Inquisidors, macartistes i desvergonyits contra la Universitat pública

=?UTF-8?Q?Universitat=5Fval=C3=A8ncia=5Fvell?==?UTF-8?Q?a=2Ejpg?=

Joan del Alcàzar

Ja fa massa que l’aire que respirem està més que carregat, tant que, en atendre a allò que està passant a l’espai públic, hauríem de posar-nos màscares antigàs per protegir-nos, més que els pulmons, el cervell. Especialment quan ens exposem a la contaminació provocada per bona part dels mitjans de comunicació, amb editorialistes, columnistes, opinadors i tertulians –experts màxims en el tema del que es parle- que expliquen i diuen allò que els ve de gust i, molt especialment, allò que convé els interessos de qui els paga o amb els de qui volen estar a bé, per la raó que siga, present, de passat o de futur.

Tenim les persones idees o tendències mentals que són molt comuns. Una d’elles, coneguda, diu que qualsevol temps passat va ser millor, i això ens fa creure que vivim situacions insuportables o terribles com mai abans s’havien produït. És una percepció incorrecta, atés que cada època ha tingut, sempre, coses bones i coses dolentes, tot i que les proporcions, clar, hagen sigut canviants. Els contemporanis, lògicament, tendim a engrandir els patiments del nostre present, a creure que són excepcionals, mentre que ens inclinem a embellir el passat per allò dels vells bons temps.

És innegable que vivim una època no sols turbulenta, també tèrbola i asfixiant per diverses raons. De la situació política parle.

Ara, per exemple, es magnifica la Transició, la recuperació de la democràcia en Espanya, i es pontifica sobre el consens. I a aquesta visió edulcorada, sobrecarregada de melmelada, s’oposa una realitat com l’actual en la que el diàleg és aspre i els acords entre adversaris impossible. I no va ser així. Els vells bons temps no van ser tan bons.

Les transicions a la democràcia arreu el món no han estat sinó processos polítics que s’han desenvolupat segons la correlació de forces dels actors que hi participaven. I l’espanyola, també. No va ser un concili harmoniós en el que Carrillo, Fraga, Suárez i González es van reunir, van raonar respectuosament i després van fer una encaixada de mans de cavallers. No, en aquells anys els assassins de l’ultra dreta mataven gent pel carrer i als despatxos laboralistes, els militars amenaçaven des del saló de banderes de les seues casernes, i els mitjans de comunicació franquistes escampaven diàriament dosis tòxiques de verí en forma de notícies i editorials.

Així què, davant el que està passant ara, davant aquesta època dura que estem vivint, calma. Ara som molts els qui ens trobem cansats, atordits i fins i tot una mica espantats per la tensió, l’agressivitat i, àdhuc, per les expressions d’odi que algunes persones, alguns grups i alguns mitjans de comunicació transmeten. Però d’altres situacions hem eixit i l’actual no serà una excepció.

Hem de procurar protegir-nos, això sí, d’una legió d’inquisidors, macartistes i desvergonyits que han caigut sobre nosaltres com una plaga bíblica, la vuitena per exemple, la de les llagostes que van devorar arbres i plantes a l’Egipte dels faraons. Doncs bé, ara no patim les maleïdes llagostes, però sí una invasió de canalles que perjudiquen seriosament la nostra salut mental i la convivència en la nostra societat.

D’una banda tenim els inquisidors, obsessivament dedicats a perseguir l’heretgia, és a dir qualsevol desviació dels dogmes que la seua ortodòxia vol imposar a tothom, a la força si cal, amb l’objectiu confessat de castigar els pecadors amb les penes més dures per a que, com a resultat colateral, tinga un efecte dissuasori sobre el total de la societat. Un segon grup son els macartistes, que són aquells que es dediquen a perseguir els seus enemics polítics de forma tan aferrissada que deixen de banda qualsevol limitació legal, prescindeixen de tota objectivitat, i se serveixen de qualsevol arma que els assegure la consecució del seu objectiu, que no és altre que neutralitzar-los completament, expulsar-los del tauler. Finalment trobem els desvergonyits, uns bandarres de competició olímpica que són capaços de defensar i atacar, enaltir i degradar, engrandir i minimitzar qualsevol cosa que els vinga bé per als seus interessos, siga com adeptes a una causa siga com a mercenaris a sou de qui els pague.

Fa uns mesos, però amb especial intensitat les darreres setmanes, tots tres grups han posat al seu punt de mira la Universitat pública. Ho van decidir com a maniobra exculpatòria de determinats polítics que van obtindre tracte de favor en grau superlatiu –i presumptament delictiu- en un institut d’investigació concret dirigit com una taifa per un professor concret, d’una universitat concreta de la que, per cert, són famosos els seus darrers rectors i no precisament per les seues aportacions científiques o acadèmiques.

Doncs bé, amb la pretensió d’exculpar dos insignes líders del Partit Popular, inquisidors, macartistes i desvergonyits han coincidit en la indigna missió d’estendre la sospita a tot el sistema universitari espanyol. És a dir, que allò que sabem de l’institut concret de la universitat concreta no seria sinó un botó de mostra de com és la Universitat pública espanyola. La cova d’Ali Baba amb el Gaudeamus igitur de música ambiental: Visca l’acadèmia, / visca els professors! / Visca cada membre, / visquen tots els membres, / sempre siguen en flor!

No seré jo el qui defense la idea d’una Universitat celestial, dirigida per àngels i arcàngels. Tinc la suficient experiència d’anys de gestió universitària com per a saber de què parle, però amb la mateixa claredat he de dir que ja voldríem que altres instàncies, públiques i privades, funcionaren amb l’eficàcia acadèmica i social que ho fa la Universitat.

En algun altre moment també podem parlar d’altres coses a les que inquisidors, macartistes i desvergonyits mai volen atendre. ¿Podem parlar de la Banca, així amb majúscula, que ha eixit de la crisi bancaria de 2008 com una rosa ufanosa i bella gràcies als diners que tots hem aportat? ¿Podem parlar de la premsa i les televisions de capital privat, que sota la fal·làcia que no reben diners públics tenen patent de cors per a fer i dir el que vulguen? ¿Podem parlar de l’Església catòlica que empara i amaga pederastes, que ha robat fins a la Mesquita de Córdoba i que gasta bona part dels recursos de procedència fiscal en mantindre un canal de televisió verinós? ¿Podem parlar de les universitats privades, o de l’ensenyament no universitari privat o concertat, on els estudiants són principalment clients i com a tals se’ls tracta? Fem una llista de les coses de les que hauríem de parlar?

No vull desviar l’atenció de cap manera. Cal millorar el funcionament de la Universitat, clar que sí; cal potenciar els controls interns, depurar de forma continuada les males praxis professionals que es detecten; i cal atendre a moltes altres coses més, inclòs el finançament. Però, no ens deixem enganyar. Allò que estem sabent d’una unitat concreta d’una universitat concreta és un cas terrible que no representa la Universitat pública espanyola de cap manera. Aquelles pràctiques són responsabilitat dels qui les han dirigit i dels qui amb ells han col·laborat. Tenen noms i cognoms [algú actualment en altíssima instància], i és a ells als que cal exigir-los explicacions, penals si és el cas. A ells i a aquells, polítics més o menys principals, que van fer un ús bastard i profitós del seu poder o de la seua capacitat d’influència política i social.

Així doncs, que inquisidors, macartistes i desvergonyits no contaminen impunement l’aire que respirem. És per la nostra salut que hauríem d’aconseguir-ho.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER