Joan del Alcàzar
No ens enganyem, la confrontació política a Espanya ha arribat a un punt que no serà fàcil revertir. PP i Ciudadanos no volen pair la moció de censura que va jubilar Rajoy, i s’han juramentat per fer caure el govern de Pedro Sánchez al preu que calga. N’hi ha qui creu que el clima de tensió amainarà en celebrar-se eleccions, però d’altres temem que això sols serà així si el PP i Ciudadanos aconsegueixen recuperar La Moncloa.
Si les urnes donaren un altre resultat, si no guanyen ells, ja sabem allò que ens esperarà, com en 2004 i com en 2017: persecució implacable contra el nou Executiu matí, vesprada i nit, i exigència de noves eleccions. La dreta espanyola és així. Tot el que no siga que ells estiguen al poder els resulta inacceptable, antinatural, i se senten legitimats per a fer el que més els convinga per tal de revertir eixa anomalia.
Els darrers dies estem assistint a unes demostracions d’hipocresia i de cinisme que fan la cara vermella a tots els que estem atents a la cosa pública, tret, és clar, dels pocavergonya i dels cínics. També estem rebent dosis elevades de crueltat, de vegades acompanyada d’un implícit desig de venjança.
Si la hipocresia és un greu defecte que pateixen aquells que fingeixen sentiments positius contraris als que realment experimenten, coincidirem en què –més enllà de la crítica o de la censura que ens provoquen- el setge als ministres Dolores Delgado i Pedro Duque és brutal. Tanmateix, el que més sobta no és la duresa de les desqualificacions, a crits, de manera xulesca i barroera; el més cridaner és com són d’indulgents amb els seus i d’inquisidors amb esl contraris: al PP i a Ciudadanos els semblen de meravella les SICAV, les amnisties fiscals als evasors de capital i, de propina, no volen investigar els negocis més que tèrbols del Rei Emèrit. El PP, com a partit, ha estat condemnat per l’Audiència Nacional, mitjançant una sentència que diu que el grup empresarial de F. Correa i el PP van teixir “un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional” a través de la “manipulació de la contractació pública central, autonòmica i local”. A més, per donar una altra pinzellada: en abril passat, el PP va donar suport al senador Pedro Agramunt, acusat i expulsat per corrupció del Consell d’Europa, i va parlar d’una cacera de bruixes de la qual era víctima. Quant a reunions amb el comissari Villarejo, silenci sobre el dinar que va mantindre amb el mateix Pablo Casado. I si parlem de gravacions, què dir d’aquelles en les que el ministre de l’interior Fernández Díaz conspirava, en 2014, amb el cap de l’Oficina Antifrau catalana per fabricar escàndols contra ERC i CDC.
El cinisme també ha arribat a resultar asfixiant darrerament. El PP demana que els que van exigir responsabilitats a Casado pel seu màster a la URJC es flagel·len en la plaça pública, com a mostra de penitència. I això encara que, en una resolució que deixa de banda tots els arguments de la jutge que no pogué processar-lo per ser aforat, el Suprem rebutja investigar Casado pel seu màster tot i que veu indicis de “tracte de favor”. Ni una paraula ix de boca dels popularistes a propòsit dels plagis de pàgines senceres en articles publicats per Casado, dels cursos a Harvard/Aravaca o d’afirmacions del dirigent com que el PP valencià “és el partit que més ha fet per eixa terra i que ha deixat un llegat impecable al servei de tots els valencians”. Cal tindre una capacitat poc comú per al cinisme per a actuar així, ja que no ha de ser fàcil fingir unes idees o uns sentiments contraris als que dicta la lògica més elemental.
Albert Rivera, qui també ha repentinat el seu currículum acadèmic, més modest del que lluïa fa uns mesos, competeix amb Casado a veure qui dels dos és el cavaller preferit de la dama Constitució. Però, tots dos coincideixen a despullar els representants del nacionalisme basc i català de la seua capacitat de representació legítima. D’aquí a deslegitimar l’arribada de Pedro Sánchez a president per una moció de censura, sols n’hi ha un pas. Ja pot dir l’article 113 de la Carta Magna el que diga sobre la legalitat de la possibilitat parlamentària, per a ells Sánchez és un vulgar okupa de La Moncloa, un president il·legítim, un incapaç que és hostatge dels separatistes i els terroristes.
Tot ho han de fer malbé, persones i institucions, si això afavoreix els seus interessos. Ja li ho va dir Cristobal Montero a Ana Oramas quan la canària li va retreure que estaven enfonsant Espanya, en la fase final del govern de Zapatero: que s’enfonse, que ja la traurem nosaltres, va respondre el bon senyor.
I si cal ser cruels, també en saben. N’hi ha qui es delecta amb el sofriment d’altres. Recordem com es vanagloriava Rajoy de no haver posat un euro per a treure cadàvers de les cunetes en acompliment de la Llei de Memòria. No cal recordar Rafael Hernando, que ha demanat disculpes, anys després, per haver dit que els familiars buscaven les fosses per diners; ni cal recordar el mateix Casado, qui parlava despectivament de la guerra i dels que l’havien perduda. Fa uns dies, una diputada del PP a l’Assemblea de Madrid encara recordava, entre rialles pròpies i dels seus companys de bancada, al “Caudillo que va guanyar la guerra fa 82 anys”. Aquesta mateixa setmana, el PP ha impedit amb la seua majoria absoluta aprovar dues mocions que pretenien investigar el cas dels anomenats treballadors esclaus del franquisme i també els bombardejos alemanys de 1938 sobre El Maestrat, coneguts com el Gernika valencià, que van causar desenes de víctimes civils mentre els avions Stuka-87 de la Legió Cóndor experimentaven amb noves bombes. En el debat de les mocions, un senador del PP va tindre la hipocresia, el cinisme i la crueltat de responsabilitzar el govern de la República de les morts per no haver-los evacuat abans que arribaren els avions [sic].
Tot amb tot, com diria aquell, això és el que hi ha. Així que caldrà tindre-ho ben present de cara a la confrontació electoral que, tard o d’hora, vindrà. Pagaria la pena deixar de costat diferències que, tot i que poden ser importants entre les formacions polítiques de progrés, esdevenen qüestions menors davant els objectius –i les formes d’aconseguir-los- d’aquesta dreta espanyola per la que sembla que no passen els anys.
