Joan del Alcàzar
L’extremadament greu crisi que afecta Veneçuela no és sinó el resultat d’anys de mala gestió política i econòmica del govern bolivarià, presidit fins a 2013 per Hugo Chávez i des d’eixa data per Nicolás Maduro. Deixem-ho clar d’entrada, el règim bolivarià fa molt que és indefensable tant políticament, com econòmica i social. D’aquesta afirmació, tanmateix, no s’ha de deduir que és possible aplaudir l’actuació de l’oposició veneçolana, però indiscutiblement la major quota de responsabilitat en la penosa deriva del país correspon als qui han estat al poder. Tant i més perquè l’han exercit de manera tan autoritària com arbitrària. A més a més, ho han fet d’una forma tan maldestra que costa de creure.
Des que el comandant Hugo Chávez guanyà de manera incontestable les eleccions de 1998, l’evolució política de Veneçuela ha sigut tortuosa. Ja en 2002 hi hagué un autèntic colp d’Estat, ràpidament reconegut pels Estats Units d’Amèrica (EUA), i pel govern espanyol presidit per José María Aznar, que va convertir en president l’empresari Pedro Carmona. La cosa va durar unes hores només, i Chávez va tornar ràpidament al Palau de Miraflores.
Veneçuela, cal recordar-ho, celebra eleccions legislatives i eleccions presidencials, diferenciades, com passa en els països amb sistema presidencialista. Doncs bé, ja en 2005 l’oposició no es va presentar a les eleccions a l’Assemblea Nacional, com va passar en 2018 en les presidencials. Chávez va guanyar aquestes en 2006 i en 2013, cada vegada amb menys marge. Poc després d’aquesta darrera, el Comandant va morir de càncer i va ser substituït per Nicolás Maduro, el qual hagué de revalidar la seua presidència amb unes noves eleccions que va guanyar pels pèls: un 50.6 front a un 49.1 del líder opositor Henrique Capriles.
Doncs bé, el bolivarianisme veneçolà, com sempre ha fet el populisme, va establir que hi havia un nosaltres i un ells, els bons revolucionaris patriòtics bolivarians i els perversos feixistes pagats per l’imperialisme. Com que uns, el poble revolucionari, eren bons i els altres –els enemics del poble bolivarià- eren dolents, els primers van continuar governant com si res hagués passat. El país s’havia mostrat trencat justament per la meitat, però això no va importar-li ni a Nicolás Maduro, ni als seus amics de dins i fora de Veneçuela.
Però la realitat és tossuda, i a les eleccions legislatives per renovar l’Assemblea Nacional de 2015, l’oposició aplegada a la Mesa de Unidad Democrática va obtenir el 56.3 per cent dels vots i 112 dels 167 diputats. La resposta del govern de Maduro fou continuar fugint cap al davant: el Tribunal Superior de Justícia declarà en desacato l‘Assemblea Nacional en 2016 i en 2017 va decidir assumir les seues funcions. Tot i que es va fer marxa arrere en aquesta decisió insòlita, l’Assemblea Nacional va quedar, en la pràctica, inoperativa.
Les recents eleccions presidencials de maig de 2018, amb l’abstenció més alta en la història dels comicis presidencials des de l’arribada de la democràcia en 1958, va donar com a resultat la victòria de Maduro amb el 67.8 per cent dels vots emesos. Tanmateix, diversos organismes van presentar denúncies per manca de transparència en el procés de convocatòria i realització, a més de la parcialitat del poder electoral. La crítica internacional va provocar que en gener de 2019, davant la presa de possessió de Nicolás Maduro, ni els països del Grup de Lima, ni la Unió Europea ni la Organització d’Estats Americans reconegueren el mandatari.
Que el president electe no jurés el càrrec davant l’Assemblea Nacional ha estat l’argument que ha fet valdre Juan Guaidó per a auto nomenar-se president, tot al·legant que hi havia un buit de poder. La crònica d’un desastre anunciat, llavors, ha sigut l’evolució política veneçolana.
Pel que fa a la deriva econòmica i social, ja he escrit en diverses ocasions. En concret en març de 2015, és a dir, fa gairebé quatre anys, ja sabíem com de malament anava l’economia i patíem una manca d’informació oficial quasi total. De fet, en l’Informe que acaba de publicar la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina (CEPAL) sobre Despesa Social (2000-2016) ja es diu que Cuba, Haití i la República Bolivariana de Veneçuela no donen dades en diversos importants ítems dels recollits a l’informe.
En aquell text de 2015 es pot llegir: Veneçuela ja no ofereix segons quines estadístiques internes; el bo veneçolà està en la categoria de bo brossa, el PIB de 2014 va ser de -3% i una última i fonamental: en 1998 la proporció entre exportacions petrolieres i no petrolieres era 69 a 31 mentre que en 2012 va ser de 96 a 4. I això amb un preu del barril entorn dels 55 dòlars. Pel que fa a la feble institucionalitat, aquesta es fa evident en la passió legisladora del govern: tot es regula però res o quasi res funciona en les institucions, en les quals preval tindre-les al servei de la revolució. Un botó de mostra: de les 45.474 sentències emeses des d’instàncies judicials, ni una sola ha sigut en contra del govern. Finalment, pel que fa a la fractura dels cossos de seguretat, cal apuntar que després de la creació d’uns i la remodelació d’altres preexistents, conviuen a l’interior del país vuit estructures militars i policials d’àmbit nacional, a les quals cal sumar les dels estats i les dels municipis. En aquest terreny, les rivalitats entre les unes i les altres són moneda corrent, i la gran paradoxa final és que són les empreses de seguretat privades [gens convencionals, per cert] les que han eixit beneficiades en un país que té les taxes de violència més altes del continent, sols per darrere d’Hondures i El Salvador, i en el qual Caracas és la ciutat amb major índex d’homicidis per cada cent mil habitants, després de San Pedro Sula (Hondures) i Acapulco (Mèxic) [Dades de l’Oficina de l’ONU contra la Droga i el Delicte, 2012].
