Joan del Alcàzar
La Unió Europea fa temps que està donant mostres inequívoques de la seua fragilitat i de la seua vulnerabilitat, tant que l’edifici comú dels europeus amenaçarà ruïna si no s’introdueixen canvis importants en la seua estructura. Les discrepàncies insalvables quant a les cessions de sobirania entre els països membres, la manca d’una política exterior conjunta, la pervivència de les desconfiances entre el nord i el sud, la burocràcia de vegades tan asfixiant com improductiva de Brusseŀles, la manca de voluntat de generar un sentiment veritablement europeu que contrareste l’euroescepticisme o el nacionalisme particularista, les ferides del Brexit que encara no sabem dimensionar, l’obsessió pel dèficit fiscal, la mala gestió del problema immigratori i, sobretot la manca de sensibilitat social, l’absència d’eficàcia social de la democràcia europea, són causes a tindre en consideració per a explicar l’actual realitat que vivim.
Ara que coneixem els resultats de les eleccions a Andalusia, una de les regions perifèriques de la UE, que a més és frontera sud d’aquesta amb Àfrica, ens hem tirat les mans al cap, espantats. Quantes coses han fallat per a que el nou feixisme que representa VOX haja aconseguit gairebé 400 mil vots? ¿Han emergit del no-res tants milers de feixistes a Andalusia dels que no teníem notícia de la seua existència? No, no és tan simple la cosa.
D’entrada, haurem d’acceptar que les previsions de la sociologia electoral han fet sinistre total en la seua col·lisió amb la realitat. No sé a hores d’ara si l’inefable José Félix Tezanos ha dit la seua, però tot el que no siga la dimissió no interessa. Com la de Susana Díaz. Però no sols han fallat els sociòlegs i els politòlegs, als analistes i els experts electorals. El més greu, tanmateix, és que han fallat els polítics i els partits, com hem fallat també els ciutadans. ¿Quina és l’explicació de tan escàs fervor democràtic que la meitat de l’electorat va quedar-se a casa?
Del PSOE, d’Esquerra Unida i de Podem [com també de Compromís a casa nostra], esperem explicacions que vagen més enllà de frases fetes i d’excuses buides de contingut, més enllà de jaculatòries del tipus del No passaran. Sempre convé recordar Eric Hobsbawm: és imprescindible no confondre l’activisme militant amb la transformació social. És a dir, tal i com jo entenc el mestre britànic: menys agitar banderes i aixecar els punys, i més reflexió i acció efectiva.
Esperem anàlisis serioses i esperem respostes. Però també esperem altura de mires, estratègia democràtica, enfortiment de les institucions, abandó del càlcul partidari mesquí i miop. Alguna dimissió també estaria bé, però sobretot esperem que sàpiguen mobilitzar la ciutadania demòcrata, que és majoritària, per a la qual cosa caldran altes dosis d’innovació en els discursos, en les propostes i en la praxi política del dia a dia. Del PP i de Ciudadanos no esperem res, francament, per a què anem a enganyar-nos.
Calia veure anit Casado i Rivera, tan cofois ells, sense cap ombra de record a allò de que governe la llista més votada com a exercici de la màxima democràcia, ni de la coalició de perdedors, que repetien a tort i dret sense que ningú els preguntés. Els principis són extraordinàriament elàstics en aquests cavallers, i els exhibeixen o oculten, els afirmen o els neguen, els maquillen o els afaiten, segons els convinga. Així són, i així els accepten els seus votants. Per tant, tret que des d’Europa els seus correligionaris els apreten les cordes quant a exigir-los que no col·laboren amb VOX, no podem comptar amb ells per fer front als ultradretans.
Les esquerres hispanes, les moderades i les més radicals, les estatals i les regionals, estan soles davant la nova conjuntura oberta a Andalusia. Els homes i les dones de progrés, els europeistes, els partidaris de l’Estat Social de Dret, els que no volem fer ni un pas enrere respecte dels avanços aconseguits en les últimes dècades, també estem sols; no comptem més que amb les nostres forces per a fer malbé el desig involucionista que, per vertadera ideologia feixista d’alguns o per la por a la complexitat del temps que vivim d’altres, ha pres cos ahir a Andalusia.
Cal reflexionar, cal ser realistes, però no conformistes, i cal no dividir, no fragmentar ni enfrontar els demòcrates. Allò que ha passat a Andalusia és un fenomen nou a Espanya, però no a Europa. Ni a Amèrica. El populisme neofeixista ha assolit el poder, com sabem, a Washington i a Brasilia, a Sofia, a Viena, a Varsòvia i a Roma; i amenaça amb eixamplar-se.
Convindria que els demòcrates, organitzats i representats per les diverses opcions partidàries, repassàrem algunes experiències històriques en les que es van cometre errors de coordinació, de col·laboració, de divisió. Errors que van obrir la porta, de bat a bat, al feixisme. És necessari distingir entre allò essencial i allò secundari. És la llibertat i la democràcia, els valors constitutius de la Unió dels europeus allò que està amenaçat.
S’ha obert, per tant, un temps de reflexió i canvi en les pautes de l’esquerra que coneixem. Han estat molts els errors, massa les insuficiències, massa els personalismes. Caldrà parlar menys i treballar més. I caldrà que molts ciutadans, molts, ens impliquem a fons en la defensa dels nostres valors, dels nostres principis de llibertat, igualtat i solidaritat.
