Joan del Alcàzar
Ha ocorregut aquesta setmana al Parlament de Catalunya, però està passant a d’altres instàncies institucionals d’arreu l’Estat. No sols a Espanya, és clar. Estem parlant d’un problema que afecta les democràcies occidentals, com és la degradació en les formes de fer política i en les pautes d’actuació dels polítics. És cert que arreu el món estan donant-se amb intensitats diferenciades, òbviament, però s’ha de dir que les nostres són excessives.
“Els faig una crida a no degradar aquesta institució”. Això va dir Roger Torrent, president de la Cambra catalana, per intentar barrar l’ús creixent de desqualificacions entre els distints portaveus parlamentaris. “Va per tots”, va afegir-hi Torrent, perquè tots han practicat la perillosa actitud de deslegitimar els adversaris arribant, àdhuc a l’insult. Destaca, quant als nivells de crispació que genera, el partit Ciutadans, però no és –com va emfatitzar Torrent- l’únic. Aquesta setmana, quan el diputat d’ERC Ruben Wagensberg li va dir a Carlos Carrizosa, de C’s, que era un feixista, aquest li va respondre que això li ho digués al carrer.
L’insuportable tensió dels 6 i 7 de desembre de 2017, amb la Declaració unilateral d’independència ha sigut recordada aquests dies, i els grups de JxCat, el PSC i el mateix C’s van demanar per escrit que Roger Torrent prenga mesures efectives per acabar amb aquests nivells insalubres a l’hemicicle.
És cert que no parle de res que no estiga passant a d’altres latituds, però això no és motiu per a no reflexionar al voltant de la perillositat d’aquestes actuacions.
De vegades, sovint hauríem de dir, els representants polítics es comporten com si la seua activitat fos un espectacle qualsevol. Un espectacle amb exercicis teatrals, amb dramatitzacions, amb ficcions i enganys, amb sobreactuacions i, en ocasions, amb una incontinguda tendència a l’esperpent. La vicepresidenta del govern, Carmen Calvo, li va preguntar -incrèdula- a la portaveu del PP, Dolors Monserrat, si havia fet una performance després d’una intervenció surrealista de la catalana.
La ciutadania assisteix a aquests comportaments cada cop amb menys sorpresa. Cada vegada més, creix la consciència d’estar assistint a, efectivament, un espectacle, la qual cosa rebaixa fins a cotes preocupants la credibilitat i la confiança envers els representants polítics. A cotes que haurien d’alarmar-nos a tots, però especialment als propis responsables polítics.
La política és la gestió de la cosa pública, és la gestió de la vida en comú en societats cada cop més complexes. És per això que quan els representants dels ciutadans actuen d’aquesta forma estan oblidant que els codis que ells fan servir entre ells no són els que en la seua vida diària practiquen la immensa majoria dels ciutadans.
Sabem que en la representació teatral de la política els diversos actors s’acusen amb adjectius que per a un ciutadà convencional serien imperdonables si se’ls digués un veí o un company de treball. Per això, quan el ciutadà convencional assisteix a una confrontació d’aquest tipus sap que és espectador d’una representació quasi teatral; d’una degradació que rebaixa als seus ulls, encara més, la dignitat de la política i la dels polítics.
Un apunt, a mode de digressió, en aquest sentit: eixa degradació assoleix un nivell paroxístic quan molts polítics s’acusen, els uns als altres, d’estar fent política! i, a més, es desqualifiquen per això. Les més de les vegades estan confonent política amb partidisme, però el ciutadà convencional no té perquè saber-ho o entendre-ho així; el que eixa persona escolta és que es desqualifica una persona o es deslegitima una proposta tot acusant-la de ser política quan, probablement és simplement partidària; inclús legítimament partidària.
La devaluació de la política i la degradació dels polítics és un càncer per a les institucions, i la pèrdua de confiança en aquestes és un risc elevadíssim per a la democràcia.
Estem assistint a una fractura en les nostres societats, amb la consolidació de posicions binàries i antagòniques, que tendeixen a representar-se com irreconciliables. En aquest brou de cultiu és en el que es gesten i creixen personatges com els Trump, Orban, Bolsonaro i d’altres que ja són i més que en vindran.
A les darreres eleccions als Estats Units, les anomenades Midterms, s’han consolidat encara més les diferències polítiques que han polaritzat el país en els últims anys. Com ha escrit Jaime de Ojeda, el món urbà i suburbà de les dues costes contra l’ampli sector geogràfic i rural del medi oest i del sud; la població educada contra aquella que no ha passat del batxillerat; el temor dels blancs contra les minories negra, hispana i asiàtica; les dones, educades o no, contra els homes que veuen en Trump la seguretat del seu predomini; joves contra vells. Cada vegada s’allunya més la massa dels ciutadans dels veritables problemes que afecten el país, per enervar-se debatent qüestions d’identitat.
Una cosa semblant, salvant les distàncies, ha passat al Brasil que ha donat la victòria i la presidència de la república a un personatge de la catadura de Jair Bolsonaro. Un país escindit ha premiat amb més de 50 milions de vots un home que és un compendi de defectes els quals, simplement, haurien d’haver-lo inhabilitat per a ser elegit com a responsable de cap activitat honorable.
Si això ha passat a Brasil no és perquè no estiguérem avisats.
Fa quinze anys, en 2003, en plena eufòria per la victòria de Lula da Silva, el professor Luiz Werneck Vianna, profesor del Instituto Universitario de Pesquisas de Río de Janeiro, advertia que el PT i Lula estaven desviant-se de la ruta que havien promès els seus votants, i això era perillosíssim perquè la societat havia cregut que la política podia canviar el país. Ja aleshores per a Werneck, la política estava dient-li a la ciutadania que no era capaç de fer-ho. Si això es confirmava -concloïa el professor… ¡en 2003!-, seria la pitjor pedagogia per als brasilers, ja que provocaria la pèrdua de credibilitat en les institucions democràtiques, i sense democràcia no hi hauria cap canvi de model com el que havia promès Lula.
Quinze anys després, Lula està a la presó i Bolsonaro està a les portes del Palau de Planalto, on entrarà amb l’inici de l’any.
La política, la gestió de la cosa pública, l’abordatge i la resolució dels problemes de la societat no és, no pot ser un espectacle de bons i dolents. Encara menys una representació en la que molts dels actors menteixen sense pudor, es desqualifiquen, s’amenacen o s’insulten. Haurien de saber que estan jugant amb foc. De la mateixa manera que els ciutadans de cap manera haurien de donar-los el seu vot.
