Un Congrés sobre els intel·lectuals i el compromís, 1937-2017 (i 1987)

congresdos

Gustau Muñoz

Un congrés sobre el compromís dels intel·lectuals avui? Hauria estat bé, com a commemoració dels 80 anys del Congrés dels Intel·lectuals en defensa de la Cultura celebrat a València el 1937, en plena guerra civil. Un congrés marcat sens dubte pels imperatius de l’antifeixisme, per la dinàmica infernal dels anys trenta del segle XX, quan tot es simplicava i calia optar durament. El camp de l’antifeixisme el dominava llavors la Unió Soviètica de Stalin, que coetàniament duia a terme unes purgues brutals i extenuants, amb milers de morts de tota mena, de sectors tebis o desafectes, per a induir una por social paraliztant. Però el camp del feixisme era Queipo de Llano, Franco, Musssolini, les matances de Badajoz, els preparatius de Hitler, el colonialisme genocida italià a Etiòpia, les matances del comte Rossi a Mallorca, els grans cementeris sota la lluna… i aviat els camps de concentració i d’extermini a l’Europa central i oriental, conclusió lògica del que es deia, es feia i es predicava. I una guerra total que acabà pràcticament amb Europa.

Totes les contradiccions estaven en aquell temps en ebullició. Tots els esquinçaments possibles. Equidistància? Mirar-se les coses des de lluny? Matisar? Fer el perepunyetes? Difícil. També era una opció, però moralment, políticament, molt compromesa. Un temps terrible.

El 1987 a València es va fer un Congrés commemoratiu del de 1937 i fou molt polèmic i mogut. Molts ajustaments de comptes, debats aferrisats, anticomunisme visceral… Ricardo Muñoz Suay hi estava al darrere i aprofità per venjar-se de tot i de tothom, i en primer terme del seu propi passat. Quin personatge, que sobrivisqué encantat amb el tèrbol Zaplana!

Aquella maregassa comptà amb la complaença, amb el conseller Císcar al capdavant, del socialisme rosat governemental. Però amb punts de raó, perquè passat el temps ja sabíem què era, què havia estat i fins on havia arribat Stalin, el socialisme real, Cuba, Fidel Castro i tutti quanti. Com va dir Santiago Carrillo, “dictadures, ni la del proletariat”… tot i que la credibilitat de Carrillo en aquests temes, vist el seu curriculum, era escassa, i Jorge Semprún li havia clavat el dit a l’ull ja el 1977, amb aquell llibre (Autobiografia de Federico Sánchez).

Però fou un congrés viu, una commemoratció viva, polèmica, tremendamente instructiva, amb presències com les d’Octavio Paz, Joan Fuster, Juan Goytisolo, Manolo Vázquez Montalbán, Mario Vargas Llosa, Agnès Heller…. desenes d’intel·lectuals en actiu i de primera fila vingueren a València al Palau de la Música en sessions obertes i multitudiàries.

Ara s’ha commemorat el 80 aniversari de manera trista i apagada. Al convent del Carme. Amb un congrés acadèmic i erudit. Mig en la clandestinitat. Quin contrast i quina llàstima.

Es podria haver aprofitat per a plantejar un congrés internacional a partir de la idea de la “desfachatez” dels intel·lectuals ara i ací, avui en dia, quan una part substancial s’ha fet de dretes, reaccionària i nacionalista-espanyola radical i totalitària, i han capgirat i sentenciat la idea mateixa del compromís. Com és possible i per què? Una bona pregunta per a un Congrés molt més interessant.

Ara amb un govern d’esquerres i valencianista sembla que hi ha menys empenta i menys audàcia que en el primer govern socialista des de la trasició, quan es feien coses com l’IVAM, la IVEI, la Filmoteca, aquest Congrés mateix… És per a pensar. Fa bullir la sang, en certa mesura. L’escassa ambició és el preludi de la derrota.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER