L’arrel del mal

atBCN

L’Avenç    (Editorial del número de setembre)

El divendres 18 d’agost al migdia a Barcelona una multitud baixava Rambla avall, després que es fes un minut de silenci a la plaça de Catalunya en senyal de record i respecte cap a les víctimes d’un terrible atac terrorista que havia tingut lloc el dia abans, a la mateixa Rambla de Barcelona, on una furgoneta que baixava fent ziga-zaga per la calçada central del passeig va deixar, fins al moment que es va aturar al cap d’uns cinc-cents metres, un rastre de tretze morts i més d’un centenar de ferits. En la seva fugida del lloc dels fets, l’autor material de l’atac va matar una altra persona, per prendre-li el cotxe, i aquella mateixa nit una altra persona va resultar morta a Cambrils, on la policia va abatre cinc integrants del comando terrorista.

Al llarg del recorregut que la manifestació espontània del dia 18 al migdia va fer des de la font de Canaletes fins al Pla de l’Ós –el punt central de la Rambla, marcat amb un mosaic de Miró a terra–, és a dir, el mateix recorregut que havia fet la furgoneta assassina, es va sentir un crit majoritari i emocionat: “No tinc por”. Un crit que va ser portada, l’endemà, en el català original, al diari Libération. “No tinc por” es va erigir com la immillorable resposta ciutadana a la pretensió dels atacants –que no és altra que atemorir la gent amb atemptats indiscriminats, relativament senzills d’executar (algun acadèmic, és clar, ja ha parlat de low-cost terrorism), i d’un gran impacte emocional sobre la població: tots nosaltres, els nostres amics, els nostres familiars, els nostres coneguts, podem ser-ne víctimes. De fet, tot el món pot ser-ne víctima: entre el centenar llarg de persones atropellades a la Rambla, hi ha gent de! ls cinc continents.

Aquell divendres, sota el sol inclement del migdia, també se sentia cridar: “El pueblo unido jamás será vencido” i, fins i tot, un “No pasarán” que evocaven el combat antifeixista del Xile d’Allende o de l’Espanya del 1936. Uns crits que situen la reacció en un altre pla, el del combat contra el “feixisme islamista” que, en nom d’una més que qüestionable visió religiosa, tracta d’imposar el seu fanatisme ideològic o, com a mínim, de castigar l’hedonisme occidental expressat per la gent que va a ballar al Bataclan o que sopa tranquil·lament en una terrassa parisenca. Una reacció que pot acabar coincidint –paradoxalment, perquè parteix d’àmbits ideològicament distants–, amb la visió a què s’han apuntat tants governs occidentals de l’11-S ençà: “Estem en guerra”, va afirmar George W. Bush i va repetir més tard François Hollande. Una guerra contra un enemic exterior, davant el qual –com en tota guerra– no hi pot haver fissures. La unitat política i, al capdavall, la unitat nacional esdevenen llavors un mot d’ordre inqüestionable.Però els fets són tossuts, i aquesta narrativa bèl·lica ha topat amb una evidència tan molesta com innegable: molts d’aquests terroristes no són estrangers, gent vinguda de fora per atacar-nos, sinó que en moltes ocasions són nascuts i criats a casa nostra, han estat educats a les nostres escoles i semblen compartir, en una mesura o altra, el nostre benestar. Llavors, la pregunta que molts americans es van fer després de l’11-S, “Per què ens odien?”, esdevé encara més pertinent, més necessària, més punyent. Per què ens odien, si són gent que viu a casa nostra?

Per la seva proximitat, l’atemptat de Barcelona ens permet adoptar una perspectiva microscòpica per mirar d’entendre el que ha succeït. Hauríem de ser capaços d’anar més enllà de la condemna, tan genèrica com reconfortant, d’una ideologia essencialment perversa i, baixant al detall, veure quines persones reals hi ha al darrere, i tractar d’esbrinar per què, més enllà de la vaga coartada ideològica, actuen com actuen. Naturalment, l’intent de la comprensió de les causes de l’actuació del terrorista no implica, en cap cas, la justificació de la seva acció criminal, ni el descàrrec de la seva responsabilitat individual. No es tracta de fer naturalisme ni determinisme, com a les novel·les del segle XIX, sinó d’un esforç intel·lectual adreçat a entendre les raons de l’altre. Si no som capaços de fer això, com podrem entendre mai les raons dels carlins o de la violència anarquista en la nostra història?

El relat coherent ofert pels Mossos d’Esquadra sobre l’atemptat de Barcelona ens presenta un grup de nois extremament joves, d’entre 17 i 24 anys, que, sense que consti que tinguin cap especial fervor religiós, són emocionalment manipulats per un fosc imam que constitueix una cèl·lula terrorista autòctona, que actua amb un grau d’amateurisme que esdevindria patètic si no fos per les conseqüències tràgiques que ha tingut. Si les motivacions ideològiques o religioses semblen un vestit molt ample per a aquests nois, més enllà d’alguna mena d’adoctrinament ràpid rebut via Internet, en canvi podem estar segurs que l’imam de Ripoll va trobar en ells un camp abonat per a l’odi.

I és aquí on se’ns intueix, com a societat, més reticents a acceptar la nostra pròpia responsabilitat en tot plegat. Ens tranquil·litza la consciència pensar que nosaltres no en tenim la culpa, del seu odi, que els hem donat allotjament i educació, i que han jugat al futbol amb els nostres fills. Però estem segurs que, pel fet que viuen a casa nostra, podem afirmar que ja són “dels nostres”? Sabem com viuen el racisme latent que existeix, encara que s’expressi en veu baixa, i que ells pateixen? Sabem fins a quin punt els ha afectat la crisi econòmica, amb les seves conseqüències d’exclusió social? Ens pensem potser que, juntament amb les classes, ha desaparegut l’odi de classe? Finalment, què en sabem, dels seus sentiments, si ni tan sols sabem pronunciar els seus noms?

