Gustau Muñoz
Fa ja molts anys Edicions 62, amb el suport de la Diputació de Barcelona, va publicar la col·lecció “Clàssics del pensament modern”, una gran iniciativa, on hi van aparèixer textos fonamentals de la història de les idees i de la cultura, amb un enfocament pluridisciplinar. Estava dirigida per un trident integrat per Salvador Giner, Josep Ramoneda i J.F. Yvars. Lamentablement, la col·lecció es va extingir. D’altra banda, quant a la presentació física, semblava una mica “fungible”. No estava pensada per a durar. Paper no massa bo, enquadernació en rústica, etc. Abans hi havia hagut la col·lecció “Textos filosòfics”, iniciada per l’editorial Laia, i continuada amb èxit també per Edicions 62. Ha publicat un gran nombre de traduccions dels llibres més importants del pensament filosòfic. Juntament amb la gran col·lecció de clàssics grecs i llatins de la Bernat Metge, que ara reviscola, i altres col·leccions com “Clàssics del cristianisme”, tot plegat autoritza a dir que una part molt important del pensament filosòfic, social, polític o religiós de la tradició occidental (i més enllà) es troba en català.
I tanmateix, són molts els buits que hi resten. I molt importants, massa notoris. Per exemple, Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt, per exemple La gran transformació de Karl Polanyi, per exemple Economia i societat de Max Weber, per exemple Dialèctica de la Il·lustració de Theodor W. Adorno i Max Horkheimer… Són només uns quants títols que venen de seguida al cap, i en podríem afegir molts i molts més. De les diverses disciplines.
Evidentment no es tracta de traduir al català “tot” el llegat cultural o intel·lectual, però si de tenir disponibles en edicions clàssiques i de qualitat, amb bones traduccions i presentacions adequades, els grans llibres que han estructurat el pensament modern. En molts casos convindria recuperar i actualitzar traduccions i edicions ja existents però exhaurides o descatalogades. Per exemple, El Capital de Marx, editat maldestrament en 6 volums o més, i que convindria recuperar per a la nova col·lecció. En altres caldria dur a terme la traducció d’obres que mai s’han traslladat al català, com les esmentades adés. O bé d’incorporar –mitjançant els acords pertinents- obres publicades per esforçats editors individuals com Jaume Ortolà, que va llançar fa un temps una formidable traducció de La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville (a Riurau editors). Tot plegat amb l’objectiu d’establir d’aquesta manera una gran col·lecció de clàssics del pensament, de les obres clau del llegat cultural modern i contemporani, així com d’algunes obres significatives i inspiradores de tots els temps (com ara la Muqqadima o Prolegòmens a la Història Universal d’Ibn Khaldun).
Caldrà remarcar, encara, la importància que té per a una llengua i una cultura disposar del cabal del pensament clàssic traduït? Una llengua i una cultura que varen saber impulsar en el seu temps empreses de tanta volada com la col·lecció Bernat Metge o Clàssics del Pensament Modern, es pot dir que històricament ho han tingut molt clar. Només que els darrers temps aquesta convicció o aquest entusiasme –per raons que seria llarg d’explicar- fluixegen una mica. No es veu per enlloc grans iniciatives editorials d’aquesta ambició, a hores d’ara. Sí que es veuen, però, iniciatives de petita escala molt meritòries i interessants en aquesta línia que tanmateix no substitueixen -no poden fer-ho- el que hauria de ser una gran col·lecció de clàssics del pensament adreçada al públic general, als estudiants, al lector culte que vol fer-se una biblioteca, a l’especialista que tindrà la referència adient…
Una iniciativa així, en les condicions actuals, fóra de la màxima importància. Passen els anys, les generacions. Ara, de cara al segle XXI en què ens endinsem seria del tot aconsellable fer un pas més i posar a disposició del públic lector en català una gran col·lecció de clàssics del pensament, moderna, ben concebuda, ben editada, de qualitat. Ara justament podria haver-hi la sintonia necessària entre les institucions i les universitats de Catalunya, País Valencià i les Illes per dur a terme una empresa ambiciosa en aquest sentit, en la “llengua compartida”. Aquesta mena d’iniciatives realment enforteixen una societat, una cultura.
Qui se’n faria càrrec? Qui tindrà el coratge i el patriotisme (cívic) necessari per a impulsar un projecte d’aquesta naturalesa? O el nivell de les nostres ambicions en el terreny de l’alta cultura ha decaigut tant que hem de renunciar al que és tan necessari i que, en conjuntures més adverses, altres varen saber promoure?
