Joan del Alcàzar
La decisió de PDCat i Esquerra Republicana de Catalunya de tombar els pressupostos de Pedro Sánchez és un pas més en la incomprensible fugida cap endavant en la que el sobiranisme català va instal·lar-se definitivament des de setembre de 2017. Sembla ja evident que els partidaris d’enfangar el terreny de joc són realment els que tenen la paella pel mànec a Brussel·les i a la Plaça de Sant Jaume.
Si la còmoda posició en la que està Carles Puigdemont, comparada amb la d’Oriol Junqueras, permet trobar-li alguna explicació política a la voluntat declarada d’incrementar la tensió amb l’Estat per part de Quim Torra, que ERC estiga en la mateixa lògica resulta completament incomprensible.
Oriol Junqueras sembla un home senzill que, des de les seues conviccions religioses, ha optat pel sacrifici personal pel bé de la causa catalana. Tot i la bonhomia, tot i que no va girar-se per saludar un Quim Torra que va anar al judici de Madrid a saludar i poca cosa més, és difícil no imaginar que el republicà li l’ha de tindre jurada als ex convergents. Fugir amb nocturnitat com va fer el Molt Honorable President, després de proclamar i congelar la DUI és cosa que ha de ser impossible d’oblidar. Tant i més perquè, com explica Lola García al seu llibre El naufragi. La deconstrucció del somni independentista, després de veure diumenge la victòria del Girona sobre el Reial Madrid per televisió, la consigna de Puigdemont era que dilluns tots els càrrecs del govern havien d’estar als seus despatxos per a combatre la substitució decretada pel 155.
Però no sols Junqueras tindrà dificultats per a l’oblit. La resta dels polítics de filiació convergent que estan patint a la presó el que no està escrit potser faran carasses amistoses amb Torra, però la processó ha d’anar per dins, tot i ser correligionaris. Ells també van creure’s la mentida de Puigdemont i alguns -ho conta Lola García- van assabentar-se mentre prenien junts un cafè matiner per boca de Josep Rius, cap de gabinet del Molt Honorable, que aquest no acudiria al despatx. Que estava a Bèlgica!
Dit això, ¿com és que ERC segueix transitant per un camí que saben que condueix al barranc, més fondo del que ja coneixen, i ens arrossega a tots els qui estem per una solució negociada i pactada a la crisi catalana? Després, la votació al Congrés de Madrid no es comprén com és que els republicans s’han plegat a fer caure un govern que ha fet exactament el contrari del que havia fet Rajoy, que és el que cal i caldrà: raonar, parlar, negociar i pactar. Pedro Sánchez i Carmen Calvo no ho han fet com calia, bé; potser podien haver estat més innovadors i atrevits, però seria terrible que dins només uns mesos tinguérem a Pablo Casado a La Moncloa, a Rivera de ministre d’administració territorial i a Abascal de ministre de l’interior.
De fet, les primeres reaccions des d’ERC i PDCat són més que sorprenents, quasi esperpèntiques. Fins i tot un home seriós com Joan Tardà (ERC), per exemple, ha titllat d'”irresponsabilitat” la decisió del president i lamenta que Sánchez jugue “a la ruleta russa” amb les eleccions, en referència a una possible victòria del PP, Ciutadans i Vox. No, no és fàcil entendre els republicans.
Aprovar els pressupostos el dia que començava el judici contra els independentistes presos no era fàcil, però tampoc era impossible. Àdhuc mirant exclusivament amb el major particularisme polític, amb l’aprovació dels comptes de Pedro Sánchez la Generalitat catalana hauria rebut una bona partida de recursos que, sens dubte, haurien millorat la situació del país i, particularment, la dels segments més fràgils i vulnerables dels seus ciutadans. És a dir, que amb la seua negativa a avalar els pressupostos, els republicans catalans han perjudicat els més dèbils tant d’Espanya com de Catalunya. Quin ha estat el benefici de fer això? Qui ha eixit guanyant amb eixa actuació? És aquesta una actuació pròpia d’un partit de l’esquerra?
A més, ateses les previsions electorals, la possibilitat que les eleccions que Pedro Sánchez ha convocat per al proper 28 d’abril permeten un govern a l’andalusa -és a dir un executiu condicionat per l’extrema dreta franquista-, obre la porta a un govern a Madrid que faria tot el que pogués per aplicar l’article 155 a Catalunya. S’acabaria així, de nou i sine die, amb l’autogovern i amb les institucions catalanes i s’elevaria, encara més, la tensió interna que ja polaritza la societat catalana i, al seu tomb, la societat espanyola.
On està el benefici? Quin és el guany polític obtingut amb aquesta volta de rosca a l’enfrontament entre els sobiranistes i l’Estat?
Si tothom, tret dels hooligans més radicals, reconeix en privat que la deriva en la que es va entrar des del setembre de 2017 va ser un error immens; si tothom accepta que les coses es van fer massa malament, amb massa improvisació i massa creient-se les pròpies mentides; si són molts els que creuen que no es va actuar des d’una avaluació acurada de la correlació de forces existents a Catalunya i a Espanya; si ara hi ha dotze dirigents polítics que estan en risc de passar-se molts anys a la presó; si tot això és així, comptat i debatut, ¿on van Junqueras i companyia amb la votació que ha tombat els pressupostos de la mà del PP i Ciudadanos?
Costa treball de creure tanta desconnexió amb la realitat. Però, la declaració del líder republicà al judici, a preguntes de la seua defensa i després de negar-se a respondre al fiscal, deixa més ombres que llums que confirmen eixa manca de contacte amb el món polític real.
Després d’afirmar que ama Espanya i els espanyols, que rebutja tot tipus de violència i que durant els fets de setembre i posteriors va assumir que podia anar a presó, el líder republicà va tornar a insistir en dos arguments que no són sinó una jaculatòria de l’independentisme, com aquella que simplement obeïen el mandat ineludible “del poble de Catalunya”. Junqueras va reiterar que ell està a presó per les seues idees i no per les seues accions, i que no havia comés cap delicte, perquè votar no pot ser delicte.
Junqueras és, ha de ser, perfectament conscient que està a la banqueta justament pel que va fer, perquè tota la vida ha tingut les mateixes idees i ningú l’havia tancat a la presó. A més a més, sap que, efectivament, votar no és cap delicte, però sí pot ser-ho la convocatòria i la preparació d’una consulta electoral feta al marge de l’ordenament jurídic vigent. Que allò de la sedició i la rebel·lió siga una barbaritat insostenible no pot significar que es va actuar correctament i legalment en posar en solfa la legalitat autonòmica i estatal.
Algun dia els diversos actors polítics implicats en el drama que vivim amb la situació catalana hauran de seure a raonar i a pactar. Algun dia. Però no és un bon senyal mantindre’s, com fan els independentistes, en posicions enrocades com aquestes; tampoc ho és sostindre, com fan els constitucionalistes fervorosos, que la situació podrà tindre una eixida exclusivament judicial i punitiva. Si a això afegim que l’extrema dreta és la gran beneficiada de la mala gestió per les dues bandes de la crisi d’Estat que patim, potser coincidirem que, en tombar els pressupostos de Pedro Sánchez i obligar-lo a convocar eleccions en abril, el sobiranisme català li ha pegat un cop de peu a Espanya en el cul dels ciutadans i, a més, s’ha disparat un tret al peu. Per què i per a què?