Faríem bé, al respecte, de rellegir aquella reflexió, tan lúcida com minoritària, tan necessària com incòmoda, que feia Joan Maragall ara fa cent anys, quan, arran dels fets de la Setmana Tràgica, i de la condemna a mort del pedagog Ferrer i Guàrdia com a responsable “ideològic” d’aquell acte de terror, el poeta va escriure un article en contra de la pena de mort, titulat “La ciutat del perdó”, on deia: “¿El cor no us diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme?”

No es tracta, és clar, d’ignorar la pròpia responsabilitat dels socialment exclosos, perquè a vegades l’exclusió comença per l’autoexclusió: pares que volen preservar els fills dins la cultura d’origen, deixar-los que “s’integrin” al menys possible en la societat d’acollida, perquè així fan menys tràgic el seu propi exili o més passadora la seva solitud. Però sí que cal tenir molt en compte el que passa a països com França i que encara no passava aquí, pel fet que la immigració estrangera encara és un fenomen relativament recent: i és que els problemes d’integració solen aparèixer amb la segona generació de la immigració, entre aquells que no són del tot ni d’aquí ni d’allà, entre els qui són francesos o catalans, o espanyols, però saben perfectament, per la seva experiència diària, que difícilment seran mai com els altres francesos, catalans o espanyols.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, reaccionava als atemptats afirmant que els terroristes no aconseguirien canviar els nostres valors, però deia també que caldrà, en el moment present, preguntar-se per l’arrel del mal. I és aquí on cal dir que la pregunta no pot només adreçar-se a uns: és una pregunta per a tothom. La societat catalana té una experiència més que centenària amb la immigració. Amb més o menys encert, és una qüestió sobre la qual ha reflexionat intel·lectualment i ha actuat políticament. És una societat que ha de fet, de la immigració, un factor constitutiu. En aquest país, tots som immigrants, de més a prop o de més lluny. Però precisament per això és un també un país que, per subsistir, ha de ser capaç de seguir acollint, sense exclusions, els nouvinguts, de fer que els de fora acabin sent d’aquí. Perquè la primera condició perquè un es faci terrorista és que tingui la clara percepció que hi ha uns “no! saltres” i uns “ells”, i que les barreres entre aquests “nosaltres” i “ells” són infranquejables.

Al respecte, sembla evident que tots els esforços que com a societat hem fet i estem fent per evitar les barreres interiors entre gent de procedències i de creences diverses es pot veure afectada per l’extraordinari impacte psicològic de l’atemptat. El “no tinc por” ha de ser també un “no tinc por de l’altre” si volem que sigui un lema, a més, eficaç. No podem deixar soles les comunitats islàmiques en els seus esforços de pedagogia constants per explicar que la seva religió condemna la violència i la mort, i que ells són les primeres víctimes del fanatisme ideològic de l’anomenat gihadisme. I per partida doble: no només perquè els morts pel terrorisme gihadista a Occident són una part ínfima dels morts pel terrorisme gihadista en el món islàmic, sinó perquè, a més, els musulmans que viuen a Europa són estigmatitzats si no directament culpabilitzats per mor d’aquell terrorisme.

Finalment, l’impacte de l’atemptat de Barcelona té també una repercussió en l’alterat clima politic que vivim. Malgrat les crides a la unitat, i més enllà de les corredisses d’algunes autoritats per sortir a la foto, l’atemptat ha posat de relleu la distància enorme que hi ha entre Madrid i Barcelona, i la dificultat del món polític espanyol per tractar la realitat catalana. La professionalitat de l’actuació dels Mossos d’Esquadra en la investigació de l’atemptat ha posat en evidència un sistema polític espanyol caracteritzat per la desconfiança cap a l’autonomia i dominat la voluntat de recentralització. Cal pensar que, després de l’atemptat, el cos de Mossos d’Esquadra podrà finalment formar part de l’Europol, però tenim dret a sentir-nos més aviat escèptics sobre la real voluntat del sistema polític espanyol per creure decididament en l’autonomia política de Catalunya.

Tant o més greu, la persistència d’una catalanofòbia més o menys soterrada, que troba un canal d’expressió en les xarxes socials i a Internet, es veu acompanyada políticament i mediàticament d’una antidemocràtica negació de legitimitat a la causa de l’independentisme que troba ressò en una part preocupantment àmplia de la premsa espanyola. L’intent barroer de vincular el sobiranisme català amb l’existència del terrorisme ha trobat la seva penúltima expressió en la repugnant vinyeta que el ninotaire Peridis feia al diari El País l’endemà passat de l’atemptat.

L’atemptat de Barcelona, i la seva seqüela a Cambrils, deixarà una empremta segurament profunda. Molts barcelonins recordarem, durant molt de temps, on érem el dia 17 d’agost del 2017 a tres quarts i mig de cinc de la tarda, l’hora de l’atemptat mortífer. Però el que determinarà, a la llarga, l’impacte profund d’aquest atemptat serà la nostra capacitat de reacció com a societat cohesionada, la nostra capacitat de combatre la desigualtat i l’exclusió social, que són, al capdavall, l’arrel de molts dels nostres mals.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER