Joan del Alcàzar
Dues de les més prestigioses Organitzacions No Governamentals que treballen per intentar que el món siga un territori menys hostil, per pal·liar o revertir desigualtats, injustícies i necessitats bàsiques de l’ésser humà, s’han vist confrontades amb una realitat terrible: en el seu si també hi ha hagut miserables que s’han comportat de manera antagònica als principis més elementals que regeixen en aquest tipus d’organitzacions.
Intermon Oxfam i Metges Sense Fronteres han reconegut la veracitat de les denúncies de conductes sexuals més que inadequades d’alguns dels seus treballadors -sempre homes- en diferents escenaris. MSF ha parlat de gairebé cent cinquanta denúncies o alertes rebudes, de les quals quaranta van ser identificades al final d’una investigació interna com a casos d’abús o d’assetjament. Aquesta organització humanitària, cal recordar-ho, té quaranta mil empleats permanents a tot el món.
Més greu, dins de la inacceptable realitat reconeguda per MSF, és el que s’ha sabut a propòsit d’Oxfam.
Recentment han eixit a la llum informacions contrastades a propòsit no ja d’actuacions incompatibles amb l’ideari de l’organització sinó que, conegudes aquestes, alts responsables de l’ONG van optar per l’encobriment d’abusos sexuals a menors comesos pels treballadors d’Oxfam després del terratrèmol de 2010 a Haití i, també, per abusos sexuals a treballadors de la pròpia organització en botigues d’aquesta a Gran Bretanya. Especialment vergonyós per a l’entitat -i demolidor per a la seua imatge- ha resultat el saber-se que el major encobridor i també participant en els fets denunciats a Haití és Roland van Hauwermeiren, director de l’organització en aquell país. Ha estat provat que aquest home va consentir i va promoure la prostitució de menors en la seua pròpia residència personal, així com que els seus caps van permetre una eixida digna d’Oxfam a tres treballadors implicats, tirant terra sobre l’assumpte per no perjudicar la seua reputació humanitària. Per si faltava alguna cosa, aquesta setmana s’ha sabut que ha estat detingut a Guatemala, país en què va ser ministre de finances, el president internacional d’Oxfam, Juan Alberto Fuentes, per presumpta corrupció relacionada amb el seu acompliment governamental al país centreamericà entre 2008 i 2012.
Convé recordar davant tan crua realitat que la secció espanyola d’Oxfam és Intermón, una organització que va néixer del Secretariat de Missions de la Companyia de Jesús el 1956, que des del principi es va situar no només en l’assistencialisme humanitari sinó en la denúncia i defensa de la justícia i a favor de les transformacions socials, i des dels anys setanta es va declarar organització laica i independent. A la fi dels anys noranta, Intermón es va incorporar a Oxfam, el major grup de ONG independents del món. En l’actualitat Oxfam Intermón està present en noranta països del món, i centra la seua activitat en el desenvolupament, l’acció humanitària, les campanyes de mobilització social i de denúncia política, la defensa dels drets de les dones i la promoció del comerç just.
Les informacions conegudes en aquests dies estan fent mal a les ONG, i alguns governs com el britànic han amenaçat de retirar-les les subvencions, atiat pels diaris sensacionalistes, alhora que la pròpia Unió Europea ha dit que està preparada per retirar el finançament a qualsevol de les oenagés que no complesca amb els estàndards ètics necessaris. Al caliu d’aquelles i aquestes notícies, alguns milers de socis s’han donat de baixa, i particularment Oxfam està travessant una crisi important. No obstant això, l’escenari negatiu no se circumscriu exclusivament a aquesta o aquella organització no governamental, sinó que ha generat un núvol important en el món de la cooperació internacional.
S’ha fet imprescindible, doncs, aturar el problema amb la major contundència des de dins les pròpies organitzacions, com s’està fent. Tant Oxfam com MSF han ofert tota la informació de què disposen, en un exercici de transparència que ja voldrien moltes altres entitats internacionals de qualsevol sector, tant privades com públiques. Això és imprescindible, però no suficient: han d’extremar els controls interns per minimitzar, encara més, els riscos que entre tants milers de cooperants heroics s’embosquen miserables de la pitjor mena, que fan servir la seua condició de cooperants per abusar de les persones que són les destinatàries de la cooperació.
A propòsit dels assetjaments i els abusos d’índole sexual, advertia recentment el president de la Coordinadora d’ONG espanyoles que, en unes societats de marcat caràcter masclista i patriarcal, no podem caure en l’infantilisme de creure que, com les oenagés es dediquen a l’ajuda i als drets humans, seran -per definició- alienes a aquest tipus de problemes. No ens eixim del món real, però no ignorem tampoc el paper insubstituïble que realitzen diàriament la més que immensa majoria dels homes i les dones que treballen en la cooperació en els escenaris més adversos que puguem imaginar.
A més, no podem perdre de vista que organitzacions com les ara posades en dubte es dediquen a realitzar allò que els Estats no fan, ja perquè no volen ja perquè no poden, en l’auxili i el suport als més desfavorits, als desheretats de la Terra. Sense aquestes organitzacions, que viuen gràcies al nostre compromís i al nostre suport econòmic, el món seria encara un lloc més difícil i aspre del que ja és. Així doncs, mantinguem-nos atents als avatars d’aquestes oenagés pel que fa a la detecció i neutralització dels seus cigrons negres, però no caiguem en l’error de tirar el xiquet amb l’aigua bruta.