La situació econòmica ha anat a pitjor des de 2015 ençà. El Fons Monetari Internacional (FMI) va incloure Veneçuela, en octubre de 2018, entre les grans crisis econòmiques del segle XXI, un llistat dominat per països que han patit conflictes bèl·lics. Segons el FMI, la caiguda del PIB per habitant entre 2013 i 2017 ha sigut del 37 per cent; però les previsions per al període 2012-2019 són del 47%. El PIB per habitant de Veneçuela ha passat dels 11.287 dòlars de 2012 als 3.100; és a dir, un enfonsament del 73%, sempre segons les dades del FMI.
Segons explica l’historiador veneçolà Tomàs Straka,en un dossier de la revista Nueva Sociedad, els carrers del seu país han estat molt moguts en contra de Maduro. En el que és la coronació d’una tendència que ja es preveia des de 2017, aquest cop el major protagonisme de les protestes ha estat en els barris populars. Amb una hiperinflació d’1.000.000% el 2018 i una depreciació del bolívar que ha portat el sou mínim a uns set dòlars mensuals, la fam ha acabat per impulsar el disgust dels veneçolans pobres que per una o altra raó no han pogut, o no han volgut, unir-se a la massa de migrants que es desborda per tota Sud-amèrica. Des de fa dies, els barris pobres de Caracas i diverses altres ciutats s’han convertit en escenari de veritables batalles campals. Hi ha hagut saquejos, però també actes de clar tint polític, com la crema de cases del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) o l’enderrocament d’estàtues d’Hugo Chávez.
Davant d’aquest escenari, exigir eleccions urgents és un brindis al sol. La Unió Europea les exigeix o està disposada a reconèixer Juan Guaidó, i el govern de Pedro Sánchez està en eixa lògica. Que cal fer eleccions quant més aviat millor és una evidència, però és inversemblant que puguen realitzar-se adequadament en l’actual escenari. La híper polarització política interna d’una banda, i el repartiment de recolzaments externs a favor i en contra de Nicolás Maduro o de Juan Guaidó, reprodueixen el patró d’aquesta Segona Guerra Freda que estem patint. En ella, l’enfrontament pel control de les reserves energètiques és un eix central, i ahí estan els EUA, Xina i Rússia. Els Estats Units, amb poderosos aliats continentals com Brasil i Argentina; i amb Canadà o el Regne Unit a l’exterior, a l’espera de la decisió que amb la desesperant lentitud habitual farà pública la Unió Europea. Xina i Rússia amb Turquia, Cuba i la resta dels països bolivarians.
El problema Veneçuela interessa i molt arreu el món. Allò que no sembla interessar tant són els veneçolans. En Espanya, el Partit Popular i Ciudadanos han decidit competir també en aquest terreny, i els seus líders fan declaracions a diari, es reuneixen amb veneçolans exiliats i acusen el govern de Sánchez de ser, pràcticament, el causant de la crisi veneçolana.
S’ha de dir, no obstant, que en la competició dels dos partits de la dreta espanyola per ser el més bel·ligerant, és el partit Popular de Pablo Casado el qui porta avantatge. El Parlament de Múrcia ha reconegut l’auto nomenat president Juan Guaidó, en un alardó desvergonyit de ser més papistes que el Papa, i el propi president del partit ha anunciat que presentaran mocions en tots els parlaments autonòmics i, també, en els ajuntaments per a que tots es pronuncien sobre l’assumpte. Espanya, vol el PP, ha de ser un clamor en contra dels bolivarians de Maduro [i en contra del PSOE i de Podem] i en defensa de Guaidó i la democràcia de Veneçuela. Rien ne va plus!
El renascut José María Aznar està passejant-se pels mitjans de comunicació per denunciar l'”abandonament de lideratge lamentable” de Pedro Sánchez, i acusar-lo de falta de reflexos amb aquest tema. Al seu parer eixa mancança es deu al fet de no tindre ni “criteri” ni “convicció” en política exterior i quant al paper d’Espanya en la UE.
Està clar que per al “Nou Partit Popular” també la dramàtica crisi veneçolana és munició contra el govern de Sánchez; tot és susceptible de convertir-se en propaganda electoral. Va resultar esperpèntica la intervenció de Pablo Casado en la Puerta del Sol madrilenya quan, envoltat d’exiliats d’aquell país, va afirmar que el seu candidat a l’alcaldia de Madrid “serà l’alcalde que acabe amb els amics de Maduro en Madrid”.
És el que passa sempre amb les dretes, no hi ha res que els ature en la defensa dels seus interessos. Ho demostra Donald Trump i ho demostra la parella Aznar/Casado. El primer, que acaba d’assolir una treva amb el Partit Demòcrata en el tancament de govern [shutdown] més llarg de la història nord-americana pel qual l’Administració federal reobrirà temporalment les seues funcions mentre continua el debat sobre el pressupost al Congrés, va fer servir la crisi veneçolana com a distracció de les tensions internes. La parella del PP la utilitza en la seua campanya d’assetjament per terra, mar i aire a Pedro Sánchez.
La pregunta és: a qui els importen els veneçolans que estan patint violència política i penúries de tot tipus?
