Joan del Alcàzar
José María Gil Tamayo és el secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola. En una roda de premsa recent, aquest senyor va reconèixer que l’Església Catòlica ha mantingut un “silenci còmplice” davant els casos de pederàstia que s’han produït dins la comunitat catòlica. Tanmateix, sense solució de continuïtat, va repartir les responsabilitats de la seua Institució amb el conjunt de ciutadans i ciutadanes, tot acusant-nos d’inacció davant els crims pederastes, i de ser còmplices d’una cultura compartida de silenci. Com és possible tan poca vergonya?
Arran d’aquest immoral repartiment de culpes, el jerarca episcopal va focalitzar la seua compareixença en la que ell considera una campanya mediàtica i política contra l’Església Catòlica; una campanya, diu, que pretén criminalitzar-la i desacreditar-la.
Accepte la tesi del portaveu dels bisbes i decidisc sumar-me a la missió, acció per a la qual em sobren els motius. ¿Per on podria començar a criminalitzar i desacreditar l’Església Catòlica, a més de per la pederàstia consentida i amagada? Per la seua connivència passada i actual amb l’extrema dreta franquista? Per la seua militància contra la igualtat de les dones? Pel seu afany secular d’acumular riqueses, que ha evidenciat darrerament amb les immatriculacions immobiliàries? Per l’absolut menyspreu i desqualificació absoluta a qualsevol altra moral que no siga la seua? Per la persecució de tota dissidència interna? Per la distància sideral que hi ha entre els Evangelis que predica i la seua praxi diària? Per on comence?
Deixeu-me dir, abans que algun lector s’ofenga, que ja sé que hi ha dins la comunitat catòlica éssers humans d’altíssima qualitat, que li semblen a Gil Tamayo com un ou a una castanya. No estic parlant exclusivament dels afins a l’església dels pobres, dalt o baix en sintonia amb l’anomenada Teologia de l’Alliberament; ni tan sols d’aquells sectors eclesials que viuen inspirats pels Evangelis que recullen les predicacions dels deixebles de Jesús de Natzaret. Sé que hi ha milers de sacerdots i seglars que des de les seues creences religioses es posen al servei dels més necessitats, dels més dèbils, dels més fràgils, dels més dependents, dels més oblidats. Això els honora i ens reconforta a la resta dels humans; també als que no tenim creences religioses. Del que parle avui és de la jerarquia eclesiàstica, d’aquella que entre molts altres representa el citat José María Gil Tamayo.
Què ha fet la jerarquia de l’Església davant la pederàstia? Segons explica Miguel Ángel López Muñoz, des de la plataforma Laicismo.org, si deixem de banda la decidida acció del bisbe de Mallorca, trobem que lluny de la defensa de les víctimes i la denúncia judicial, la majoria dels comentaris han estat fins ara a títol individual, com els del cardenal Antonio Cañizares que en 2007 va atribuir la “polèmica” [sic] sobre la pederàstia a l'”intent per part d’alguns de silenciar Déu en la societat”. D’altres han arribat més lluny, com ara el bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, que va afirmar en 2008 que “hi ha adolescents de 13 anys que són menors i estan perfectament d’acord (amb els abusos) i a més, desitjant-ho, fins i tot si et descuides et provoquen”. Exculpació i comprensió envers els pederastes i repartiment de culpes entre els perversos, siguen els ateus anticlericals o els joves que busquen que abusen d’ells.
Connivència passada i present de l’Església catòlica amb l’extrema dreta i el franquisme? Durant la major part de la dictadura, els espanyols vam viure sota el Nacionalcatolicisme, una de les senyes d’identitat ideològica del règim de Franco. El general colpista va obtindre des del bell principi el suport absolut del Vaticà i de la jerarquia hispana, mentre que l’Estat posà en nòmina els clergues i va concedir a l’Església una àmplia exempció d’impostos. A més, la jerarquia catòlica va gaudir d’una autonomia pràcticament plena quant a l’educació, convertint-la en l’antítesi del que havia sigut l’escola laica de la República. Tot i els efectes del Concili Vaticà II, un ample sector de l’Església espanyola va romandre en sintonia perfecta amb el règim i, posteriorment, està completament alineat amb el Partit Popular, del qual n’ha obtingut no poques prebendes i tractes de favor. Aquesta mateixa setmana, el número dos del partit, l’inefable Teodoro García Egea feia servir un poeta ultra-franquista i escrivia que “España es el Padre Nuestro que rezas por las mañanas, y el rojo y gualda que pone ese nudo en tu garganta”.
