Joan del Alcàzar
Les manifestacions del dia 8 de març de 2018 seran recordades per molt de temps, potser la data siga considerada en un futur com una fita històrica, un punt i a banda no sols quant a la història del moviment feminista, sinó quant a l’inici d’un canvi cultural de gran calat en la societat espanyola. Milers i milers de dones de totes les edats van prendre els carrers amb una força i una determinació que va resultar tota una sorpresa àdhuc per a les organitzadores, i encara més per a la majoria de les persones incloent-hi les que van acudir al reclam de la convocatòria. Tothom recordava les impressionants manifestacions contra la guerra d’Iraq.
Els carrers de València, la ciutat a la qual vaig participar, van contagiar-se de l’efervescència pròpia d’una festa democràtica tan especial i massiva. Des de lluny de la zona on l’organització havia citat la ciutadania era evident l’allau de gent que anava a concentrar-se. I tant. Tota l’àrea del Parterre estava col·lapsada pels assistents: moltes desenes de milers de dones i d’homes, moltes d’elles i d’ells joves, àdhuc adolescents amb les cares pintades. S’exhibien mocadors, samarretes, bufandes del clàssic color violeta del feminisme; banderes, pancartes, cartells amb textos, amb lemes encoratjadors, simpàtics i ocurrents o reivindicatius quant a la lluita de les dones per la igualtat; tot plegat, tan gran desplegament d’entusiasme i compromís era la conseqüència de tanta gent com va sentir-se interpel·lada per la crida de les organitzacions feministes a convertir aquest 8 de març de 2018 en una data per a la història.
Havia estat convocada una atrevida i innovadora vaga de dones, una acció que havia de posar negre sobre blanc que la societat actual, simplement, no pot funcionar si les dones no compareixen al lloc de treball o deixen de fer-se càrrec de totes les tasques que exerceixen diàriament a l’escenari públic o al més íntim marc domèstic. Més enllà de les elevades xifres de participació en la vaga –sis milions, segons sembla-, més enllà de tantes dones com no van poder exercir com a vaguistes efectives per les raons més diverses, les manifestacions de la vesprada-nit d’aquest extraordinari 8 de març seran inoblidables per a tots.
També –segur que sí, encara que per motius diferents- seran difícils de pair per a aquells que les havien desqualificat, les havien denigrat i havien fet tot el possible per aconseguir que el repte del moviment feminista acabés en un fracàs rotund.
Dos partits polítics i els mitjans de comunicació que els fan la cobertura mediàtica cada dia havien desqualificat la vaga del 8M. El Partit Popular i Ciutadans havien argumentat que era una vaga elitista i anti-sistema, una vaga contra el capitalisme, una mobilització orquestrada per un grup polític amb nexes amb països on es du el burka [sic]. Comptat i debatut, des d’aquests partits de la dreta clàssica i de la menys atàvica es va desqualificar la convocatòria de vaga del 8M com un atemptat perillós i inacceptable contra els valors occidentals. Ni més ni menys.
Destacades dirigents del PP van declarar que elles eixe dia farien vaga a la japonesa. Més enllà que algú els hauria d’explicar que els nipons fan vaga com tothom arreu el món, el que la Ministra Tejerina o la Presidenta de Madrid afirmaven és que elles el 8M treballarien el doble. És fàcil imaginar la desagradable sorpresa que van tindre quan Rajoy va respondre al Senat, preguntat per una representant de Nueva Canarias, que ell no es reconeixia en les declaracions de les seues companyes. Tant és eixí que a l’endemà va comparèixer davant els mitjans amb un llacet violeta a la solapa.
És cosa sabuda que el líder del PP és un consumat contorsionista –altres dirien cínic i mentider- com molts altres dels dirigents del seu partit, així que no va ser sorpresa que en parlar el líder el seu partit començarà a matisar la posició radicalment contrària contra la vaga convocada. La presidenta del Congrés Ana Pastor o la portaveu Andrea Levy van ser les encarregades de transmetre la idea que en el PP també n’hi ha, de feministes homologables. Així també es reclama la senyora Arrimadas des de Ciutadans, tan jove i tan conservadora ella, qui havia qualificat la vaga d’anticapitalista, i amb aquest senzill argument invalidava la convocatòria.
Estem parlant d’uns canvis més aviat estètics que, tanmateix, ens permeten diverses i interessants lectures. No cal més que repassar les primeres pàgines de la premsa més reaccionària per a veure que La Razón titulava a l’endemà a tota pàgina: “Les dones han pres el carrer”, mentre que l’ABC ho va fer tot dient: “Milers de dones prenen el carrer per la igualtat”. Ja no es desqualifica, si més no en portada, sinó que es reconeix l’èxit de la convocatòria, com han fet M. Rajoy o Albert Rivera sense el menor pudor i, per descomptat, sense cap autocrítica.
M. Rajoy, que va dir en Onda Cero “No nos metamos en eso”, quan li van demanar per l’esquerda salarial entre homes i dones, ara diu que ell està per la igualtat i que celebra l’evidència de la conscienciació de la societat. Tanmateix, el Consell de Ministres del dia 9 no ve prendre cap decisió que indique que han pres nota del que va passar el dia 8.
No obstant, tot i la inacció, segur que ho han fet. Al PP estan enceses totes les alarmes per les mobilitzacions al carrer. Encara estan els jubilats, que en són milions, i han aparegut les dones, que encara en són més. Saben que no podran resistir eixa pressió molt de temps, com ho sap Ciutadans, així que hauran d’actuar i amb rapidesa o el corrent de les mobilitzacions els perjudicarà seriosament. No poden demanar resignació indefinidament; no a les dones, als milions de dones que el 8M van eixir al carrer a demanar un altre contracte social.
Però, convindria no enganyar-se: la nova realitat que el 8M ha posat en relleu no sols interpel·la a les dretes, també l’esquerra hereva dels valors republicans haurà de reaccionar amb rapidesa. Haurà de resoldre un problema que cada dia és més urgent: com transformar la ràbia i la crítica del carrer en acció política eficaç a les institucions. El descrèdit dels que van voler desqualificar inútilment la mobilització del 8M no es convertirà mecànicament en suport electoral a les sigles partidàries que van ser aliades de la protesta massiva. I en democràcia, ja ho sabem, les protestes han de convertir-se en palanca a les institucions, i per a això cal que aquells que vulguen convertir-les en lleis i reglaments de progrés obtinguen el suport electoral dels que desitgen aquests canvis.
Hi ha qui diu que el 8M va començar una revolució. Ho siga o no realment, el ben cert és que tot fa pensar que s’ha encetat una nova etapa en la història del paper de les dones en la nostra societat. Reclamen amb tanta justícia com contundència que són la meitat de la població, i exigeixen uns canvis estructurals que van des dels salaris a la seguretat, des de la conciliació en la vida quotidiana a l’ensenyament de valors igualitaris des de l’escola. Per tant, és l’hora que l’esquerra opositora actue amb consciència que ha de traslladar i materialitzar aquestes demandes a les institucions.
Però no sols cal treballar institucionalment, i no sols hi ha deures per als diversos actors socials. També els homes, així, en general, haurem de canviar molts hàbits i comportaments; moltes concepcions que estan absolutament obsoletes quant a la nova realitat que les dones exigeixen assolir amb tanta urgència com raó. L’objectiu és ambiciós i difícil, però senzill d’entendre. Ho explicava un modest full a la porta d’una petita botiga tancada per la vaga: “Disculpeu les molèsties. Estem canviant el món per a vostès”. Més clar, impossible.
