Guillem Chismol
Josep Ramoneda comentava mig sorprés l’onze de setembre a la cadena SER: “Vaja, al final els màsters han acabat esclatant per la relació amb els polítics”. Ramoneda, profús home d’acadèmia i d’aquells que se l’estimen, pareixia no deixar dubtes al fet que tothom coneixia des de dins la gran estafa que van suposar els nous màsters impulsats pel Pla Bologna. Eixe pla que ens va vendre el govern de J. L. Zapatero per a equiparar la universitat espanyola amb l’europea amb programes de 4 anys de grau i 1 “optatiu” de màster.
Quina va ser la sorpresa de molts dels que ens oposàrem a aquell nou pla quan anàrem a cursar un curs Erasmus arreu d’Europa, intentant seguir aquella màxima rubalcabiana de “Quien tenga una carrera, se haya ido de Erasmus y tenga un máster esta sociedad le recompensará con un buen trabajo cuando acabe sus estudiós” HA!, quan en arribar a les nostres destinacions universitàries descobrírem qual infants que allò no havia per on agafar-ho: la pràctica totalitat d’Europa estava en aquell paleolític 3+2 que a l’Estat espanyol es va decidir abandonar en pro de l’europeïtat cool.
Recorde ben bé aquells anys d’esclat de la bombolla immobiliària arreu d’Occident i com patírem les conseqüències aquells que estàvem estudiant en aquell moment en forma de retallades brutals traduïdes en pujades de taxes; minva de la qualitat acadèmica per l’augment de les ràtios i de la càrrega docent del professorat, i reducció d’ajudes. Perquè va ser en aquell moment en el que el “pla antic”, amb les últimes generacions de llicenciatura, s’extingia i entràvem nosaltres: la primera generació del pla nou, del pla Bologna, en el que s’implementà el 4+1 espanyol. Quatre anys de Grau i un de Màster. Aritmèticament, podem apreciar que no és massa distint a l’anterior 3+2.
On rauen les diferències? Doncs, molt senzill, que abans el cinqué any de llicenciatura es pagava com un curs més de la carrera i, amb el nou pla, aquest cinqué any va passar a tindre un cost d’entre els vora mil euros per als màsters “professionalitzants”, com ara l’antic CAP o el d’advocacia, a un mínim de quasi 3.000 euros per als màsters de recerca, la resta. En una immensa part dels casos el temari d’aquests màsters es basava en prendre l’extint cinqué curs de llicenciatura, en el millor dels casos amb algunes qüestions dels també extints cursos de doctorat, propedèutics per a la realització de la tesi doctoral, i amb el pertinent maquillatge oferir-lo com un nou i flamant màster.
Va ser en aquest context de crisi, on s’ajuntaren la fam i la gola. Els governs socialista i després popular començaven a estrangular les finances universitàries (la UV encara avui té un deute inassolible, com la majoria d’universitats) i la solució de conveniència va resultar la realització d’aquests màsters a preus exorbitants. No es donaven compte aquests gestors que estaven trencant una de les màximes universitàries que es venia forjant a les darreres dècades: l’acceptable equitat a la que s’anava arribat en les quotes educatives més altes gràcies a la igualtat d’oportunitats que s’anava fomentant des de la universitat pública. Ara, tindre una grau de quatre anys no et donava res al mercat laboral, comparem i fixem-nos en la paradoxa que açò representa respecte a tindre una llicenciatura en l’Estat espanyol de fa dos o tres dècades.
D’aquesta forma, s’obligava a un gruix de l’estudiantat, tot aquell que podia, a passar per la realització d’un màster pagat a preu d’or que se suposava, recordem Rubalcaba, t’anava a permetre inserir-te sense problemes al món laboral. Alhora, aquest gran contingent d’estudiants seria el que facilitaria d’una banda a l’Estat deixar de finançar com abans la universitat pública espanyola i d’altra a la pròpia universitat pública sobreviure a la intempèrie en la que l’havia deixat negligentment l’Estat. Les universitats, des de les més prestigioses a aquelles pitjor situades als rànkings internacionals, es van llançar literalment al mercat en busca d’estudiants per omplir els seus màsters; però no amb l’interés d’oferir-los una educació de qualitat, o com a mínim no era aquesta la necessitat més peremptòria aleshores i encara ara, sinó per poder mantindre tot un aparell que ja no es podia sostindre sense grans retallades i sense aquests ingressos extra.
Arribats a aquest punt, toca assumir responsabilitats a tothom des de la CRUE i l’ANECA al darrer docent que imparteix docència en un màster i preguntar-nos si la nostra tasca està sent la correcta. Acceptant com a premissa primera que no tots els màsters ni de bon tros són iguals, hem de pensar cap a on hem portat les nostres universitats i les nostres àrees de coneixement respectives, com hem permés que se li barrara el pas als estadis superiors de l’educació universitària a estudiants per raons econòmiques i com hem acceptat ser dòcils amb el govern quan estava asfixiant la universitat pública. Docilitat que ens ha portat a comprar al govern aquesta solució que ens ha dut a que alguns (impossible posar una xifra, per ara) directors de màster, que amb CIFs propis semblaven més empresaris que acadèmics, s’enriquiren personalment; a trencar la igualtat d’oportunitats que havia regit, tot i les seues mancances, les darreres dècades en la docència universitària, i a acceptar acríticament la mercantilització absoluta de la universitat.
El que ens demanen les informacions que vénen produint-se des de Pasqua cap ací és que afrontem el problema de cara. Com deia Ramoneda l’altre dia, no deixa de resultar curiós que açò haja esclatat pel costat polític i gràcies a la tasca de la (poca) premsa lliure espanyola materialitzada ací per Eldiario.es i Raquel Ejerique. No podem continuar competint entre nosaltres per estudiants de màster en una gran subhasta que deteriora la qualitat i aproxima la universitat a la concepció més primària de mercat en un gran “que se salve qui puga”, sense cap coordinació i fomentant una disputa entre universitats no qualitativa, no virtuosa, sinó purament quantitativa, sense cercar la innovació pedagògica ni la qualitat més puntera, o com a mínim, i en el millor dels casos, posant-les en un pla secundari.
Ja no podem ser només els sectors més arrauxats, els que des del principi hem denunciat açò (moltes voltes en el desert), els únics que diguem prou. Ha de ser el conjunt de la comunitat universitària la que es rebel·le contra aquesta forma de fer les coses que va contra les persones (contra la igualtat), contra l’acadèmia (contra el coneixement, en pro de la mercantilització) i contra l’ètica (ni es poden donar títols en condicions diferenciades ni persones privades es poden enriquir gràcies a això).
Mai facilitarem als que volen acabar amb la universitat pública la coartada de que totes les universitats i tots els departament són iguals o pareguts, però alhora denunciarem per decència democràtica i per salvaguardar la moral publica que aquest model no és sostenible i que el capitalisme d’amiguets que ha traspassat la porta de massa departaments no és benvingut a casa nostra.
PS: en homenatge a un professor universitari, Josep Fontana. Mestre de mestres, guia de moltíssims de nosaltres. Persona íntegra i que no va defallir mai en defensa de la igualtat, del coneixement treballat minuciosament allunyat de la mercantilització i de l’ètica professional. Siga aquest un humil homenatge.
