L’aznarisme ha tornat per la porta gran de la dreta tripartida i vetlla armes per a recuperar tot el poder a Espanya. Als governs autonòmics, a les diputacions, als ajuntaments, i finalment al govern central. Però, per a fer què? ¿Per a refer ponts, dialogar, plantejar i resoldre els greus problemes de l’economia i la societat espanyola? ¿Per a recosir una arquitectura institucional malmesa després de quaranta anys i en què les forces centrípetes i centrífugues xoquen i avisen a la manera dels moviments sísmics inicials, aquells que informen que se’n prepara una de grossa? Sembla que no és el cas. El gran argument aznarista és que vol salvar Espanya. Però probablement aconseguiria l’efecte contrari. Salvar Espanya? De veritat?
Farien bé de meditar àmpliament, detingudament, sobre aquesta qüestió els entusiastes que l’acomboien.
I n’hi ha molts a hores d’ara. Fins i tot un personatge que semblava raonable -i ho és en un tema, el de la llengua- com Ferran (o Fernando) Villalonga s’ha declarat aznarista convençut i militant. I en aquesta condició beneeix i celebra els pactes i transaccions amb l’extrema dreta ultra de Vox, subscriu el seu programa econòmic liberal, i considera que no planteja greus problemes. Clar que aquest Villalonga és molt proper a la família Aznar. Fou regidor no electe amb Ana Botella (“Ana es estupenda”) i ara troba que Pablo Casado “tiene un equipo fantástico”. L’entrevista amb Ferran Villalonga publicada recentment en Valencia Plaza no té pèrdua. Només és sensat en la qüestió lingüística, segurament per un mínim senderi i per respecte a la memòria del seu avantpassat. La resta de les coses que hi diu, l’aznarisme militant, les observacions sobre Andalusia, la idea que el PSOE s’està dissolent, la demanda de mà dura per a Catalunya, no se sostenen. Ací apareix el pitjor Villalonga, el de la gestió nefasta com a conseller de Cultura, que -per posar un exemple- posà les bases de la destrucció de la IVEI.
Però què fou l’aznarisme? Què és i què pot ser avui? Quan té a la mà tres baralles per a jugar un joc que caeteris paribus podria ser letal. Recordem-ho. Alineament sense fissures amb George W. Bush i guerra a l’Irak. Mentida inaudita sobre l’atemptat islamista del 14 M a Madrid que causà desenes de morts. Declaració d’urbanitzable de tot el territori. Via lliure a la bombolla immobiliària. Manca de rigor i de vigilància, corrupció generalitzada. Equips sencers, alts càrrecs, ministres, investigats, imputats o a la presó per corruptes. Venda de pisos socials a fons voltor. Desnonaments de persones i famílies. Reforma laboral. Precarietat. Desigualtat. Privatitzacions a benefici d’amics. Animadversió i odi a Catalunya fins aconseguir un enverinament ambiental de conseqüències imprevisibles…
Podríem seguir. Durant l’època d’Aznar es posaren les bases per a l’afebliment del projecte integrador, convivencial i consensual d’Espanya. Aznar venia d’Alianza Popular, del franquisme pur i dur, escrivia articles contra la Constitució al diari Nueva Rioja. No venia de la UCD. És dreta dura, rocallosa, sense complexos, que vol dir d’aquells de “sostenella y no enmendalla”. Una recepta segura per al desastre.
Però el temps no passa debades. L’aznarisme de segona generació, encarnat per Pablo Casado i el tipus de gent de què s’envolta i que promou, energúmens i gent poc il·lustrada -com Isabel Bonig a València o Maria José Català (que només sap fer anticatalanisme i anar contra el carril bici)- s’ha de moure en un nou entorn volàtil.
Als Estats Units no mana Bush, sinó Trump. I aquest és encara més perillós. A quines aventures no arrossegaria l’aznarisme Espanya en aquesta nova situació? Sabria aportar alguna cosa de trellat a la crisi de la Unió Europea? De cap manera: els seus socis de Vox són aliats de l’extrema dreta antieuropeista. A més, el conflicte al voltant de Catalunya s’ha agreujat tant que només dosis massives de comprensió i diàleg podrien -de voluntat constructiva i consensual- podrien aclarir, pas a pas, un horitzó ombrívol. La recepta de mà dura i un estat d’excepció permanent (un 155 profund i durador), a més d’anticonstitucional, ho agreujaria tot. I finalment, l’ultraliberalisme ha demostrat a bastament que destrossa les societats. Que en desfà la necessària cohesió social. I que no garanteix -al contrari- la viabilitat econòmica d’un país en les condicions tan complexes i difícils de la segona globalització. Cosa que només un programa intel·ligent i un esforç col·lectiu basat en l’entesa i el diàleg podria començar a plantejar amb un mínim de possibilitats. Descartar la iniciativa pública en matèria social i en els aspectes estratègics de la innovació tecnològica i la recerca científica, privatitzar-ho absolutament tot, com predica l’aznarisme per a acontentar els lobbys i els grups de pressió que financen la FAES, és alguna cosa més que un error. En aquest punt seria molt recomanable la lectura de l’economista italiana Marina Mazzucato. Que té un llibre imprescindible: L’Estat emprenedor, molt adequat per a orientar-se en aquestes qüestions.
L’aznarisme ha tornat. Però fins i tot els seus mentors i inspiradors haurien de saber que “nunca segundas partes fueron buenas”. No tan sols no seria bona, seria un desastre sense pal·liatius. Una societat majoritàriament de centre-esquerra i d’esquerra com la nostra només podria permetre una catàstrofe si es desmobilitza i es desmotiva. I podria passar. En la nostra mà està evitar-ho.
