Els llibres de L’Avenç

L'Avenç

Gustau Muñoz

L’Avenç és una revista mensual ben coneguda, perquè es publica des del 1977 sense interrupció. Al principi -i durant molt de temps- era bàsicament una revista d’història, però arribat el moment, amb sagacitat, el seu director Josep M. Muñoz va saber imprimir un tomb molt considerable a la revista, conscient que les publicacions periòdiques han de reinventar-se de tant en tant. Una comesa gens fàcil, perquè es tracta de ser fidels a elles mateixes i, alhora, de renovar-se amb una certa radicalitat. Renovar-se, sí, però sense trair-se. Una revista és un referent, una marca, una memòria; el lector sap més o menys que hi trobarà i li fa confiança. Però si sap “massa” què hi trobarà, si sempre troba el mateix, malament: alguna cosa falla. Una dosi d’imaginació, de sorpresa, d’innovació, tant formal com de continguts, és indefugible per a evitar la fatiga de materials que en un altre cas serà gairebé indefectible.

L’Avenç ha gosat renovar-se a temps, diverses vegades. L’any passat, el 2017, va fer 50 anys, una edat respectable, de maduresa. I continua. Tinc davant meu el darrer número, corresponent a octubre de 2018. És el número 450, aviat és dit. Ara és una revista de cultura en sentit ampli, un magazine cultural de gran nivell, amb diversos elements que la fan molt atractiva: l’ull posat en l’actualitat cultural (i política) a través dels bitllets i d’un editorial que es fa llegir; les sèries d’articles encarregats a un escriptor, en aquest cas l’autor nord-català Joan-Lluís Lluís; l’entrevista en profunditat que signa -número rere número- el director Josep M. Muñoz, d’una entitat extraordinària que en garanteix la perennitat, i que en aquest número té com a protagonista un personatge tan interessant com l’antropòleg Manuel Delgado; els articles de fons, sovint de caire historiogràfic, com els dedicats als exiliats que el 1949 es plantejaven el retorn (els Pi i Sunyer), per Francesc Vilanova, i el debat sobre immigració i identitat als anys 60 (gran article!), per Marta Vallverdú. I, per descomptat, la secció Mirador, amb articles i crítiques de literatura (Vicenç Pagès Jordà, Lluís Muntada), d’art (Susanna Portell), de música (Joaquim Rabaseda) i els articles “de tema lliure” d’escriptors com ara Joan Todó, Enric Sòria i Jordi Puntí. Un còctel verament abellidor, seductor, per a qualsevol persona interessada per la cultura. I per la vida, que ve a ser una cosa bastant semblant, si bé es mira, o si entenem per vida alguna cosa més que la mera existència.

Deia al començament, confiat, que L’Avenç és una revista “ben” coneguda. Exagerava, segurament. Potser sí que ho és en els cercles culturals consolidats. Menys entre les generacions més joves i en amplis sectors -potencialment interessats- de fora de Barcelona. A València té seguidors i es pot trobar en alguns quioscos i llibreries (per exemple al del Corte Inglés, a la Llibreria Fan Set i algunes altres o al quiosc de la Plaça del Doctor Collado), però em tem que la seua difusió és limitada. Això que us perdeu!

D’ençà d’un cert temps, i per si fos poca cosa la feina tan feixuga de traure al carrer cada mes una revista d’aquesta qualitat i exigència, el reduït equip de L’Avenç -que té la seu al Passeig de Sant Joan de Barcelona, al mateix edifici que la històrica i sempre sorprenent Biblioteca Arús- ve publicant un seguit de llibres que mereixen consideració. Alguns lligats als continguts de la revista. Uns altres no.

Un seguit de llibres que ja fan un gruix important i que permeten qualificar l’empresa com una editorial de tipus mitjà consolidada i amb una densitat de propostes que no passa desapercebuda.

L’any passat l’ens Biblioteques de Barcelona, depenent de l’Ajuntament, com havia fet amb altres editorials, va dedicar una exposició i un llibre-catàleg a L’Avenç. Això sí que és donar suport a l’esforç de les editorials, reconèixer-les, vetllar per aquest patrimoni tan vital per a una cultura que és l’edició de llibres i la promoció de la lectura. Algú a l’Ajuntament de Barcelona hi pensa i organitza exposicions amb uns catàlegs magnífics, que són una joia cultural. Tinc a l’abast els corresponents a Quaderns Crema (2010), Club Editor (2011) i Edicions Proa (2015), i puc donar fe que es tracta d’una idea excel·lent duta a la pràctica amb criteris igualment exigents i resultats reeixits. Una idea que es podria adaptar -per què no?- a València. Si no fos que… Bé, ho deixarem aquí.