La Família Franco és propietària d’un panteó amb quatre tombes, dues de les quals estan lliures, a la madrilenya catedral de l’Almudena, i allí és on els seus néts volen traslladar les despulles del general si són exhumades de Cuelgamuros. L’arquebisbat –com sol passar amb l’Església en aquest país- es renta les mans, i afirma que no ho podria impedir perquè es tracta d’un panteó privat que van comprar els Franco. Veurem si la diplomàcia vaticana és capaç de maniobrar per a obtindre beneficis sensibles del govern de Pedro Sánchez, a canvi d’intervindre per impedir la barbaritat de convertir La Almudena en monument de peregrinació feixista.
Tot amb tot, si alguna cosa caracteritza l’Església Catòlica és la seua voluntat ferma i inalterable d’imposar els seus valors a tota la societat. Mai han acceptat que aquest conjunt de normes o pautes han de fer-los valdre entre els seus creients, i ahir, avui i demà han estat, estan i estaran decidits a imposar-los al conjunt de la ciutadania. Posem-ne un parell de botons de mostra: la croada permanent que mantenen en contra del dret de les dones a interrompre un embaràs no desitjat [per no parlar de la defensa del paper subordinat de la dona envers l’home, dins i fora de la societat eclesial] o l’oposició frontal i innegociable a acceptar el dret a morir dignament mitjançant l’eutanàsia o el suïcidi assistit.
El Comitè Episcopal per a la Defensa de la Vida, sosté que encara és temps de rectificar els errors i redreçar el perillós rumb que [a parer seu] han emprès alguns sectors, inclosos d’entre els dirigents de la nostra societat” i traslladen “al conjunt dels ciutadans, als legisladors i als governants, siguen quines siguen les seues creences o les seves conviccions […] que la legislació en matèria d’avortament provocat ve a consentir una injustíssima mort d’innocents, les motivacions principals de la qual són la comoditat, la ignorància, la soledat i la desinformació”. Els catòlics, afirma el Comité Episcopal, “estem en condicions immillorables per a poder comprendre la naturalesa del problema de l’avortament. La nostra fe ens permet percebre d’una manera més plena i ens urgeix a proclamar davant de tots la grandesa i dignitat de l’home, la vida és un do de Déu, tal com ens ha mostrat Jesucrist, que és Camí, Veritat i també Vida”. Del per què els no catòlics han d’acceptar resignadament aquests dictàmens no se’n parla al document episcopal.
Això que la vida és una concessió divina és una tesi que dóna per a molt. A propòsit de la lluita per aconseguir morir amb dignitat, l’Església s’oposa i considera que “la vida és un do de Déu i només Ell té poder per donar-la i treure-la. Sota aquesta idea, tota persona, institució o govern han de fer tot el possible per ajudar a conservar la vida pròpia i la dels altres “. Per això, “no és possible que cap persona, institució o govern considere que té dret a treure la vida d’una altra persona”. Perfecte. I què passa amb els que no tenen eixa creença, eixa fe catòlica? Doncs, segons eixa concepció segons la qual els valors catòlics són universals i superiors a qualsevol altre sistema moral, no tenen altra eixida que acceptar-los i resignar-se a patir el que faça falta. “Més va patir Crist en la creu”, apunten els més fanàtics.
És a dir, per concloure, que l’Església Catòlica estableix la línia moral correcta per a tots, creients i no creients. ¿Uns i altres hem d’acceptar-la, tot oblidant el seu encobriment de la pederàstia, la seua connivència amb el franquisme i el neo franquisme, la seua aposta per la subordinació de la dona, la seua cobdícia material i la seua intromissió repressiva en la vida dels que no combreguem amb els seus designis? Doncs no, de cap manera. Cal plantar cara a aquesta Església impúdica i obscena.
