització del referèndum i tots els acusats que han declarat fins ara ho han negat i no hi ha cap prova documental, sinó pressupostos anteriors previstos que no s’executaren, i des de les acusacions es confonen pressupostos i factures. No obstant això, quan el tribunal alemany va delimitar el possible “delicte”, el jutge Llarena va desistir de perseguir a Puigdemont i va optar per no acceptar la seua extradició, en fer un ús prevaricador, a conveniència, instrumental i estratègic d’aquest recurs judicial.
Esmentant el llibre de Lola Garcia “El naufragi. La deconstrucció del somni independentista”, d’una periodista del diari del Comte de Godó, el senyor de l’Alcàssar, afirma que “després de veure diumenge la victòria del Girona sobre el Reial Madrid per televisió, la consigna de Puigdemont era que dilluns tots els càrrecs del govern havien d’estar als seus despatxos per a combatre la substitució decretada pel 155” . Seria convenient, que l’historiador de l’Alcàssar, no fera relats només de part, ni consignes acusatòries, com fan els fiscals i l’advocacia de l’estat al Tribunal Suprem espanyol, perquè tot i que, inicialment es va dir des del Govern de Catalunya, sobretot per a entrebancar l’aplicació del 155 i forçar algun tipus de negociació amb el Govern de Rajoy, que malgrat l’aplicació del 155, el president i tots els consellers seguirien treballant a les seues respectives conselleries i departaments a l’endemà, davant les amenaces greus de l’estat, inclús per boca de Marta Rovira, amenaces de fonts solvents (Síndic de Greuges de Catalunya…) que podien arribar a organitzar un assalt militar al parlament amb cossos especials, que si la gent envoltava el parlament per defensar-lo amb els seus propis cossos, podien, les forces militars i policials de l’estat, inclús fer una matança o una carnisseria, amb l’estratègia de “falsa bandera” i acusarien dels assassinats al Govern de la Generalitat, de manera que, donades les greus circumstàncies, els membres del Govern de la Generalitat de Catalunya decidiren convocar una reunió a la Catalunya del Nord i es va decidir que tots els que vulgueren marxaren a Brussel·les, de manera que el Govern legítim de Puigdemont va fer una roda de premsa on hi estava Raül Romeva, Quim Forn, Meritxell Borràs, junt a Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i el mateix Carles Puigdemont; al’emdemà Romeva, Borràs i Forn tornaven a presentar-se davant els tribunals espanyols i, més tard, s’afegirien a l’exili Marta Rovira i Anna Gabriel a Suïssa. Com pot comprovar el senyor de l’Alcàssar establir una valoració de “comoditat” o “incomoditat” en funció si s’és d’un partit o d’un altre (“dreta”/esquerra) és fals i arriscat perquè a l’exili hi ha gent del PDeCat, d’ERC, de la CUP, de Junts per Catalunya i independents, i considere una gran errada entrar en aquests tipus de detalls denigratoris. Per tant l’acusació “de fugir amb nocturnitat” és falsa i pel que jo sé sembla que fou la muller del senyor Puigdemont la que li va demanar que es presentara davant la justícia europea perquè el grau de criminalització contra el president legítim de la Generalitat de Catalunya s’havia fet insuportable i temia que no tinguera cap garantia judicial davant els tribunals espanyols que sostenen un “estat de dret” de molt baixa qualitat democràtica per molt que els dirigents del Govern del PP i del PSOE afirmen que a Espanya hi ha una democràcia “plena” i els monarques no es cansen de proclamar que “tots som iguals davant la llei”. No obstant això, el conseller Jordi Turull, davant el Tribunal Suprem espanyol desmentia aquesta igualtat davant la lleis, detallava les més de 25 vulneracions del Govern de Rajoy de requeriments del Tribunal Constitucional, saltant-se la lleis i denunciava com és perseguit per les seues idees polítiques, perquè com és independentista, per no aplicar una “requisitòria” o simplement un “auto” del TC es troba ja un any tancat a la presó…
Afirmar que el republicà Junqueras li l’ha de “tenir jurada” a Puigdemont, prejutjant gratuïtament i alegrement, em sembla fora de lloc i especular massa aviat i intentar posar zitzània, perquè sembla que beu de les fonts d’una estratègia divisòria de l’estat per afeblir l’independentisme; durant el procés es van viure moments de “tensió” provocats, bàsicament, per la violència de l’estat, a la sèrbia, un estat que negava el diàleg i no permetia cap consulta ni la possibilitat d’expressar-se políticament a la majoria de Catalunya i a sobre imposava recentralització, retalls autonòmics, de competències d’autogovern i imposició de la suspensió de l’autonomia; quan el MH president va estar a punt de convocar les eleccions, des de les files d’ERC, alguns el van acusar de trair la declaració d’independència que s’havia suspés a petició de les autoritats de la UE per buscar tasques de mediació que després no s’han exercit, per tant, tan molest podien estar també sectors de l’independentisme partidaris de convocar les eleccions per tractar d’aturar el 155 del Senat espanyol, que de manera arbitrària, abusiva i autoritària va suspendre el Govern legítim de Catalunya i va agafar pel mànec la governació de Catalunya des de Madrid, com feren els Borbons des del 1707 i el 1714, aplicant el decret de Nova Planta i la derogació dels Furs, llavors i sempre que els ha rotat perquè “ells” són els “putos amos”, tant en dictadures com en “democràcies”, democràcies molt limitades i interpretades a conveniència, des d’un espanyolisme estatal de matriu castellana i anticatalana que ens inferioritza, subordina, retalla, limita i tracta de minoritzar-nos per tots els mitjans, legals o il·legals, amb clavegueres de l’estat, guerres brutes i amenaces per terra, mar i aire. Recordem els avatars de la reforma de l’Estatut de 2006, els múltiples retalls i anulació d’articles i la sentència del TC del 2010 en suspendre molts dels articles, aprovats, prèviament retallats i votat en referèndum per la ciutadania de Catalunya; o els articles de la constitució espanyola i els Estatuts d’autonomia dels Països Catalans, on es diu que s’ha de promoure, defensar, remoure les causes de les desigualtats socials, lingüístiques, culturals, sense admetre cap discriminació per aquests motius i observem la pràctica de l’estat, que és el que fa per defensar i promoure l’ús del català als seus mitjans de comunicació i els recursos que destinen i dels dels tribunals, posem per cas, des del Tribunal Suprem d’Espanya ja veiem com posen els mitjans per tal de garantir el dret a la pròpia llengua dels acusats i a una traducció simultània que impossibilita expressar-se en català… Perquè el que sphan dignat a “atorgar” és posar només una traducció consecutiva que ho fa inviable, inhàbil, repetitiu, poc pràctic, discriminatori i ens tracta als catalanoparlants com si fórem “polacos” o “xinesos”; un estat que no reconeix ni inclou la diversitat lingüística de l’estat amb igualtat de condicions ni garanteix el dret a un judici just i sense cap tipus de discriminació.
Interpretar, com fa el senyor de l’Alcassar, a partir d’una foto al Tribunal Suprem espanyol de Madrid, que recull “un instant”, seguint les consignes mediàtiques espanyoles per enfrontar i dividir l’independentisme, en el sentit que Junqueras no va saludar al president Torra és un atreviment molt agosarat perquè el mateix president Torra i l’esposa de Junqueras, han informat pels mitjans de comunicació catalans, que després d’aquesta foto es saludaren, s’abraçaren i estigueren dialogant una estona amistosament; creure’s els libels dels periodistes de “La Vanguàrdia”, un diari defensor del nacionalisme espanyolista i antiindependentista i muntar a partir d’aquests relats basats en mitges veritats i metges mentides, una crítica per dividir l’independentisme, és poc seriós perquè s’ignora l’altra part a partir d’una lectura denigratòria i quasi religiosa dels relats fervorosos del nacionalisme espanyol contra els independentistes.
És mentida, tot i que es repetesca mil vegades que els partits independentistes hagen fet caure al Govern del PSOE, de Pedro Sánchez; “ingènuament”, al meu parer, alguns dels diputats dels partits independentistes, tant el PDeCat com ERC, creien que tot i que no li aprovaren la tramitació dels pressupostos, el PSOE continuaria governant “per decret”, amb l’ajut de Podemos, PNB, Bildu i potser alguns dels diputats independentistes catalans favorables a continuar donant suport al Govern de Sánchez a canvi de res, en un gest de generositat, com fou el suport a la moció de censura, per les circumstàncies concretes del context… No obstant això, fa una setmana, el ministre anticatalanista i ultranacionalista espanyol, José Borrell, que va desfilar amb les entitats d’extrema dreta, com “Sociedad Civil Catalana”,junt a un premi Nobel de Literatura neoliberal i reaccionari i un tal Manuel Valls, l’altre dia es manifestava a la Plaza Colón, declarava al parlament del Congrés espanyol de Madrid que “l’independentisme posava “condicions impossibles de diàleg”, esmentava que si la teràpia de l’ubuprofeno no havia funcionat, en farien servir una altra diferent… Borrell que s’havia vantat, d’una manera xulesca, superba i insultant que què es jugaven que els independentistes, per moltes “bravuconeries” que feren, a l’hora de la veritat votarien els pressupostos… en el moment que Francesc Viadel em va enviar per whatsapp aquest article amb les advertències anti-desinflamatòries de Borrell, li vaig dir textualment: “Està molt clar el guió del PSOE, volen fer el paripé del “diàleg” i en un moment del clímax dialògic, que més els convinga, trencar les relacions, acusant els independentistes de “demanar impossibles” i anar a les eleccions “dolguts” perquè els “dolents” ho volen “tot” i no cedeixen, volen “trencar Espanya”, no respecten el marc de la Constitució ni als pares que la van parir”… I afegia per finalitzar “Malament”. Perquè l’estratègia del PSOE, em semblava que era “apretar” (estrenyer) els independentistes per aconseguir el favor de la carcúndia del nacionalisme espanyol, tractant de situar-se a l’espai electoral del “centre”, entre l’extrema dreta i l’independentisme. Quan el Govern del PSOE va veure la manifestació dels tres partits d’ultradreta, contra la presència del “relator” i en contra del “diàleg”, perquè no volen que es parle amb els partits independentistes, amb acusacions molt greus i grosses, com voler denunciar-lo i empresonar-lo per “alta traicio” (Garcia Margalló, Casado, Rivera, Abascal…). les cames li van fer figa. a més de les divisions internes, amb un sector d’extrema dreta dins del PSOE del tot anticatalanista, acosant-lo, potser el Govern de Sánchez li va semblar que li convenia electoralment deixar de banda els propòsits de diàleg amb la Generalitat de Catalunya i convocar les eleccions generals a nivell estatal. Què diantre tenen a veure els independentistes amb aquesta decisió del Govern de l’estat a no ser que algú vulga fer-los servir com a cap de turc?
Per tant, em fatiga moltíssim veure massa periodistes, historiadors i polítics del sistema establert que donen suport al règim del 78, carregar les tintes contra els independentistes perquè si el Govern del PSOE ha volgut anar a les eleccions ha sigut per iniciativa pròpia. sense haver-se reunit ni una sola vegada amb els partits independentistes per pactar els pressupostos de l’estat, sense haver fet cap gest, ni retirar les acusacions falses i greus de la fiscalia que està a les seues mans, ni seure’s a dialogar amb els partits que són majoria al parlament de Catalunya. Només han fet com que volien dialogar per tal de fer veure una sensació de diàleg davant de la UE, per mostrar que el Govern de Sánchez no era exactament com el de Rajoy…
S’exposa, a l’article del senyor de l’Alcàssar, que la Generalitat de Catalunya rebria molt diner, “una pluja de bitllets” que sempre prometen des de Madrid i no arriba mai, inclús quan s’aproven, després no ens aplega ni s’aplica una inversió del 12% de manera efectiva, tant a Catalunya, com a les Illes i al País Valencià, agermanats per les constants discriminacions pressupostàries i l’espoliació de l’estat; textualment diu de l’Alcàssar: “la Generalitat catalana hauria rebut una bona partida de recursos que, sens dubte, haurien millorat la situació del país i, particularment, la dels segments més fràgils i vulnerables dels seus ciutadans. És a dir, que amb la seua negativa a avalar els pressupostos, els republicans catalans han perjudicat els més dèbils tant d’Espanya com de Catalunya”… Va en la línia de fer servir els independentistes com a boc emissari, els “culpables” de tots els mals d’Espanya i de la resta del món, seguint el guió d’un nacionalisme espanyol, que des de González, Guerra, Ybarra, Garcia Page, Bono, Lambán, Borrell, Casado, Rivera, Arrimadas… només cerca desacreditar l’independentisme, amb insults, amenaces, violència i interpretacions pròpies dels que es consideren els propietaris de Catalunya. Diga el que diga el senyor de l’Alcàssar, una bona part del PSOE, el que es va carregar a Pedro Sànchez quan no volia donar suport al Govern de Rajoy i suggeria la possibilitat de pactar amb Podemos i tantejar els independentistes, ja fa temps que molts socialistes espanyols van de la mà del PP, Ciudadanos, Vox… No és fàcil entendre les crítiques a l’independentisme del senyor de l’Alcàssar. Potser això de “l’error immens”, “d’irresponsabilitat”, “creure’s les pròpies mentides”, “la polarització de la societat catalana”, “hooligans més radicals”, etcètera, potser convendria que ho dirigira contra l’extrema dreta del nacionalisme espanyol des de Podemos fins a Vox, passant pel PP, Ciudadanos i bona part del PSOE.
Encara com, el senyor de l’Alcàssar, en un gest que l’honora, mostra una certa sensibilitat humana, es posa una mica en la pell dels altres i reconeix que per als partits independentistes, aprovar els pressupostos del Govern de l’estat, el mateix dia que començava un judici a mig Govern de la Generalitat Catalana i amb altre mig Govern a l’exili, que estan exclosos i són ostatges de l’estat espanyol, potser era més que difícil, demanar un impossible.
De manera, al meu parer, errònia, el senyor de l’Alcàssar afirma, sobre les declaracions de Junqueras davant el judici del Tribunal Suprem “votar no és cap delicte, però sí pot ser-ho la convocatòria i la preparació d’una consulta electoral feta al marge de l’ordenament jurídic vigent. Que allò de la sedició i la rebel·lió siga una barbaritat insostenible no pot significar que es va actuar correctament i legalment en posar en solfa la legalitat autonòmica i estatal”. Diga el que diga el senyor de l’Alcàssar (i les seues jaculatòries, les de la fiscalia, l’advocació de l’estat i Vox), és va actuar correctament, abans, durant i després del referèndum de l’1-O, no es va fer cap acte il·licit ni delictiu, ni malversació ni desobediència a un TC il·legítim, desacreditat, desprestigiat i al servei de la corrupció del PP i del PSOE, perquè la convocatòria d’un referèndum sense l’autorització de l’estat va estar despenalitzat el 2005, per tant es van seguir totes les regles, legals, de la constitució, de les lleis internacionals on s’avala el dret a l’autodeterminació, la legitimitat democràtica de la majoria del parlament de Catalunya, les promeses electorals… en ponderar, obeir i prioritzar el compliment del programa electoral i l’acord de la majoria del parlament de Catalunya, en última instància.
Efectivament, com afirma Oriol Junqueras, l’han posat en la presó estrictament per les seues idees polítiques (a ell i a totes les altres persones acusades), per tractar de materialitzar-les o aplicar-les en la realitat, aquest objectiu, però com que no poden posar a la presó a dos milions tres-centes mil persones, que vam votar, en posen només a uns quants, “caps de turcs”, simbòlicament i en representació, encausats pel fet de tractar de posar-les en pràctica, les idees i mostrar el resultat de la votació mitjançant la participació pública, pacíficament i democràticament, votant en un referèndum per expressar la voluntat popular i democràtica; afirmar el contrari, com fa el senyor de l’Alcàssar, és desconèixer, ignorar i estar desconnectat de la realitat de Catalunya o informar-se només unilateralment, des de prejudicis molt arrelats al País Valencià amb informacions esbiaixades i molt parcials. Hi ha entorn a un 70-80% de ciutadania de Catalunya que voldria poder decidir, resoldre aquesta situació votant.
El judici del TS espanyol de Madrid és un acte de revenja, d’escarni i d’odi contra l’independentisme de Catalunya per banda de la monarquia i del nacionalisme espanyol que nega qualsevol diàleg i interpreta la Constitució, les lleis, les normes, les sentències, les providències, les resolucions de tots els tribunals, des d’una lectura interessada i unes convocatòries electorals a conveniència pròpia, segregant els missatges contra els independentistes per a major glòria del PSOE o del PP; un PSOE que ha convocat eleccions perquè no ha sigut capaç de suportar una manifestació de l’ultradreta, però sobretot per la divisió interna de l’extrema dreta que hi ha al si del PSOE, amb els pesos pesants d’antics dirigents del nacionalisme socialista espanyol (Felipe González, Guerra…), en contra del “relator” i de la mesa de “diàleg”… perquè associen diàleg o mediació internacional a “humiliació” i a “alta traïció”, com l’extrema dreta. I encara hi ha qui vol responsabilitzar els partits independentistes que s’han lligat i “atornillat” (Ibarretxe) a la cadira de la mesa de diàleg esperant parlar de tot (de pressupostos, de drets socials, de salari mínim, d’infraestructures, del corredor mediterrani, també del dret l’autodeterminació), però, al darrer moment, els socialistes espanyols, per greus desavinences internes, no s’han assentat a la taula perquè consideren que en aquest moment això els pot beneficiar electoralment… tot i el risc que guanye l’extrema dreta. La responsabilitat de qui és? A qui beneficia?, Qui li ha fotut un colp al cul a Espanya i a Catalunya? Qui s’ha llençat un tret al peu? Qui busca el seu propi benefici partidista i “particularista”?
