Joan del Alcàzar
No recorde a qui vaig escoltar aquests dies que calia impedir que els xiquets veieren els informatius de televisió, i em va semblar una idea carregada de seny. Pot afectar-los greument en el seu creixement ciutadà. Venia la cosa a tomb del lamentable espectacle que hem hagut de patir aquesta setmana a la Carrera de San Jerónimo, de Madrid. El Parlament espanyol és el lloc –com tots els parlaments democràtics del món- per a que els representants polítics parlen, raonen, discuteixen tant com calga per a que, finalment, arriben a acords que convertiran en llei. És la seu del poder legislatiu, i haurien de fer poca broma amb això.
Contràriament a allò que hauria de ser el seu paper, com més va més, la Cambra dels Diputats del Regne d’Espanya és un territori aspre i desagradable, al que sembla que una bona part dels parlamentaris assisteixen com si fossen youtubers professionals, que no tenen més interès que generar vídeos curts i atractius per al consum dels fans que els segueixen, i per a que aquests els difonguen mitjançant les diverses plataformes audiovisuals. De fet, Raquel Martos parlava al diari Infolibre de l’”hemicirc de luxe”, per referir-se a l’hemicicle parlamentari i a un conegut programa de la telefem.
És obvi que no es tracta de comportaments individuals aliens a cap altra voluntat que la dels protagonistes. En cap cas. Són actuacions, posades en escena, performances, que obeeixen a una voluntat decidida d’enfangar l’escenari polític tot passant per la desqualificació i la deslegitimació dels adversaris. És allò que en diuen estratègia de la crispació.
Els cronistes parlamentaris estan d’acord en dues idees en aquest sentit: aquesta dinàmica de funcionament s’ha exacerbat, de la mà del Partit Popular i de Ciudadanos, des que va triomfar la moció de censura contra Rajoy. Tots dos van començar parlant-ne de govern Frankenstein per referir-se al de Pedro Sánchez i ara ja el qualifiquen directament de colpista. La segona idea de consens és que el diputat d’ERC Gabriel Rufián és el màxim exponent d’aquest tipus d’actuacions parlamentàries, sempre carregades d’insolència i mancades no ja de les mínimes formes parlamentàries sinó de simple educació.
És cert que Rufián no és l’excepció de la regla de la bona praxi parlamentària, que també d’altres il·lustres i no tan il·lustres diputats i diputades fan tot el que poden per fer que el microclima de la Cambra siga quan més tòrrid i insalubre, millor. Recordem noms com ara els de Rafael Hernando i Beatriz Escudero en el PP, Rafael Mayoral en Podemos, Rafael Simancas en el PSOE, Toni Cantó i Juan Carlos Girauta en Ciudadanos. Això per no parlar, clar, de Pablo Casado i Albert Rivera; els quals han protagonitzat darrerament intervencions carregades d’insults, acusacions no fonamentades i injúries envers la quasi totalitat dels partits polítics de la Cambra. La darrera setmana s’ha sumat un home del que calia esperar altres pautes, atesa la seua edat i, sobretot, la seua experiència: Josep Borrell.
Després d’una intervenció de les seues, dura i desagradable, Rufián va qualificar Borrell de ser el “ministre d’Exteriors més indigne de la democràcia”. El titular de la cartera va respondre al diputat tot acusant-lo d’abocar sobre el Congrés una barreja de “serradures i fems”. Arran d’aquí, la bancada socialista, la del PP i la de Ciudadanos va carregar amb crits i insults contra Rufián, qui va respondre amb gestos de desconsideració envers els que l’increpaven, tot negant-se a seure davant la petició insistent de la presidenta de la Cambra. Després dels pertinents avisos, Ana Pastor va expulsar el jove diputat republicà.
La resta del grup parlamentari d’ERC va abandonar també l’hemicicle, solidaritzats amb el seu company. Quan passaven per davant de Josep Borrell, dret en el banc blau del govern, el ministre va entendre que el diputat Jordi Salvador el va escopir, per la qual cosa el va intentar aturar a crits. Un espectacle ben lamentable i indicador del punt de degradació del clima polític en el que vivim.
Revisades les imatges una i altra vegada per totes les televisions, no s’aprecia si, efectivament, Salvador va escopir Borrell. Tampoc els diputats pròxims al ministre van poder afirmar que l’ofensa s’havia produït. Tot amb tot, el mal ja estava fet. El més probable –repassada la seqüència- és que Salvador fera un gest de menyspreu explícit a Borrell i que aquest, sobreexcitat després de la desqualificació i l’insult de Rufián, reaccionés de forma desmesurada. En realitat, no importa tant l’anècdota com la categoria; és a dir, no tant l’escopinada com la tensió política i partidària que es respirava a la Cambra.
Dies arrere Joan Tarda, també d’ERC i un home que està molt per damunt de la capacitat i l’aptitud de la majoria dels diputats del congrés, havia anunciat des de la tribuna que cada vegada que algú titllés de colpistes els del seu grup, ells els respondrien tot dient-los feixistes. Tardà va ser especialment dur amb Albert Rivera, al que va adjudicar-li la qualificació de manera expressa, deixant clar que no li la encomanava ni a la totalitat del grup parlamentari de Ciudadanos ni, encara menys, als seus votants. La presidenta del Congrés, Ana Pastor, amb una decisió que va causar sorpresa va afirmar, inicialment, que quan es facen servir aquestes desqualificacions –colpista i feixista- no figuraran al llibre de sessions. Després, amb un tweet, va aclarir que es farà una anotació en el marge del diari, en la que es dirà que la paraula ha desaparegut, així com que el seu ús va merèixer el retret de la Presidència.
Allò ocorregut aquesta setmana a la Carrera de San Jerónimo no és un llamp a la nit fosca. Està passant també als plenaris municipals i als parlaments autonòmics. Està passant àdhuc en les intervencions davant els mitjans de comunicació, en les tertúlies i les entrevistes als representants polítics. El Partit Popular i Ciudadanos, i tots aquells que de manera explícita o amagada defensen els seus interessos, estan decidits a exacerbar la tensió i l’enfrontament polític i partidari. Que estiguem a pocs dies de les eleccions a Andalusia no fa sinó afegir pressió a la caldera.
La cita andalusa passarà, però sense solució de continuïtat s’obriran les negociacions per a formar el nou govern de Sevilla, s’haurà vist el resultat de la distribució del vot conservador entre PP, C’s i els ultres de VOX, i entrarem en la recta que conduirà a les eleccions locals, autonòmiques i europees de finals de maig. Això si no n’hi ha cap sorpresa i tenim eleccions avançades a València o a Catalunya, que tot podria ser.
Mentrimentres, la decidida voluntat de la dreta hispana, que ha fet del nacionalisme espanyolista i de la deslegitimació dels adversaris els seus únics arguments polítics, ens augura que la cliogènesi explosiva va a mantindre’s ancorada durant els propers mesos sobre la Península Ibèrica. No cap esperar més que la ciutadania, si més no el seu segment més majoritari, els conservadors i els progressistes, tinguen el seny, la maduresa i la calma que no fan servir ses senyories. Uns bastant menys que altres, que tot s’ha de dir.
