Manuel Castells
Any rere any, una humanitat multicolor, festiva, pacífica, ara convertida en ona sonora que enderroca murs simbòlics, pobla els carrers de Barcelona reivindicant el seu dret a decidir què volen ser. Un milió? En realitat, ara ja sabem quants catalans estan disposats a defensar aquest dret. Aquests 2.220.000 vots comptabilitzats l’1 d’octubre del 2017. I a aquesta voluntat col·lectiva, només recentment, amb el Govern de Sánchez, hi ha parat l’orella l’Estat espanyol. És més, l’herència de l’autoritarisme repressiu del PP i de les provocacions nacionalistes de Ciutadans, encara està inscrita en presons, exilis i processos judicials. I els enfrontaments, amb l’Estat, i entre catalans, poden agreujar-se en les properes setmanes. És cert que el problema immediat és la convivència més que la independència. Però no es poden separar perquè estan unides emocionalment. I independentisme català i nacionalisme espanyol són moviments emocionals.
Fa uns anys, a les pàgines d’aquest diari, vaig escriure que per utòpica que sembli la independència de Catalunya, la història està plena d’exemples de projectes impossibles que acaben realitzant-se quan la voluntat àmpliament majoritària d’una societat s’articula i es projecta. La qüestió és que ara com ara no existeix aquesta àmplia majoria en torn de la república catalana. Malgrat l’ingent treball de la dreta espanyola de fabricar independentistes com a rebuig a la humiliació i a l’incompliment reiterat d’acords, al voltant de la meitat dels catalans estarien recolzant aquest projecte. I amb aquest nivell de suport no sembla factible superar l’oposició de l’altra meitat, de l’Estat espanyol i de la Unió Europea. Perquè una cosa és rebutjar la qualificació absurda de rebel·lió i una altra molt diferent acceptar un moviment secessionista en una Europa a punt de desintegració. No obstant això, tenen raó els independentistes en dir que si això és així, que es permeti una votació i ens expliquem. Però és clar que això suposaria acceptar la possibilitat d’independència, que és precisamente el que l’Estat espanyol rebutja.
Així les coses, els independentistes no tenen una altra que intentar construir l’hegemonia del projecte de república catalana en la societat, incorporant i convencent als qui dubten o la rebutgen, ja sigui perquè se senten espanyols i catalans, o perquè tenen por al desori que implicaria la secessió. I des del punt de vista dels polítics espanyols que han de defensar la unitat d’Espanya, sí o sí, perquè per això són espanyols, la qüestió és triar entre una insostenible repressió judicial i policial contra el que volen milions de catalans, o tendir ponts de diàleg i negociació sense condicions prèvies. Explorant on poden portar. I fer camí caminant. En aquest sentit, la declaració de PSOE i PDECat al Parlament espanyol hauria estat un pas modest cap a una negociació. Amb la possibilitat, proposada per Sánchez, d’un referèndum sobre el projecte d’autonomia ampliada resultant de la negociació. El desmarcatge d’Esquerra d’aquesta fallida declaració n’evidencia la dificultat. Perquè Esquerra representa el sector independentista que més clarament assumeix una perspectiva gramsciana de construcció d’hegemonia a mitjà-llarg termini, com va manifestar valentament Tardà i com em van dir (i diuen) els meus interlocutors d’Esquerra, sense que pugui revelar aquestes converses privades. És normal que la CUP s’oposi a qualsevol concessió. I és que en qualsevol moviment social (i això és la CUP, més que un partit) ha d’haver-hi una dinàmica de ruptura sense la qual falta el vent en les veles dels qui han de buscar compromisos necessaris per materialitzar el projecte. Precisament el gran problema de l’independentisme és que els polítics es van posar al capdavant del moviment social en lloc d’articular-ho al món de possibilitats realitzables en cada temps. Ara bé, el principal obstacle a una negociació seriosa i a un ajust gradual de l’Estat o estats en un context europeu en ràpida transformació no és el radicalisme independentista. Sinó el radicalisme de la dreta espanyola que creu haver trobat en un nacionalisme irredento i anticatalà, en línia directa amb el franquisme, la fórmula per arribar al poder i mantenir-se. El PP, desarborat per la seva corrupció sistèmica, tracta de recuperar-se abraçat a la bandera. I Ciutadans va néixer per a això. Els seus orígens estan en l’anticatalanisme i en el nacionalisme espanyol. Recordin que va concórrer a les eleccions europees en el 2009 en aliança amb el partit xenòfob Libertas. És més, com que ara competeixen per ocupar el mateix espai estan practicant la política de l’órdago, a veure qui reprimeix més l’independentisme. La qual cosa, això sí, condueix a la ruptura de la convivència i a la impossibilitat de guarir les ferides recents. Però hi ha una mica més: la judicialización de la política emmanilla la política i fa impossible el tractament de problemes que són en essència polítics. No és culpa dels jutges, que simplement fan el seu treball, encara que alguns hi afegeixen els seus prejudicis ideològics, revelats en el llenguatge de les seves alambinadas sentències. És culpa dels polítics que fan desistiment de les seves responsabilitats i traslladen el tractament de gravíssims conflictes al sistema judicial. I mentre hi hagi independentistes presos i exiliats, no hi ha solució estable al conflicte. Clar que cal respectar la llei. Però hi ha moltes interpretacions de la Constitució, com el catedràtic Javier Pérez Royo ha argumentat.
I, sobretot, com es pot imposar, en democràcia, una postura política a milions de ciutadans que es mobilitzen pacíficament? És obvi que cal “desescalar” el conflicte. Els polítics que es neguen a negociar per interès electoral no són irresponsables, sinó responsables de l’incendi social que s’està forjant. Tant de bo la propera Diada sigui la de la convivència. I, per a molts, una aturada en el camí cap a la independència realment existent.
(La Vanguardia, 15 de setembre 2018)
