Jordi Muñoz
Els resultats de les eleccions andaluses no són gaire esperançadors. I prefiguren una tendència que podria replicar-se a nivell estatal. El PSOE es troba atrapat en una contradicció constant, sota atac ferotge d’una dreta molt extremada i paralitzat per fer passes que puguin consolidar la coalició que el va portar al poder que, de fet, és l’única alternativa transitable a la dreta espanyola.
El resultat de tot plegat pot ser, fàcilment, un retorn de la dreta al poder. A més, en aquest cas no seria una reedició d’anteriors governs de la dreta espanyola. La fragmentació del PP els ha abocat a una escalada de radicalització. Només cal escoltar les seves propostes: reforma del codi penal, il·legalització de partits, reformes del sistema electoral, prohibició dels indults i, sobretot, un nou 155.
És un paquet de mesures que suposarien una gran involució democràtica, i de facto implicarien la suspensió del funcionament normal de la democràcia a Catalunya. I lògicament tindria implicacions també a la resta de l’estat encara que sembla que molts no ho vulguin veure.
Si això arriba a plantejar-se, que és probable, serà una nova ocasió per veure si els frens institucionals de la democràcia espanyola funcionen. No podem tenir gaires esperances: Ja van fallar al País Basc, on la lluita antiterrorista va justificar il·legalitzacions de partits, tancament de diaris i processament i empresonament de desenes de persones, cobertura d’abusos, tortures i terrorisme d’estat.
I estan fallant ara, amb la resposta judicial i policial a l’independentisme català. Amb un govern en mans de PP, Ciutadans i Vox el sobiranisme català només pot esperar més presó, més exili, més persecució, intervenció de la Generalitat i intent de governar Catalunya encara més directament des de Madrid. Amb la col·laboració, és clar, d’una franja de l’espanyolisme autòcton.
No és un escenari gaire afalagador, però cal ser conscients que és un escenari ben possible en els pròxims anys. En aquest escenari el moviment sobiranista té la tasca de persistir i resistir, de boicotejar amb intel·ligència el nou 155, de generar la màxima complicitat interna i externa, enfortir estructures de solidaritat i fer, no només insostenible sinó contraproduent per l’estat espanyol aquesta involució que anuncien Casado, Rivera i Abascal.
Tot implica fer operatiu políticament el consens del 80% de la societat catalana contra aquesta via. Fins que algú a l’estat profund, i/o a fora percebin els riscos d’aquest camí i hi posin fre, i s’obri un nou escenari. O fins que les esquerres espanyoles assumeixin que l’única possibilitat d’una agenda reformista i democratitzadora a Espanya implica acordar un esquema plurinacional que passa, entre altres coses, per pactar un referèndum a Catalunya.
Cap d’aquests escenaris és senzill, ni automàtic, ni estarà exempt de riscos i patiment. En contra del que suggereixen algunes anàlisis, normalment quan pitjor, pitjor. Però, malauradament, abocar-nos a un escenari d’aquest tipus no és una cosa que estigui a les mans de la ciutadania catalana ni dels partits sobiranistes. Davant d’aquesta possibilitat, l’única alternativa és resistir i persistir, i respondre-hi amb intel·ligència política.
(Nació Digital, 22 desembre 2018)