Els llibres de L’Avenç començaren a aparèixer amb regularitat l’any 2007. Els primers foren Pinyols d’aubercoc, un recull de proses evocadores de la Mallorca del seu temps, d’Emili Manzano, i un dels llibres més venuts; Escrits sobre Catalunya i Ibèria, de Fernando Pessoa; i Josep Solè Barberà. La veu del PSUC, d’ Andreu Mayayo. L’esquema ja estava més o menys clar: traslladar al format llibre algunes sèries d’articles a càrrec d’autors rellevants; promoure la traducció de títols perduts o oblidats que calia incorporar a l’edició catalana; i donar sortida a la producció historiogràfica sobre la Catalunya contemporània, un dels eixos de sempre de la revista.

Així ha estat al llarg del temps amb una regularitat i un èxit considerables. El programa s’ha anat desplegant, i enriquint, al llarg dels darrers onze anys a bon ritme. Bàsicament l’editorial compta amb dues col·leccions: Literatures i Assaig. En la primera hi trobem llibres que recullen sèries d’articles d’autors convidats per la revista, i que en el nou format assoleixen un valor en si, diferenciat. N’hi ha hagut diversos exemples reeixits. Un de molt sorollós -i èxit de vendes- ha estat El Barri de la Plata, de Julià Guillamon, una combinació de memòria personal i familiar i d’indagació sobre l’espai habitat, el Poblenou, on hi vivien molts valencians emigrats. Aquest llibre recent és literatura roent, trasbalsadora, i està tenint molt bona acollida; s’ha traduït també al castellà. En el mateix sac hi inclouríem Els barcelonins, d’Adrià Pujol; L’horitzó primer, de Joan Todó; Les meues universitats, de Joan Daniel Bezsonoff; Els castellans, de Jordi Puntí; o Desviacions. Proses de viatge, d’Enric Bou.

Però més enllà de la memòria i l’evocació transformades en literatura, hi trobem llibres de creació, clàssics, recuperacions i traduccions. És el cas dels volums de Maria Àngels Anglada, Sandàlies d’escuma i Les closes. I entre els darrers títols publicats, quatre de molt eloqüents: Viatge a Rússia, de Joseph Roth; La línia d’ombra, de Joseph Conrad; La gent de Hemsö, d’August Strindberg; Diaris, de Katherine Mansfield. I més enrere, llibres de Santiago Rusiñol, d’Irène Némirovsky, de Henry James, de Georges Perec , de Patricia Highsmith, d’Emilio Lussu o de Virginia Woolf. Supose que es veu clarament, amb aquestes breus enumeracions, per on van els llibres de L’Avenç: grans autors, recuperació de clàssics fonamentals i literatura contemporània, un tot indissociable en el marc d’un projecte cultural que subratlla l’entitat i el vigor, l’originalitat i l’esperit d’independència, així com l’obertura a tots els vents, de la literatura catalana. Un projecte suggeridor i engrescador, si més no. Un projecte que ens interpel·la.

En la vessant d’assaig o d’estudis d’arrel acadèmica hi han aparegut aportacions significatives com ara Catalunya al mirall de la immigració (Demografia i identitat nacional) d’Andreu Domingo, el demògraf de la UAB que ha estat recentment entrevistat a la revista per Josep M. Muñoz, un volum absorbent que planteja el gran tema del canvi de composició de la població catalana, nodrida en bona part de la immigració, atesa la baixa natalitat, i la preservació de la identitat nacional. També son llibres amb valor referencial Literatura i societat. La construcció d’una cultura nacional, de Jordi Castellanos, o La nova escola catalana. Arquitectura i política a l’època del Modernisme, 1888-1906, de Judith Rohrer. Títols als quals caldria afegir-hi molts més, com el de Marc Andreu sobre el moviment veïnal a Barcelona entre la transició i la democràcia, el de Josep Lluís Martín Ramos sobre la guerra civil a Catalunya, el de Federico Vázquez sobre els anarquistes i els baixos fons (poder i criminalitat entre 1931 i 1944), l’altre de Marc Andreu sobre les “ciutats invisibles” de la Catalunya metropolitana, i així successivament. Un devessall de llibres imprescindibles per a enriquir la visió del passat i el present i per a projectar llum sobre aspectes conflictius o escassament investigats.

 Sobretot pel que fa a la Catalunya contemporània -fonamentals també els volums de Marina Subirats, Jaume Ayats o Carme Molinero i Pere Ysàs- però també sobre altres latituds o temàtiques, com ara la Història del moviment anarquista a Espanya, de Josep Termes, o Euskadi. Crònica d’una desesperança, d’Antoni Segura. Sense oblidar llibres tan singulars com La paraula i el món. Assaigs sobre poesia, de Lluís Solà o Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939, a cura de Maria Campillo.

Segons la coordinadora de L’Avenç Núria Iceta, que té un paper molt destacat en aquesta vessant editorial, l’objectiu que perseguien amb la iniciativa era “traslladar al món de l’edició el que pretenem fer cada mes amb la revista”. De moment es pot ben bé dir que ho van aconseguint. Amb escreix. Atenció als llibres de L’Avenç, perquè -formalment molt ben resolts, a més- valen molt la pena. En aquest cas, quantitat i qualitat es donen la mà.

(Publicat a “Notes de lectura”, eldiario.es/cv)

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER