Calen aliances que resulten útils i il·lusionen la ciutadania progressista

DEMOCRATIA

Joan del Alcàzar

A veure si les esquerres de les Espanyes, que són unes quantes, van a passar-se el que falta fins a les eleccions de maig perorant sobre el terrible que és Vox per a la democràcia i el sistema de llibertats; sobre les obscenes mentides i la perillosa dretanització del PP; o sobre el cinisme i les contradiccions mal dissimulades de Ciutadans. Portem un mes llarg en el que aquest ha estat el discurs dominant.

Per descomptat, no és aquest el camí si és que volen evitar un tsunami reaccionari que arrase amb drets i llibertats que creiem consolidades.

Setmanes arrere, després les eleccions andaluses, ja insistirem en la necessitat que les esquerres hispanes no caiguessen en l’error d’algunes de les seues homòlogues d’altres latituds: creure que agitar l’amenaça del neofeixisme anava a ser suficient per resistir la tremenda envestida que les dretes ultres estan desenvolupant a Amèrica i a tot Europa. En aquella columna concloíem que, tot i ser necessari, no serà suficient amb fer crides a l’antifeixisme si aquestes no van acompanyades de propostes concretes davant els problemes reals i específics dels ciutadans que habiten a la regió de l’esquerra partidària.

Han passat algunes setmanes i l’agenda continua estant marcada pel que s’ha anomenat el Tripartit del Sud o el Pacte de Perdedors de les Dretes. Les negociacions per constituir el Govern andalús han estat una demostració de control de l’agenda mediàtica i dels temps per part de Vox, en les quals el PP ha ballat als acords dels d’Abascal, mentre que Ciudadanos ha fet de la duplicitat una mena d’art pervers que consisteix a negar amb vehemència el que tots estan veient.

Mentrestant, des de l’altra riba, l’esquerra, s’ha seguit parlant i parlant sobre com caldria establir un cordó sanitari davant de Vox o sobre el que fan i diuen les dretes democràtiques alemanya o francesa respecte a la seua ultradreta. A més, s’han amplificat les molt escasses mostres de dissidència interna tant entre els de Casado com entre els de Rivera, s’han seguit formulant preguntes retòriques sobre la tan desitjada com escassa reacció de les dones del PP, i s’han seguit creuant apostes sobre si Manuel Valls trencarà definitivament amb Ciutadans o acceptarà polp com a animal de companyia.

El més cridaner de la situació és que des de l’Estat Major de cadascuna de les esquerres partidàries ni es troba un antídot eficaç al discurs agressiu i prepotent de les dretes, ni s’accepta la idea que com més atenció es presta a Vox més s’està excitant els seus votants; alhora que les més que fundades i raonades crítiques cap al PP i cap a Ciutadans no solament no desanimen la majoria dels seus electors, sinó que els reforcen en la idea de col·laborar en aquest pacte de la gent d’ordre que pose fi a les maldats del “rojerío separatista”.

A hores d’ara sembla obvi que l’àmplia majoria de ciutadans que atorguen el seu favor electoral a les dretes estan joiosos després de la bolcada andalusa i donen suport a la possibilitat que el PP, Ciutadans i Vox estenguen aquesta col·laboració partidària a tota Espanya.

Aquest és l’escenari en què cal actuar, així que sembla necessari reflexionar sobre quines respostes poden proposar-se des de les esquerres davant aquest desafiament. Convindria prendre en consideració idees, apunts, propostes que estan produint-se en altres latituds, però que són resultants de la preocupació davant l’avanç de l’extrema dreta en elles.

Alfredo Riquelme, cap del Departament d’Història de la Universidad Católica de Xile responia, en una entrevista sense malbaratament, a propòsit del fenomen Bolsonaro i les seues possibles repercussions al país andí, així com sobre el procés de feixistització que pot estar produint-se actualment en països europeus que estan en la ment de tots. De l’entrevista cal destacar ací un petit fragment que pot ser de molt interès en la nostra realitat, ara que les dretes hispanes ens amenacen cada dia amb fer girar en sentit contrari les agulles del rellotge de la història. Què han de fer les esquerres en aquest context? La resposta de Riquelme és perfectament aplicable a la nostra conjuntura: “La responsabilitat de les esquerres és aprendre aquestes lliçons tràgiques de la història del segle XX: els processos de feixistització només van poder ser revertits amb àmplies aliances i consensos al voltant de les llibertats i els drets humans, acompanyats de projectes de progrés democràtic i social. En cap lloc van ser revertits aguditzant les contradiccions ni amb polítiques d’indignació o ràbia. Al contrari, es requereix d’una gran saviesa política que comença per no caure en les provocacions ni respondre-les de la manera tosca i previsible amb la que els guionistes de la feixistització compten: la que exacerba els antagonismes “.

Doncs sí, això és. És cert que és una mica més fàcil de dir que de fer, però aquest i no un altre ha de ser el camí de les esquerres realment existents a les Espanyes.

Cal sortir-se de l’estela de la retòrica de les dretes i de les seues provocacions; cal elaborar i desenvolupar un discurs que no siga reactiu sinó proactiu. L’objectiu no pot passar per incrementar la polarització partidària amb elles, que és el que busquen; ni per intentar dissuadir el seu electorat del perjudicials que són aquestes propostes polítiques per a una democràcia de qualitat, que això al que vol veure-ho no cal que li ho expliquen. L’objectiu, per contra, ha de ser posar el focus sobre la llibertat i la solidaritat, però tenint ben presents els problemes concrets dels ciutadans, i construir potents aliances al voltant d’això; aliances i consensos que il·lusionen una ciutadania de matriu progressista que pateix temorosa davant la creixent i compulsiva agressivitat dels Trump, els Bolsonaro, els Salvini, els Casado i les polítiques reaccionàries amb les que afirmen que van a resoldre ràpidament els complexos problemes de les nostres societats amb mà dura i repressiva.

Seria bo ocupar-se menys d’intentar fer llum als disciplinats votants de les dretes, i ocupar-se molt més pels alarmats votants de les esquerres. És vital, literalment, que aquests acudeixen a les urnes a dipositar els seus vots per la convivència en llibertat.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER