Joan del Alcàzar
Ha fet un any que Oriol Junqueras i d’altres dirigents de l’independentisme català són a la presó, mentre que Carles Puigdemont i d’altres continuen fugits a distints països europeus. Un temps que no es pot considerar judicialment raonable, sinó tot el contrari. No hi ha cap explicació convincent de per què els líders separatistes han de romandre en presó a l’espera del judici. La fiscalia de l’Estat demana 177 anys de presó per als empresonats, emparant-se en el delicte de rebel·lió, argumentant contra tota evidència que els acusats van actuar amb violència.
En els dotze mesos que han passat, si mirem de prop, sembla que no ha passat quasi res, en la mesura que l’enfrontament entre les posicions polítiques dominants a Catalunya és explícit i ni els separatistes ni els unionistes són capaços de seure a parlar sobre com eixir de l’atzucac i la paràlisi. El partit guanyador de les darreres eleccions catalanes, Ciudadanos, liderat per Inés Arrimadas, ha resultat d’una insolvència lamentable i ni ha fet ni dóna la impressió que farà cap moviment per la negociació amb els seus adversaris. L’heterogènia majoria parlamentaria que sustenta el govern de Quim Torra, pel seu costat, amb penes i treballs no ha arribat a les mans. Tret de la unanimitat que suscita l’existència de presos, la desconfiança entre ells és creixent i sols poden mantindre la ficció d’una unitat que ja ningú pot creure repetint les consignes més genèriques quant als seus objectius.
Des d’Espanya, la mirada de proximitat ens diu que han passat algunes coses importants, la principal de les quals és la jubilació forçada de Mariano Rajoy, un dels major responsables, si no el que més, de que el Procés haja causat els danys que encara no sabem ben bé avaluar. A més, l’arribada al poder de Pedro Sánchez, sols amb 84 diputats, ha posat els socialistes –per convicció democràtica en uns casos i, també, per necessitat en uns altres- en una lògica distinta de la que sustentava el sector més jacobí del partit fins a que Sánchez es fera amb la secretaria general. Quant a la dreta nacionalista espanyola, tant Casado com Rivera, han continuat amb la seua competició particular per aparèixer davant l’electorat com els més espanyolistes i, paral·lelament, com els més justiciers en contra dels separatistes catalans. Una competició que, com més va més, està convertint-se en el pal de paller únic del seu discurs polític, tant i més quan l’extrema dreta de Vox els amenaça, embolicada en la bandera bicolor.
No obstant això anterior, si prenem un poc de distància de l’objecte d’estudi –la crisi d’Estat a Catalunya-, és evident que durant les cinquanta dues setmanes que Junqueras i d’altres porten en presó han ocorregut algunes coses més que, ara per ara, és difícil saber quina incidència tindran a mitjan termini.
Els canvis que observem s’han produït són més explícits a Catalunya que no a Espanya, si deixem de costat les darreres notícies judicials. Mentre que el PP i Ciudadanos no tenen més objectius que fer caure el govern de Sánchez i castigar amb la major duresa els secessionistes, el PSOE intenta mantindre una certa apertura quant a l’abordatge del “problema català”. S’ha de dir que practica una posició de funàmbul que, a més, realitza els seus exercicis d’equilibri mentre li disparen per dalt i per baix; és a dir des de Castella i des de Catalunya. Si la dreta nacionalista no li dona treva a Sánchez, tampoc des de l’independentisme se li ha deixat de fustigar dia rere dia amb exigències que, en bona mesura –i ho saben els peticionaris perfectament- no estan en la mà de Sánchez.
Contràriament, a l’interior de Catalunya s’ha produït un gir tàctic i, tant de bo fora així, també estratègic en Esquerra Republicana. Ara, els líders d’aquest partit afirmen sense rubor que la correlació de forces no permet proclamar unilateralment la independència i que cal eixamplar la base de l’independentisme. També al sector menys fonamentalista del separatisme, el que té dificultats serioses per a identificar-se amb la parella Puigdemont i Torra, s’admet amb idèntica absència de rubor, que allò que va passar al Parlament de Catalunya fa un poc més d’un any no va ser el que van dir que era i, a més a més, la gent [la gent independentista, cal entendre] ja sabia que la proclamació de la República Catalana no podia ser efectiva. La mirada candorosa de Toni Comín i la no tant d’Artur Mas mentre ho explicaven al programa de Jordi Évole van ser ben expressives. Dels partidaris de la Crida per la República, pocs canvis: tenen un manament del poble de Catalunya, etc., etc., i ho volen tot i quan més aviat, millor.
La Fiscalia ha demanat 25 anys de presó per a Oriol Junqueras i uns pocs menys per a la resta, argumentant que els fets a jutjar van ser violents. L’Advocacia de l’Estat, al seu tomb, no hi aprecia violència i rebaixa la petició de penes que, en qualsevol cas, són encara molt elevades. Mal pinta, llavors, la situació en l’àmbit judicial.
En una entrevista a la Cadena SER, el president del grup parlamentari d’ERC al Parlament de Catalunya, Sergi Sabrià, preguntat per la situació dels presos ha respost: “Són absolutament innocents perquè el que vam fer és exercir el nostre dret a l’autodeterminació que està reconegut internacionalment i que ens és negat per l’Estat”.
És evident que les posicions no poden estar més allunyades. ERC, que és ara la veu més realista en el costat independentista, demana l’alliberament dels seus camarades exigint l’aplicació d’un dret que l’ONU sols reconeix en els territoris colonials. El realisme que aquest partit ha demostrat darrerament no està en consonància amb l’exigència de l’alliberament total i definitiu dels presos amb un argument tan feble, tant per a la justícia espanyola com per a l’europea. Respostes d’aquest tipus son d’aquelles que desitgen els qui no volen que s’arribe a cap acord per tal de superar la crisi d’Estat que tenim a Catalunya.
