Gustau Muñoz
L’oferta de nous llibres que arriba amb l’aire incitant i perfumat d’una primavera molt accidentada –per raons meteorològiques i de les altres- és enguany considerablement nombrosa i variada. Les editorials valencianes donen prova d’una capacitat de proposta i d’una professionalitat creixents, cosa que cal saludar amb entusiasme. El sector valencià del llibre -les editorials, les llibreries i tots els professionals que hi intervenen- té un potencial cultural demostrat des de fa temps. Però també és molt important des del punt de vista econòmic, tot i que podria i hauria de ser-ho encara més. La Fira del Llibre de València, als Jardins de Vivers, és un aparador vistós per a adonar-se’n, un punt de trobada obligat. Com les de Castelló o Alacant.
Tot plegat té també un moment d’arrencada el 23 d’abril, el dia de Sant Jordi. Aquesta peça del llegendari valencià-català (el cavaller que venç el drac, la virtut que derrota el mal) ha esdevingut el símbol d’una ventada poderosa i refrescant, amb el llibre com a protagonista. Quin goig. No caldrà insistir massa en el significat tan superlativament positiu i engrescador del fet, enmig dels diversos panorames ombrívols que sol·liciten els nostres neguits. Els llibres són cultura, són vida, són civilitat.
Per descomptat, és del tot inviable l’exhaustivitat en el recompte de novetats. Per tant, apuntaré algunes propostes que em semblen –i disculpeu el biaix notòriament subjectiu- més suggeridores.
Assaig
En el camp de l’assaig, per començar, destaca el volum pòstum de Josep Iborra L’estupor (Afers), un exemple de prosa reflexiva profunda i alhora espurnejant que confirma, si encara calia, quin gran escriptor era Josep Iborra. Per la seua banda, Francesc Bayarri reconstrueix a Matar Joan Fuster (i altres històries) (Austrohongaresa) l’atemptat amb dues bombes contra Joan Fuster el dia 11 de setembre de 1981, un episodi que pertany a la història universal de la infàmia. I que ha quedat soterrat en la impunitat més absoluta. D’això, d’aquesta manera de procedir amb sigil i sense cap conseqüència, els nazis alemanys en deien Nacht und Nebel. Nit i boira. Sí, això va passar: no es va investigar seriosament, no es va jutjar, ningú se’n va fer responsable. Però la intenció assassina, com reporta Bayarri, era evident. Ho explica fil per randa en un llibre valuós, que aborda també la personalitat tan singular de Joan Fuster i la seua posteritat (de paper), i que inclou altres capítols igualment apassionants. Un altre llibre d’interès, en un pla molt diferent, és el darrer premi Joan Fuster, dels Premis Octubre, l’assaig de Margarida Castellano Les altres catalanes. Memòria, identitat i jo autobiogràfic en la literatura d’immigració (3i4) , un estudi molt original que es centra en les noves incorporacions a la literatura catalana, un fenomen actualíssim i prometedor.
Ja en una altra línia, Mosaic. Màximes i pensaments (PUV), d’ Antoni Seva, és un recull d’aforismes intel·ligents i ben escrits que fa evocar els millors moments del gènere, de Chamfort a Fuster. I Toni Mollà recull a La llengua de la plaça. L’espai públic, el mercat i la política lingüística (Bromera) articles i textos sempre lúcids sobre el present i el futur de la comunitat lingüística, de l’espai social de la nostra llengua. Una reflexió madura, punyent i informada. En un terreny intermedi entre literatura i assaig arriba l’esperat nou dietari de Ramon Ramon Llum a l’atzucac. Dietari 2002-2016 (Bromera), guanyador del darrer premi d’assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Un llibre intens, a estones corprenedor, d’una veracitat espectacular servit amb una prosa elaborada i de gran eficàcia.
La Institució Alfons el Magnànim, per la seua banda, ha publicat un llibre fonamental del sociòleg alemany Wolfgang Streeck, Com acabarà el capitalisme? Assaigs sobre un sistema en fallida, traduït per Josep Ventura, que aporta claus molt penetrants per a entendre la dinàmica fatal de la transformació econòmica i social en curs. Les novetats de la IAM inclouen també propostes tan sucoses com ara La fantasia de la història feminista, de Joan Wallach Scott, en traducció de Marta Cuñat; Els amos del món. Hayek, Friedman i el naixement de la política neoliberal, de Daniel Stedman Jones; el volum Il·lustració, progrés i modernitat. Història dels conceptes, de Hans Ulrich Gumbrecht, Reinhart Koselleck i Horst Stuke, en traducció de Josep Monter; L’univers literari de les escriptores valencianes dels segles XVI-XVIII, de Maria de los Ángeles Herrero, entre molts altres títols. Hi destaquen també les noves incorporacions a la col·lecció “Moment. Memorialística”, dirigida per Xavier Serra: els volums Memòries de les meues vicissituds polítiques des del 1820 fins al 1836, de Marià Cabrerizo, i Camil Albert. Memòries de la viuda d’un anarquista, de Matilde Gras. Una aposta per la literatura de la memòria tan necessària com convincent.
