Enric Pujol
L’elecció del president Quim Torra i la conformació d’un govern de la Generalitat sorgit de les eleccions de desembre han marcat un punt d’inflexió en la política catalana. Uns fets que han precedit un altre canvi important en el govern espanyol: l’enfonsament del govern de M. Rajoy (motivat per l’escàndol de corrupció del PP) i la formació d’un nou executiu del PSOE presidit per Pedro Sánchez.
Certament són canvis notables, però encara no podem saber si seran transcendentals per resoldre el plet polític català. Malgrat l’expectació que ha despertat en diferent sectors de la societat catalana, no és clar que el nou govern de Sánchez assumeixi una reorientació de la política seguida per l’executiu espanyol, centrada fins ara en la repressió policial i judicial, i la negació de tota via de negociació. Encara avui és difícil de saber què farà, però certes declaracions recents d’alguns ministres (significativament J. Borell) no sembla que vagin en la línia d’un canvi substantiu. Si el govern espanyol persisteix en la línia seguida fins ara, lluny d’una «desescalada» de tensió, hi haurà un nova fase de confrontació política intensa.
L’ambigüitat de la situació actual ha fet forat en els principals partits catalans. El cas potser més emblemàtic és ERC. Aquest partit va fer bandera de la necessitat de rebaixar la tensió i es va dir que fins i tot renunciaria a la via unilateral en la conferència nacional del 30 d’aquest mes. Des de les bases s’ha impulsat, però, una declaració explícita que diu que no s’hi renuncia i que totes les vies pacífiques i democràtiques queden obertes per tal d’assolir la independència política de Catalunya. Sembla que la direcció ara no veu amb mals ulls aquesta explicitació i és possible que s’aprovin esmenes que vagin en aquesta direcció. Així, ERC estaria ben posicionada tant si s’acomplís l’escenari negociador com la via de confrontació. Més quan d’altres grups com l’ANC o la CUP s’havien mantingut ferms en la defensa de la implementació de la República, fos quina fos l’actitud del govern espanyol. El principal partit independentista també manté una posició dual. Mentre que l’estructura del PDCAT anhela una via de diàleg, JuntsxCat sembla disposada a fer costat al bloc que vol dur endavant la implementació republicana de manera unilateral si fracassa la via negociadora. C’s, per la seva banda, ha arribat a un grau de crispació superlatiu i és com si volgués «trencar la baralla» (potser sortir del Parlament?) quan s’ha evidenciat la seva inferioritat numèrica parlamentària i quan, des de Madrid, han retirat les mesures pròpies d’un estat d’excepció imposades a Catalunya pel famós article 155 d’infausta memòria.
