Joan del Alcàzar
S’han complert quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista, i el Parlament va viure un acte solemne en el qual el rei Felip VI es va dirigir als representants polítics de la ciutadania. No és que en la seua intervenció el monarca oblidés algun dels problemes centrals que Espanya pateix, com la preocupant tensió catalana o l’asfixiant corrupció, ni que condecorés personatges nefastos, ni tan sols que s’alineés amb les tesis de la dreta en insistir que la llei és la llei i cal complir-la, oblidant que els allí presents són els que han de parlamentar per millor aplicar les lleis, millorant-les quan siga necessari. Adaptant-les a les exigències de la realitat, que és per definició canviant.
Més lamentable va resultar que -en un acte d’aquelles característiques- Felip VI s’oblidés de les víctimes de la dictadura, i també de les víctimes de la Transició, aquesta fase de la història recent que ell mateix i tants altres lloen com a modèlica i immaculada. Ni una paraula sobre les dues mil cinc-centes fosses que hi ha a Espanya, més de la meitat encara sense obrir, en les quals hi ha les restes d’executats per la dictadura de Franco. Ni una paraula tampoc sobre les cent vuitanta-vuit víctimes del període de la recuperació de la democràcia. Tota aquesta gent, tanmateix, va rebre un homenatge en un acte previ, també al Congrés però en una sala, no a l’hemicicle. A la reunió, organitzada per Units Podem, van assistir els diputats del PSOE, PNB, Compromís i PDeCAT. Ni rastre, és clar, dels del PP ni dels de Ciutadans. Xavier Domènech, el diputat d’En Comú Podem aportà una reflexió interessant: “188 persones van morir per violència institucional [durant la Transició]. En la Revolució dels Clavells [a Portugal, 1974], quatre. A vegades les revolucions són més pacífiques que les transicions.”
Felip VI va parlar de les eleccions de 1977, i les va lligar amb el “gran projecte de reconciliació nacional, el gran propòsit nacional d’unir les dues Espanyes que gelaven el cor d’Antonio Machado”. Va ser, posteriorment, Pablo Iglesias qui va aconsellar al Cap de l’Estat una millor lectura del poeta. Tota la raó. A més, apuntem que no van ser les dues Espanyes les que van enviar a Machado a l’exili, les que el van portar a la mort i a ser enterrat a França, a Cotlliure.
Reconciliació nacional? Caldrà convenir que no s’ha produït realment. A més, caldria reconèixer que l’interès posat en aquesta reconciliació ha estat molt asimètric. Molt descompensat.
Ja al juny de 1956, és a dir, fa més de seixanta anys, en la plena negra nit franquista, el Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya va proposar treballar per al que va anomenar Reconciliació Nacional: “En la present situació, i en acostar-se el XX aniversari del començament de la guerra civil, el Partit Comunista d’Espanya declara solemnement estar disposat a contribuir sense reserves a la reconciliació nacional dels espanyols, a acabar amb la divisió oberta per la guerra civil i mantinguda pel general Franco.”
Vint anys després, en la campanya electoral de 1977, Manuel Fraga Iribarne, líder d’Aliança Popular i pare polític i preceptor dels actuals dirigents del PP, entre ells de Mariano Rajoy, gallecs tots dos, estava molt lluny de proposar alguna cosa semblant a allò enunciat pels comunistes més de dues dècades enrere. En aquella campanya, Fraga Iribarne afirmava: “Que es medite bé, que es faça un vot útil a un partit capaç de defensar-lo. Que no es vote per nostàlgies, per ressentiments. Que no es vote per sentiments de revenja. Cal optar, en aquest moment cal aclarir-se, cal donar la cara, no hi ha més remei. I cal veure qui pot donar al país seguretat, ordre i llei, restauració de la confiança, rellançament de l’economia, repartiment eficaç de la nova riquesa. Plantar-los cara, -cal dir-ho-, als grans enemics d’Espanya, que són el marxisme i el separatisme “. Els grans enemics d’Espanya, els de tota la vida.
Qui pot estranyar-se de la política actual del PP de Mariano Rajoy? L’actual president del Govern s’ha vantat públicament de no aportar ni un euro pressupostari per al compliment de la Llei de la Memòria Històrica, així que el de la reconciliació segueix sent una voluntat expressa des de l’esquerra i una negació tossuda des de la dreta. Així seguim, tantes dècades després.
L’actual presidenta xilena, Michelle Bachelet, va concedir el 2003 una entrevista al diari El Mercurio amb motiu del 30 aniversari del cop militar de Pinochet. En ella va parlar de la necessitat de treballar conjuntament pel retrobament dels seus compatriotes, i és que la senyora més que de reconciliació, preferia parlar de retrobament: “Per això no use, en general, les paraules perdó o reconciliació. Reconciliació, perquè és un assumpte molt personal. Perquè hi haja reconciliació a nivell col·lectiu requereix que hi haja més veritat i justícia. No es pot esborrar el passat. Primer perquè és impossible. Segon, perquè és perillós no aprendre de les lliçons de la història. I tercer, perquè com a metge sé que, perquè una ferida es cure, ha d’estar limpiecita “.
¿Es pot tenir limpiecita la ferida de la guerra i la dictadura amb dos mil cinc-centes fosses a les cunetes, amb el Valle de los Caídos com a monument funerari del responsable de la major tragèdia de la història d’Espanya? Tot sembla indicar que encara hi ha massa gent per aquestes terres que no és que no vulga reconciliar, és que ni tan sols vol retrobar-se amb els que van ser derrotats, morts, desapareguts, humiliats i exiliats per una dictadura de negra i cruel memòria.
