Gustau Muñoz
Hi ha encara incògnites a resoldre sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils. Però algunes coses van quedant clares. La carta de l’educadora social de Ripoll, que reproduïm ací baix, dona indicacions molt importants per a entendre alguns aspectes decisius. Perquè enmig del soroll i la cridòria sobre qüestions polítiques, competències policials, l’actuació d’uns o uns altres, en què destaca la voluntat innoble d’embrutar la imatge dels Mossos, s’escapa o es desdibuixa la qüestió essencial. El tema vertaderament rellevant. El problema molt greu que tenim. A casa nostra i als altres països europeus.
La vella tendència hispànica d’interpretar-ho tot i d’aprofitar-ho tot en clau interna, d’enfrontament civil intern, torna a fer-se evident: és la tendència dominant d’importants cercles de poder espanyols de Madrid i dels mitjans de comunicació que els serveixen. Ara tracten de rebaixar l’èxit dels Mossos, que han palesat la gran capacitat organitzativa i operativa “autosuficient” de les institucions públiques de Catalunya. Troben a faltar “més presència de l’Estat”…
L’11 M a Madrid, el 2004, van fer una cosa semblant en el fons, amb tota la manipulació al voltant de la participació directa o indirecta d’ETA en aquell tràgic atemptat, que va ocupar molt més espai que el fet mateix de l’atemptat i els seus factors causals.
Pura misèria moral que algun dia se’ls girarà en contra. Un Estat que funciona, en sectors importants, amb aquestes claus, no resulta gens interessant. Gens estimulant, no val la pena. És absolutament decebedor. Els demòcrates constitucionalistes de debò, no de façana, tindrien molt a dir. I callen. Callen massa.
És igual. La qüestió realment important sobre la qual caldrà reflexionar és la que planteja aquesta carta de Raquel Rull, educadora social a Ripoll, difosa a través de les xarxes. Ens confronta amb una vella noció, encunyada per Hannah Arendt. La banalitat del mal. El mal, i fins i tot el mal absolut, el poden perpetrar no monstres malèfics, anormals, sàdics reconcentrats i desviats, no figures excepcionals de caire satànic, sinó “gent normal i corrent”. Vet ací el drama, la constatació que li ha trencat el cor a Raquell Rull i que ens hauria d’alarmar.
Perquè hi ha organitzacions poderoses i ben finançades, a l’Orient Pròxim o Mitjà, que promouran accions d’aquesta mena i que facilitaran les coses, sí, però caldrà executors. I qui millor que persones normals que passen desapercebudes?
Un doble front, per consegüent. Exterior, que és -sembla- competència de l’Estat. I interior, que hauria de ser competència de tota la societat. En sintonia amb els organismes corresponents. Però sent conscients que el risc és molt alt. I s’imposa una acció intensa en tots dos fronts. Diríem o hem de dir que ja està bé. S’han de canviar moltes coses: el suport moral al gihadisme a través de l’entramat wahabita finançat per Aràbia Saudita i algun emirat; els tractes i el festeig amb qui està darrere de tot això; els pals a les rodes en matèria d’informació; els punts febles de la prevenció, etc. Però també l’escassa atenció a la complexitat d’aquesta qüestió; la inconsciència i la relativització del perill, precisament fomentada per la reconducció a conflictes de política interna del que és una amenaça massa real, amb moltes arestes i totalment indiscriminada. Una amenaça que podria arribar a ser apocalíptica.
La Carta de Raquel Rull, educadora social a Ripoll:
<Una treballadora social de Ripoll, Raquel Rull, ha difós una carta on explica com eren de petits els responsables dels atemptats a Barcelona i Cambrils que van deixar 15 morts. Rull explica que hi havia estat en contacte fa uns anys quan aquests freqüentaven el Local de Joves de la localitat, on ella treballava. Amb poc temps, aquest text s’ha fet viral i ha estat compartit massivament a través de Whatsapp i xarxes socials.>
“Vull explicar coses que no sortiran als diaris ni a la tele. Necessito cridar-ho als quatre vents, perquè el meu cor està molt trist, molt.
Mai havia tingut un sentiment tan fort com aquest, perquè no és racional, no ve d’alguna cosa que veus que ha de passar o que forma part de la vida. Ve d’un altre lloc que no sóc capaç ni de descriure.
Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll. Com aquell que pots veure jugar a la plaça, o el que carrega una motxilla enorme de llibres, el que et saluda i et deixa passar davant la cua del super, el que es posa nerviós quan li somriu una noia.
Em fan mal les guspires que encenen l’odi a les xarxes, al carrer, al poble on visc, als diaris…
A on es mostra la ignorància, la rancúnia, la indiferència, el no respecte envers el proïsme, els tòpics, les fronteres, el girar el cap cap a l’altre costat, el no saber posar-se a la pell de l’altre.
I això es repeteix segle darrere segle, any darrere any. Que estem fent malament? Hem d’aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra….
És cert que mai no ho havia viscut en primera persona i això ha fet que hagi canviat el punt de vista. I a més ara ho veig des de l’altre costat i estic destrossada.
Les coses que passen a la tele o a l’altra punta del món, són coses que s’acaben diluint i oblidant, i no se sap mai el que és cert, o real. I acabava guanyant la ira, la rabia i fins i tot acabem aclamant «el ojo por ojo, diente por diente» per a castigar aquests actes.
Ara tinc una sensació que s’escapa…
Em fa mal veure el mosaic d’en Miró tacat de sang. Em fa mal veure que és a la meva ciutat. Em fa mal pensar que podrien haver-hi hagut coneguts i familiars a les Rambles a on he deixat més d’un parell de soles caminant per ella.
Em fa mal que hagin estat ells…
No puc contenir les llàgrimes. És més, no he pogut parar de plorar des del primer dia i sé que mai podré deixar de fer-ho. Estic destrossada, trencada per dins.
Sé que aquests dies la balança i el suport es decanta cap a les víctimes, cap als fills perduts, les famílies destrossades, la ciutat de dol.
Però m’heu de permetre explicar-vos i ensenyar-vos l’altra cara de la moneda, la que no surt als diaris, la que no plora en públic, la que en silenci s’empassa les llàgrimes perquè sembla que estigui mal vist plorar per ells.
M’heu de permetre ensenyar-vos dir-vos com eren ells o almenys els nens que vaig conèixer jo. Els meus pre-joves del Lokal. Se’m fa tan dur.
He treballat gairebé tota la meva vida, ara ja tinc 41, en el món social, a peu de carrer, en les trinxeres com diem nosaltres. Només aterrar a Ripoll, vaig començar a treballar amb un grup de joves, però hi havia nens gairebé de totes les edats, uns cuidaven dels altres.
El més petit tenia uns 8 anys i venia sempre de la mà del seu germà. Un germà educat, tímid, amable, bon estudiant tranquil a l’escola mai es ficava en embolics. Un nen que sempre m’oferia bosses de quicos o alguna llaminadura que es comprava amb els pocs diners que tenia.
Hi havia dos germans que sempre es barallaven. El més gran es posava vermell quan entrava aquella nena que li agradava, tot i que mai li va arribar a dir res. Mai fallava al lokal quan hi era ella.
Al cap d’un temps van arribar més joves del Nador, molts van aprendre les seves primeres paraules i perquè no dir-ho insults entre raquetades de ping pong. Jo també vaig aprendre alguns en la seva llengua, ;).
I com no, després venien els germans, les noves generacions. Els entremaliats, els dels ulls vius i el somriure a la boca.
Tots anàvem creixent i passant etapes no vàrem patir amb l’adolescència mare meva!! Entre grans, espinilles, testosterona, i somnis per complir. Encara recordo les llargues xerrades en el despatx. Raquel necessito parlar amb tu… i allà fèiem les nostres tertúlies i parlàvem del futur.
Pilot, mestre, metge, col·laborador d’una Ong. Com s’ha pogut esfumar això? Que us ha passat? En quin moment…? Que estem fent perquè passin aquestes coses!! Éreu tan joves, tan plens de vida, teníeu tot una vida per davant…i mil somnis per complir.
Ja no us podré tornar a dir que guapos esteu, o ja tens nòvia? O, mare meva com has crescut. No podré veure els vostres fills, com ho faig amb els altres. No us podré abraçar… Em dol tant. No m’ho puc acabar de creure.
Això no ha de quedar amb una història més, hem d’aprendre’n, hem de fer un món millor. Practicant amb l’exemple, educant en la no-violència, transmeten el no odi, la igualtat. Educant en les escoles, en els espais oberts, en les famílies, als nostres fills…
Se’m queden moltes coses a dins i moltes instantànies que mai oblidaré.
Said, Moha, Moussa, Youssef, Omar… Younes… I ara Houssa… (és un malson, la llista cada cop és més llarga) .
Com pot ser Younes…? Em tremolen els dits no he vist mai a ningú tan responsable com tu…
Els actes que heu comès no tenen explicació i no són lícits… la guerra, la ira, l’odi no porten enlloc. Mai en nom de ningú. Ni per ningú. Ni deus, ni banderes, ni religió…
Només puc dir que tinc el cor trencat…”.
