Aina Moll: una filòloga al servei del nostre poble

En una nit d’hivern, el proppassat dissabte 9 de febrer, la menorquina Aina Moll Marquès, va morir a Palma, als 88 anys. En la seua vida va destacar sobretot per la seua aportació imprescindible a favor de la nostra llengua i cultura catalanes i per l’impuls de la represa de la “normalització lingüística”; una “normalització” encara pendent, en realitat hi ha una “certa” ‘despenalització’ encara incompleta, que arrosega  molts dèficits i inèrcies estructurals i mediàtiques que entrebanquen, retallen i empobreixen la inter-comunicació dels Països Catalans. Després de 300 anys d’intents estructurals, institucionals i sistèmics de genocidi lingüístic, cultural i nacional de les terres de parla catalana, Aina Moll va fer propostes solvents per estendre l’ús social, acadèmic i administratiu a Catalunya d’una llengua i cultura reprimida i amenaçada de completa liquidació durant segles. Per la força repressiva d¡un estat opressor, antidemocràtic, molt poc respectuós amb el pluralisme, a l’equitat, al reconeixement dels altres, concretament al dret a la diversitat i tremendament catalanofòbic, Remembrem que encara al País Valencià no es pot escoltar ni veure els mitjans de comunicació en la nostra llengua que es fan a les Illes i a Catalunya, ni aquest Govern “valencià” no s’ha incorporat a l’Institut Ramon Llull per treballar per la defensa de la nostra llengua i cultura junt al Govern Balear i el Govern de Catalunya.

Per què la nostra llengua i cultura catalanes encara està en risc arreu dels països de parla catalana i especialment al País Valencià? Al meu parer, perquè no hem tingut ni tenim encara, com deia la malaguanyada presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, un estat propi, amic, si no un estat hostil i enemic de la nostra societat, poble, llengua i cultura catalana. Per tant, la “normalització” s’ha d’entendre com la re-valencianització i re-catalanització del País Valencià per desfer-se d’un nacionalisme espanyol estatal que ens tracta com a territoris colonials, a espoliar i reprimir, a infra-finançar i desculturitzar, vulnerant articles estatutaris i constitucionals, merament “formalistes”, pel que fa a promoció social i la defensa de la nostra llengua i cultura catalana, en la pràctica es vulneren els nostres drets humans fonamentals com a ciutadania valenciana catalanoparlant o valencianoparlant.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’Aina Moll Marquès va ser el 1979, a la Facultat de teologia “San Vicente Ferrer” de València. A la tardor d’aquell any, una consellera de cultura del Govern “valencià” de la UCD, una tal Amparo Cabanes, volia suprimir les Normes de Castelló adoptades per totes les institucions valencianes per tal d’imposar el secessionisme lingüístic amb l’objectiu d’aïllar i separar la variant valenciana de la llengua catalana, és a dir tallar la branca del “valencià” per apartar-la del tronc i de les arrels de l’arbre catalànic que li dona la saba que diria Ramon Llull, per arrencar el jonc mata a mata, com diria Ramon Montaner; la UCD (“Unión de Centro Democrático”), una coalició de partits bàsicament orquestrada pels hereus del franquisme, és a dir la dreta “valenciana” del nacionalisme espanyol, començava a instrumentalitzar l’anticatalanisme com han denunciat, entre d’altres, Joan Fuster, Vicent Bello, Francesc Viadel, Vicent Flor, Francesc Pérez Moragón, des del valencianisme polític.

Davant d’aquest desgavell lingüístic que promovia el caos i la liquidació del valencià, es va convocar una vaga general a totes les universitats valencianes, inclosa la facultat de teologia que es va afegir després d’un deb at assembleari i democràtic. Per protestar contra aquesta atrocitat, vam parlar, l’Enric Benavent Vidal, actual bisbe de Tortosa, de Quatretonda, i jo mateix, de Benigànim, amb el professor Antoni Ferrando Francés, de Benicolet, tots tres pobles de la Vall d’Albaida, per invitar a Don Manuel Sanchis Guarner a fer una conferència sobre la República, “La llengua dels valencians”, “Els pobles valenciana parlen els uns dels altres” i “La ciutat de València” a la facultat de teologia. Encara el remembre, a Sanchis Guarner, pujant per les escales de la facultat, agafat del meu braç, perquè “em faig vell xiquet”, comentant algunes fotos i escrits del seu llibre sobre “La ciutat de València, l’atri de la facultat de teologia, el cimbori de la catedral de València i advertint-me que tot i que l’acusaven de “catalanista”, per ignorància, ell en realitat era molt més mallorquinista que catalanista, no saben el que diuen, i, sobretot, per influència del seu oncle, el canonge i historiador Sanchis Civera, era valencianista de soca-arrel; “xiquet, hi ha molta ignorància a la societat valenciana” i molta gent de “bona fe”, quan la manipulen i li fan creure que un burro vola… Estudieu, estudieu i la veritat, us farà lliures, com deia sant Pau de Tars, tot i que estic molt dolgut amb l’arquebisbat de València, m’han fet perdre molt de temps i energies, treballant per la llengua amb infinitat de reunions i fent propostes que a l’endemà se les carregaren i calia tornar a començar de nou, estic molta cansat d’una gent que no estima la nostra llengua i no vol fer res per salvar-la, si no per desfer-la. També van donar suport a la vaga, com a estudiants de teologia, entre d’altres, la neboda del canonge Espasa, (amic de Joan Fuster), Teresa Espasa, el malaguanyat professor de català, Cristòfor Aguado (de Picassent), el llibreter Emili Maria Boïls, el polític democràta-cristià Francesc Fayos…

El director de l’Institut Valencià de Filologia [catalana], de la Universitat de València, el professor Sanchis Guarner, va venir molt emocionat, perquè eren els temps foscos de la “batalla de València”, quan la dimissió forçada del president de la Generalitat, Josep Lluís Albinyana, també la dimissió del secretari general del PCPV, Ernest Garcia, per ser massa valencianista, per ser ecologista i no adaptar-se als requeriments del monarca posat pel dictador, davant d’un PCE que demanava actes de fe monarquica, estatal i nacional espanyola, pels pactes de Santiago Carrillo amb Adolfo Suárez,que li transmetia les ordres del rei, que actuava com a fillastre de Franco… Fou quan es posaven bombes i s’atacaven llibreries valencianes per tenir a l’aparador llibres en català, el vice-president i ministre d’economia del Govern de Suàrez, un tal Fernando Abril Martorell, deia que “el catalanisme era un càncer que calia extirpar-lo” i subvencionaven associacions regionalistes anticatalanistes i li posaven o li enviaven bombes a la seua casa, de Sanchis Guarner (i a la de Joan Fuster, dues vegades), i escrivien insults infames a la seua façana de la plaça Canovas del Castillo de València o al carrer sant Josep de Sueca i s’agredia amb impunitat total i amb el suport estatal, els millors escriptors valencians en català del País Valencià, que rebien amenaces de mort per part del feixisme local, amb el suport de la dreta “valenciana” anticatalanista i antivalenciana; el professor Sanchis Guarner ens va parlar en la conferència a la facultat de teologia dels seus avatars vitals de jove, com a capità de l’exèrcit de la II República, ens va contar el temps d’empresonament i de condemna a molts anys de presó després de la guerra que van guanyar els facciosos i gràcies a les influències de la seua família el van treure’l de la presó en pocs anys i l’enviaren “desterrat” a Mallorca com a càstig, com ara estan els exiliats de Catalunya a Europa per obeir el compromís amb el seu propi poble, de baix a dalt; va afirmar, “em volien fer mal, però em feren molt de bé, un gran ‘favor'” perquè ens contà que a Mallorca va treballar amb Francesc de Borja Moll i la seua filla Aina, a la seua editorial, on es guanyava el jornal en un despatx on tenien milers de caixes i millers de fitxes plenes de mots, sinònims i antònims… Va treballar, tant Sanchis Guarner, com Aina Moll i el seu pare en la confecció del “Diccionari Català-Valencià-Balear” d’Alcover i Moll (Sanchis Guarner i Aina Moll, entre d’altres), que és una joia, un goig i un tresor de la nostra llengua i cultura catalanes, on s’exposa junt, les variants de la diversitat i el pluralisme on s’encabeix la diferència sota la unitat lingüística i cultural dels països de parla catalana. Sanchis Guarner va estar desterrat des dels anys 40 al 1959 i allà va treballar també junt a Francesc de B. Moll i la seua filla Aina, “en un viatge d’enquesta dialectològica per a l’Atlas lingüístic de la Península Ibèrica (ALPI)”, que va durar mesos i ens va fer recòrrer tota Catalunya, és a dir totes les terres de parla catalana”, confessava Aina Moll i més tard va fundar l’Obra Cultural Balear, seguint en model d’Òmnium Cultural, que el seu president actual, Jordi Cuixart, està ara mateix sotmés a un judici ignominiós per banda de l’estat, amb acusacions falses, basades en la catalanofòbia i la demofòbia pròpies del nacionalisme oficial espanyol pel fet de defensar la nostra llengua, el nostre poble i el nostre dret a decidir el futur sense interferències alienes; ambdues entitats culturals estan vinculades a l’entitat valenciana Acció Cultural del País Valencià.

Aina Moll, de 1980 a 1988 Aina Moll fou la primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i posteriorment fou la coordinadora de la campanya interinstitucional de Normalització Lingüística de les Illes Balears (1990-95) i assessora lingüística del Govern Balear presidit per Cristòfor Soler (1995). En ser substituït Soler per Jaume Matas dimití del càrrec (1996). va ser molt crítica amb el Govern reaccionari, corrupte i ultradretà d’un tal Bauzá que volia arraconar la nostra llengua i en una entrevista a la revista digital el Núvol Aina Moll va dir que “l’home, com que no té gens de traça i no sap res de llengua, té poques possibilitats de triomf”; i això ho ha demostrat de sobra aquest madrileny ubicat a les Illes perquè darrerament s’ha fet simpatitzant de l’extrema dreta que vol ressuscitar la dictadura franquista, des de pressupòsits plens de misogínia, amb estereotips patriarcals,  masclistes, feixistes basats fonamentalment en un nacionalisme estatal primari i en l’odi contra Catalunya.

Aina Moll va escriure “La nostra llengua” i “Francesc de B. Moll “La fidelitat tossuda” sobre la biografia del seu pare, deia que “en afers de llengua val més una gota de mel que una de fel”, des d’una persistència amable que forada les roques dures per l’aigua molla; ella ha sigut un exemple d’amor a la nostra terra, a la nostra gent i a la nostra llengua i cultura; una llengua i cultura nostra inferioritzada, maltractada, subordinada i encara oprimida per un estat del tot hostil, que ens tracta com els seus enemics. Com recorda Isidor Mari en parlar d’Aina Moll: “quan la Universitat Oberta de Catalunya li va atorgar el doctorat honoris causa, vaig resumir en tres mots el seu treball ingent per la llengua: disponibilitat, tenacitat i coratge”. Mateu Xuri en un tuït escriu davant la mort de la nostra insigne filòloga: “Explicar-nos per ser humans, vol dir resistir a l’ultratge” i el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra i Pla, ha piulat “S’ha mort l’admirada filòloga Aina Moll: “Quanta feina ha fet tots aquests anys. El meu agraïment, un reconeixement profund i el condol sincer a la família, als amics i a tots els amants de la llengua” (Vilaweb).

Al meu parer, tant Aina Moll i Josep Maria Llompart van encapçalar a les Illes la defensa de la unitat de la llengua i aconseguiren que a l’Estatut de les Illes s’afirmara la denominació  de la llengua no com a balear o mallorquina, menorquina, etcètera, sinó com a ‘català’ de les Illes; al País Valencià, tot i l’enorme grandesa filològica de Sanchis Guarner, Enric Valor, Joan Fuster, Josep Giner i d’altres, ens va mancar una dona forta, valenta i tenaç com Aina Moll que ajudés perquè a València es posés a l’Estatut que el “valencià” es reconegut a tots els diccionaris i departaments universitaris de romànica de tot el món amb el nom de llengua catalana; explicitant la referència al català del País Valencià, que el nostre “valencià”, denominació popular, en realitat és una variant important de la nostra llengua i cultura catalana completa i sencera. A Aina Moll li va ser atorgada la Creu de sant Jordi el 1988, i ha mort sense que des del País valencià se li fes cap reconeixement institucional, que jo sàpiga, perquè des de fa anys sembla que al País Valencià s’imposa, insidiosament, la catalanofòbia de manera asfixiant, claustrofòbica, aïllacionista i antidemocràtica; fins que no ens enfrontem contra aquesta vulneració de drets fonamentals, entre els quals la llibertat de pensament, d’expressió i d’opció nacional (igual d’important com l’opció sexual o de gènere) no hi haurà cap democràcia ni cap “estat de dret” al País Valencià. Reconeixement de la pluralitat i la nostra identitat catalana que forma la singularitat lingüística, cultural i nacional del nostre país, junt a les Illes i Catalunya. Sense aquest reconeixement democràtic no pot haver-hi respecte al pluralisme ni vertader estat de dret perquè s’imposa estructuralment la homogeneïtat lingüística, cultural i nacional en una mena d’assimilació uniformadora antidemocràtica…

Per últim,  que descanse en pau una gran dona que ha estimat la nostra llengua i cultura, ha treballat honestament i ha treballat i lluitat tota la vida per llegar-la a les generacions de l’avenir amb una dignitat envejable, sense agenollar-se davant del nacionalisme espanyol que ens vol exterminar i pretén que demanem perdó per parlar i viure en català i perquè ens rendim, ens deixem assimilar i abandonem la voluntat d’ésser, de persistir i de decidir i de sobreviure de la gent dels països de llengua i cultura catalanes que defensa el dret col·lectiu a sobreviure com a ciutadania catalanoparlant més enllà del reconeixement. molt curt, limitat i reductiu dels drets democràtic liberals que es deixa sense reconèixer els drets socials, lingüístics, culturals i col·lectius, a la manera que reinvindica i reclama Kimlinca en la seua crítica a les deficiències del liberalisme polític que només reconeix de manera deficient i insuficient el drets individuals a la manera individualista, del liberalisme clàssic, sense consideracions socials, culturals i col·lectives que serveixen per persistir davant les amenaces d’una comunitat nacional, lingüística i cultural en el dret a preservar i poder seguir construint i mantenint en el futur la seua pròpia identitat col·lectiva i social enmig d’una uniformització globalitzadora que pertorba greument, posa en risc i amenaça les llengües, cultures i nacions sense estat propi.