Joan del Alcàzar
Fins i tot ho ha dit l’editorial del diari ARA, tot recordant Tarradellas: si alguna cosa no es pot fer en política, és el ridícul. I això és el que fa estona que transmeten els independentistes al Parlament de Catalunya, particularment la darrera setmana. Especialment el president Torra, un home al que el càrrec li queda massa gran de manera tan evident com patètica. Ho deia gràficament Antoni Puigverd a La Vanguardia: “L’independentisme és un gall sense cap. Portat per la inèrcia d’aquests anys fervorosos, segueix corrent. Sense saber on va”.
El clima emocional en el que s’ha instal·lat la societat catalana fa gairebé impossible eixir de l’embolic provocat pels errors i les mentides que des dels dos sectors en conflicte –independentistes i constitucionalistes- estan produint-se des de fa massa.
Eixa efervescència dels sentiments ha resultat de la paràlisi barrejada de supèrbia del govern Rajoy, incapaç d’atendre un problema polític que va anar fent-se cada cop més gran, i de la fugida cap endavant d’un Govern català que no va saber mesurar ni les seues forces, i que es va deixar arrossegar pels milers de partidaris als quals havia convençut que no hi havia res a fer dins el Regne d’Espanya, i que calia plegar. Una cosa senzilla, tal i com ho explicaven.
Als disbarats parlamentaris dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb la proclamació sí però no de la República catalana, els van succeir la fugida del president Puigdemont i altres a Bèlgica, l’empresonament venjatiu del vicepresident Junqueras i altres, i l’absurda, incomprensible, brutal i inacceptable actuació de la policia espanyola el dia 1 d’octubre. Dos dies després, la intervenció del Rei va acabar-ho d’amanir.
Dues idees van generar-se des del món sobiranista: existia un manament ineludible “del poble de Catalunya” per constituir la República, i la resposta d’Espanya havia sigut la presó i l’exili per als líders “del poble de Catalunya”. Totes dues són idees falses, però van fer fortuna en eixe clima extremadament emotiu en el que es viu. Un clima que no millorarà perquè, efectivament, els qui estan a presó constitueixen una bandera de la que milers i milers de ciutadans de Catalunya no poden renegar.
No hi haurà cap manament “del poble de Catalunya” més que el que puga sorgir amb un suport clar i contundent del Parlament de Catalunya, en el qual –ara per ara, si més no- la correlació de forces és la que és, i evidencia que “el poble de Catalunya” és molt plural, està fragmentat i, allò que és pitjor, cada cop està més enfrontat. Pel que fa a la presó, injusta per excessiva, és un assumpte pel qual caldria que molts reflexionaren: qualsevol ciutadà, de Catalunya o de Texas, d’Escòcia o d’Andalusia, de Llombardia o de Laponia, que incompleix la llei ha de respondre davant els tribunals per haver-ho fet. Caldrà, per tant, jutjar els infractors en un judici amb totes les garanties, però no pot demanar-se un ací-no-ha-passat-res i tal dia farà un any. És terrible tanmateix que l’espera del judici haja significat la presó permanent. Tampoc podran oblidar-se els tribunals fàcilment d’aquells que no van fer-se responsables dels seus actes –contràriament a Junqueras i els altres- i van fugir de forma poc gallarda.
Allò que ha passat durant l’aniversari del dia 1 d’octubre és molt greu. No sols perquè els Mossos van haver d’actuar amb una contundència similar a la de qualsevol policia del món occidental quan hi ha avalots al carrer, sinó pel que ens transmet a propòsit de la concepció de democràcia que tenen els que van provocar els enfrontaments als carrers i van intentar assaltar el Parlament. Aquells que criden “els carrers seran sempre nostres” fan por a molts, particularment a aquells que tenim una certa edat i recordem Vitòria –Campanades a mort, cantava Lluís Llach- i “la calle es mía” de Manuel Fraga. Aquells que escridassen el president Torra i el conseller Buch i els hi diuen que “el poble els mana i ells han d’obeir”, aquells que assetgen la diputada Arrimadas, desconeixen el concepte de democràcia representativa, i ignoren –no sé si deliberadament- que si acabem amb la representativitat política simplement acabem amb la democràcia.
Cal abandonar l’extrema emotivitat en la que estem instal·lats. A CAT i a ESP. Una anècdota a aquest respecte. Vaig escriure a les xarxes socials un comentari a propòsit de la notícia que catòlics progressistes es neguen a que les despulles de Franco se soterren a la catedral de Madrid: “¿Va a convertir-se la catedral de tots els catòlics madrilenys en un lloc on se celebre la victòria i la repressió d’uns espanyols sobre altres?”. Una bona pregunta, vaig escriure. Una persona a la qual no conec em va respondre: “Són problemes espanyols. Ja s’ho faran. Volem marxar!”. Crec que reaccions com aquesta mostren, sí, la desconnexió de molts amb Espanya; però, també, una confusió preocupant entre desig i realitat.
El mateix Puigdemont, després de confirmar que la tensió està pujant, ha declarat ahir des de Bèlgica: “Pensar que la independència és l’única solució o que la unitat amb Espanya és l’única solució és absurd”. També Joan Tardà ha fet unes declaracions més que interessants, i entre altres coses va dir: “Els espanyols són tan demòcrates com nosaltres. I els catalans que voten Ciutadans o PSC són tan demòcrates com jo i els meus companys. Si el conflicte és entre demòcrates és evident que s’ha de buscar un marc de normalitat per poder resoldre el problema i aquest marc no ha d’excloure ningú. És la gran lliçó que han d’aprendre els independentistes i els no independentistes”. Quin contrast amb els excessos de Torra quan va fer un ultimàtum a Pedro Sánchez o quan va encoratjar els CDR a continuar “apretant”, no va dir a qui.
Una altra de contrastos: les paraules i fets del govern de Madrid, amb intervencions de Pedro Sánchez o Meritxell Batet, i el raca-raca permanent del duo Casado i Rivera, sempre amb l’amenaça i la repressió com a únics missatges cap els independentistes. Com si aquests constituïssen un bloc monolític i impermeable.
Rajoy i el PP mai van intentar tendir ponts cap a alguna fracció del front sobiranista, mai van voler diferenciar les CUP del PDCat o ERC, ni van saber aprofitar les desavinences entre ells, les que sempre han existit i que s’han fet particularment evidents aquests dies amb allò que Neus Tomàs qualificava de “sainet procesista”, en el que “assistim al moment de pitjor salut parlamentària catalana en democràcia, que s’afegeix a la decreixent credibilitat de les institucions de la Generalitat”.
Tot amb tot, ahir, en una compareixença a dues veus, pretesament solemne però particularment tensa i poc amistosa, Torra i el seu vicepresident, Aragonés, van afirmar que “Aquest Govern és fort, està unit i garantim aquesta unitat, com a mínim, fins al dia de les sentències”. Com escriu l’ARA: El president fixava així una data de caducitat a l’acord de governabilitat que internament gairebé tothom té assumida però que ningú està autoritzat a verbalitzar. Caldrà veure, dic jo, si podran mantindre eixa granítica unitat d’acció pregonada.
En qualsevol cas és el moment que persones amb solvència política i responsabilitat contrastada comencen a parlar clar i a desmarcar-se dels hooligans dels dos blocs. El greu problema entre CAT i ESP no es resoldrà amb rapidesa, en cap cas, així que els qui tenen presa hauran de ser controlats pels realistes i els pragmàtics. No es tracta de renunciar a cap objectiu estratègic per part de ningú, ni de trair cap compromís. Es tracta de no apartar-se de la realitat existent.
El govern de Madrid hauria d’escoltar Joan Tardà –que és un independentista des de molt abans del Procés- quan afirmava “Si oferissin un bon Estatut d’Autonomia de caràcter confederal és possible que molts independentistes el votessin”. Paral·lelament, des de Madrid, Nicolás Sartorius és molt rotund i hauria der ser escoltat com a veu autoritzada de l’esquerra espanyola: “No és possible un referèndum. El dret a l’autodeterminació no existeix. És tot un engany i una mentida. L’han embolicat en el dret a decidir, perquè sona millor. Però només es dóna en situacions colonials, d’opressió. Ni a Espanya ni a cap país d’Europa existeix. Tampoc en Regne Unit. Ho dic perquè s’utilitza el cas d’Escòcia com a exemple. És mentida. Escòcia fa un referèndum perquè el Parlament anglès l’hi permet. Si fos el seu dret, no haurien demanat permís. No tenien dret a fer-ho. Van demanar permís a Cameron, a qui li interessava i l’hi va donar. Però no existeix aquest dret”.
Per aquí passa, a parer meu, eixa realitat que convindria no abandonar. Dos milions de ciutadans de Catalunya estan clarament disconformes quant al marc de relacions amb el Regne d’Espanya, i molts volen independitzar-se. Uns altres tants de ciutadans de Catalunya, però, no volen ni sentir parlar d’independència. A més, hi ha un marc legal que passa per l’actual Estatut, per la Constitució espanyola i per la legislació europea i internacional. No és una bona idea oblidar cap de les dues coses: la realitat social i política i l’escenari legal. Qualsevol altra cosa serà un conte infantil o un conte de terror, però serà un conte.