La Fira del Llibre pot ser també un bon moment per a retrobar alguns títols que mantenen plena vigència, com el breu assaig de Pau Viciano Per què Fuster tenia raó? (3i4) o el d’Enzo Traverso Els nous rostres del feixisme (Balandra). O per a la recuperació d’un llibre oblidat com Catalunya sota la dictadura (Publicacions de l’Abadia de Montserrat,) d’Artur Perucho, a cura de Josep Palomero, que convé llegir perquè explica moltes coses del passat i fins i tot del present. I alerta, la dictadura a la qual es refereix, que va reprimir amb duresa l’autogovern i la llengua i la cultura catalanes, és la del general Primo de Rivera en la dècada de 1920! L’etern retorn…
També s’hi pot fer un forat -per què no?- si parlem d’assaig, una revista com L’Espill, que inclou al número 57, aparegut recentment, un dossier sobre política cultural al País Valencià amb textos de Sandra Obiol i Joaquim Rius Ulldemolins, Pau Alabajos, Adolf Beltran i Àfrica Ramírez, que no estalvia el biaix crític però tampoc la voluntat constructiva. La política hi ocupa un espai, amb articles de Joan Manuel Tresserras i Enric Marín (Catalunya), de Josep Pérez (Compromís) i d’Ignacio Sánchez Cuenca (la democràcia espanyola després de la crisi catalana). I moltes més coses, i substancials, que el lector intel·ligent descobrirà de seguida si s’hi atansa.
A més de tot això, té un interès molt evident el llibre Ciutat princesa (Galàxia Gutenberg) de Marina Garcés, una crònica en primera persona de la Barcelona de les darreres dècades des del punt de vista de la revolta i la utopia alliberadora. Marina Garcés és una filòsofa jove que gaudeix d’una projecció creixent i que construeix un discurs fresc, innovador, que connecta la reflexió filosòfica amb la resistència al capitalisme salvatge. Aquest llibre és com una autobiografia emocional de la implicació en els moviments socials radicals (incloent el moviment okupa) que tant proliferaren a la Barcelona post-olímpica.
Poesia
En l’àmbit de la poesia -que és sempre un repte- voldria subratllar alguns títols entre els molts que ofereixen les diverses col·leccions dedicades a aquest gènere tan esponerós nodrides per editorials com Tres i Quatre, Bromera o Buc, entre altres. Anna Montero ha publicat On els camins s’esborren (Buc), un llibre preciós, de meditació profunda i molt ben dita, que corrobora una vegada més la qualitat d’aquesta poeta, que millora a cada llibre. Per la seua banda, Àngels Gregori ha tret un poemari esplèndid, Quan els grans arbres cauen (Bromera).
També cal fer esment de la reaparició de la col·lecció “Poesia” de la IAM amb Poesia inèdita, de Joan Fuster, a cura de Salvador Ortells, i l’anunci del poemari de Claudia Rankine Ciutadà. Poema líric nord-americà. Un encert, com també la reedició actualitzada de l’ Antologia de poetes valencians (vol. 1, del segle XIV al XIX), que agrupa els anteriors volums 1 i 2, a cura del poeta i estudiós Eduard J. Verger. Sense perdre de vista el nou volum, el 5è, de la nova edició revisada de l’Obra completa de Vicent Andrés Estellés (3i4), a cura de Ferran Carbó, que ha dirigit amb rigor la que serà probablement l’edició definitiva de l’obra poètica d’Estellés. O la Poesia completa 1976-2016 de Marc Granell (Institució Alfons el Magnànim), un clàssic viu de la nostra literatura.
Narrativa
Pel que fa a narrativa, cal estar atents al llibre d’ Anna Lis Darreres oportunitats(Balandra), un recull de narracions que exploren els racons psicològics més recòndits de les relacions humanes, amb òptica de dona, com és lògic, i amb un estil divertit d’una lleugeresa només aparent, com ja havia fet a la seua obra anterior Les temptacions (Edicions 96). La literatura com a plaer, també. La novel·la en general coneix un bon moment en la literatura catalana. La present és “una generació amb novel·la”, podríem dir. La literaturització de la vida personal, de les relacions familiars, dels orígens, l’entrada a glopades en el terreny més íntim, farcit sempre de contradiccions i clarobscurs, està donant fruits molt considerables de la mà d’autores com Laura Pinyol (El risc més gran, Amsterdam), Llucia Ramis (Les possessions, Anagrama), Eva Baltasar (Permagel, Club Editor), Najat El Hachmi (Mare de llet i de mel, Edicions 62) o Maria Guasch (Els fills de la Llacuna Park, L’Altra Editorial), entre altres. Tots bons llibres, d’un nivell més que acceptable, que exploren des de la ficció realitats íntimes i intangibles, misterioses i imperatives… En aquesta mateixa línia cal situar La memòria de les ones (Balandra), de l’escriptora de Xàbia, Pepa Guardiola.
L’editorial Bromera presenta, en el camp de la narrativa, algun títol que cal tindre compte, com ara El mal que m’habita, de Pasqual Alapont; Què saps de Vidal Palau? , de Vicent Borràs (premi de Novel·la Ciutat d’Alzira); o Demana-m’ho així i et diré que sí, de Josepa Sopeña (premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida. Una oferta variada. A més, l’editorial associada a Bromera Més Llibres ha inclòs al seu catàleg una obra impactant, que va guanyar el prestigiós Premi Crexells: Crui. Els portadors de la torxa, de Joan Buades, una novel·la sobre la trajectòria dels nazis refugiats a Mallorca i el seu pas a l’activitat immobiliària i turística, així com la darrera novel·la de l’escriptor turc Orhan Pamuk, La dona pèl-roja.
Per la seua banda, Lletra Impresa publica la traducció al català (en versió de Carles Mulet i Grimalt) de La bona lletra, de Rafael Chirbes. Una operació editorial ben interessant, que incorpora al circuit de la nostra llengua un autor, recentment desaparegut, cabdal. Aquesta petita obra, iniciàtica, pot ser un descobriment per als qui no s’havien apropat a l’obra de Chirbes. Les traduccions al valencià d’obres de Vicent Blasco Ibáñez, després de l’aparició de tot el cicle valencià d’aquest autor, s’han enriquit ara amb l’obra que el va llançar a la fama mundial, Els quatre genets de l’Apocalipsi (Austrohongaresa). Un llibre altament singular és El barri de la Plata (L’Avenç) de Julià Guillamon, una recerca personal sobre els orígens familiars en un espai molt concret del Poblenou de Barcelona. Un llibre de gran qualitat, sinceritat i reconstrucció detallada d’un destí familiar, amb moments aborronadors. La branca paterna de l’autor procedia de la comarca valenciana castellanoparlant de l’Alt Millars, i al barri de la Plata s’havien concentrat històricament molts emigrats valencians a Barcelona.
En definitiva, entre la producció autòctona d’autors i autores (molta atenció a la fornada de noves escriptores!) en català i les traduccions, que incorporen puntualment el més destacat de la literatura internacional, l’oferta de ficció que es pot trobar a hores d’ara en la nostra llengua és d’una amplitud sense precedents. Sumat a l’edició de clàssics, la literatura de gènere o la infantil i juvenil, el teatre, les biografies, els llibres d’història o de no ficció en general, el panorama –no exempt de problemes o de buits, per descomptat- és francament atapeït i demostra la vitalitat d’una cultura. L’anomenada llei de Say, en economia, deia que l’oferta crea la seua pròpia demanda… No està gens clar (i Keynes s’hi va acarnissar), però alguna cosa bona farà, malgrat tot, aquest esclat pel costat de l’oferta de lletra impresa. El gran repte –ja ho sabem- és augmentar la demanda i multiplicar el míser percentatge de lectors en valencià. Però de multiplicar-lo per 10 o per 20! Ara en seria l’hora, després de dues dècades d’incúria i de política de terra cremada.
Finalment faré esment d’algunes obres molt diferents entre si i “fora de focus” però que –ni que siga a tall d’avís- no em puc estar de traure a col·lació. Gran Hotel Abismo. Biografia de la Escuela de Frankfurt (Turner), de Stuart Jeffries, ofereix una nova història dels autors de la Teoria crítica (Adorno, Horkheimer, Marcuse, Pollock, Fromm, Benjamin, Neumann…) que es fa llegir, i que és fins i tot absorbent. Perquè en l’Escola de Frankfurt -objecte d’ironies dogmàtiques per la seua desconnexió aparent amb la praxis- rau un dels patrimonis intel·lectuals més fecunds del segle XX, amb elements que serven una vigència impressionant. I no és ben coneguda, o no és del tot coneguda, més enllà d’uns quants tòpics. El llibre de Jeffries, amè i informat, podria ser una bona introducció per a nous lectors, amb una altra sensibilitat, després del clàssic La imaginación dialéctica (Taurus) de Martin Jay publicat a Espanya el 1974 –encara vivia Franco!- o del més dens i pesat de Rolf Wiggershaus Die Frankfurter Schule (Carl Hanser, 1986), que sembla que està traduït al castellà a FCE però ha circulat ben poc. Perdoneu l’ excursus però cada ú té les seues manies. També crec que en la recepció de l’Escola de Frankfurt a Espanya el capellà progressista i editor Jesús Aguirre (després consort de la casa Alba) va fer més mal que bé. Però això és una altra història….
El costum de tafanejar llibres depara de vegades sorpreses agradables. M’ha passat amb l’assaig No tengo tiempo. Geografías de la precariedad(Akal), de Jorge Moruno, sociòleg i activista en les xarxes socials. No el coneixia de res, aquest autor, que és presentat a la solapa del llibre com a responsable de “l’àrea de Discurs de Podemos” (fins al febrer de 2017). Entranyable, aquesta definició: “àrea de Discurs”… autèntica, candorosa. Però el llibre és del tot suggeridor i recomanable. Una generació que s’està inventant, lluny de les certeses dogmàtiques que encara varen afligir les anteriors i que s’acara amb un present tan revoltant –per nous motius i pels de sempre- igual o millor que com ho varen fer les precedents. Un llibre intel·ligent i vivencial, una nova manera d’abordar –encara a les palpentes- la problemàtica social i política.
Llavors de futur, com els escrits de Marina Garcés. Cal imperiosament transformar el món, sí, però el món no es deixa transformar, és massa inercial. Vet ací el drama. I tanmateix, ha aparegut un nou “nosaltres” que s’ho planteja, i fa bé, fa molt bé. Ara és la seua hora.
I per a concloure, La riqueza invisible del cuidado, de Maria Ángeles Durán, aparegut a PUV. Un llibre antològic de l’obra de la sociòloga, catedràtica i investigadora del CSIC especialitzada en un tema clau, absolutament cabdal: la cura. Això toca el fons de la reproducció social, i fa esclatar les visions conformistes o tòpiques sobre les relacions socials. Qui té cura dels infants, dels malalts, dels discapacitats, dels vells? Qui paga aquest treball enorme i no reconegut com cal? Com evolucionarà la cura en una societat envellida? L’any 2012 M. A. Durán va ser investida doctora honoris causa per la Universitat de València i en aquest volum es recullen els discursos de l’acte acadèmic i diversos treballs d’una autora molt lligada a València, que havia sentit les paraules dona o xiquetadel seu home, el sociòleg Josep Ramon Torregrossa, nascut a Xàtiva, i que ens va deixar fa uns anys, un dels tres que amb Raimon passejaven “amunt i avall”, per l’Albereda a la nit, mirant de descobrir els secrets de la vida en la primera adolescència… Un llibre absolutament fonamental, que tothom interessat pel tema hauria de llegir, editat pulcrament –com sempre- per Maite Simon, i no era gens fàcil, en el marc de les imprescindibles Publicacions de la Universitat de València.
La Fira del Llibre 2018 ha arribat. Amb un programa dens, variat i gran suport institucional. Només li faré un retret. Hauria de ser més ambiciosa, ampliar horitzons i convidar autors internacionals. Per què no hi podrien passar Paul Auster, Orhan Pamuk, o Arundati Roy, posem per cas? Per què no conviden també autors catalans? Per què no conviden Quim Monzó, Joan Lluís Lluís, Llucia Ramis o Najat El Hachmi? Hi ha alguna mena de “veto”? Fa una mica de pena el panorama d’autors convidats per l’organització, d’Almudena Grandes a Nieves Herrero o Pilar Urbano. No tinc res contra aquestes senyores, ni contra els best sellers, ni tampoc contra Juan Eslava, Alejandro Palomas o Paco Lobatón. Però cal sumar i multiplicar. No restar i dividir. Cal dissipar d’una vegada el tuf provincià.
I si no ho fem ara, quan? Si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Penseu-hi, amics i amigues.
