Blasco Ibáñez en valencià

blasco ibáñez

Gustau Muñoz

Una aposta agosarada, i estimulant, de l’editorial valenciana Companyia Austrohongaresa de Vapors –nom un tant surrealista, potser una picada d’ull a Berlanga- està posant al carrer, en edicions molt acurades, les novel·les de l’anomenat cicle valencià de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) en la llengua dels seus protagonistes, que era també la llengua quotidiana de l’autor: el valencià. Fins ara Austrohongaresa ha publicat La barraca, en traducció de Francesc Bayarri; Entre tarongers, traduïda per Eva Biot; i Arròs i tartana, traduïda per Ana Bayarri.  Molt prompte apareixeran Flor de Maig i Canyes i fang. És un projecte coherent que aspira a la màxima difusió, a la normalitat d’una distribució comercial, i que té com a objectiu la incorporació a una cultura consolidada d’un capítol important, íntimament relacionat amb la vibració profunda de la societat valenciana.

No és la primera vegada que es tradueixen les obres de Blasco al català. En la dècada de 1920 Miquel Duran i Tortajada traduí La barraca i Flor de Maig. Tinc davant meu, ara, l’edició de Flor de Maig, publicada per l’editorial Mentora de Barcelona, dins de la “Biblioteca Europa” (amb un subtítol sorprenent: “Novel·les per homes”). Val a dir que la traducció de Miquel Duran és molt bona, però diríem que la llengua literària entre nosaltres ha assolit una maduresa en l’expressió genuïna i alhora unitària que feia aconsellables les noves versions. Almenys aquesta és la idea i la convicció argumentada de l’inspirador del projecte en curs, l’escriptor i periodista Francesc Bayarri.

Però Blasco era fill del seu temps. Secularment, els valencianistes han lamentat que escriguera en castellà. Podia haver fet molt per la nostra llengua, per la cultura del poble valencià, pel País. Així s’expressava, per exemple, un editorial (“In memoriam Blasco Ibáñez”) de la revista Taula de Lletres Valencianes de febrer del 1928: “Mancaríem a la sinceritat que és norma de nostres actes, si, com a patriotes, com a literats valencians, ocultàrem nostre pensament. Blasco Ibáñez no ha fet per València, per nostres lletres, lo que hauria pogut i degut fer. Hi ha que lamentar-ho com una gran dissort. Ell (…) tingué una actitud desdenyosa front a nostre idioma.” I s’estenia en el plany, perquè “cap home [com Blasco] ha tingut a nostra terra tan decisiva influència”. Era el moment del balanç i del lament, en la mort del novel·lista. Blasco havia traspassat i el seu enterrament fou multitudinari a València, a l’alçada del seu mite i de la seua immensa influència en la vida de la ciutat i del País. I encara el 1935 a la revista La República de les Lletres, Miquel Duran i Francesc Almela i Vives feien una encesa apologia de Blasco, com a “republicà autonomista” i com a escriptor…

Els anys 20 foren desoladors per al valencianisme, enmig de la Dictadura de Primo de Rivera, que havia absorbit el prudent valencianisme de dretes, sentimental, folklòric, i havia anul·lat les temptatives cambonianes d’Ignasi Villalonga. El blasquisme tenia una gran influència soterrada, però emergia ja l’anarcosindicalisme, i  el socialisme -a Alacant, Elx, Alzira o València-, que tanmateix eren expressions totalment refractàries al fet del País, a un projecte seriós de recobrament cultural i nacional. La cosa canvià als anys 30, però tampoc no massa. Llavors alguns antics blasquistes com ara Juli Just, Adolf Pizcueta i altres modularen posicions i activaren el valencianisme polític, la qual cosa donà un gran rèdit en el període republicà. Als anys 20, però, València era “un desert”, mentre que Catalunya –que ja era una societat de predomini industrial- vivia una expansió cultural extraordinària, glossada en la mateixa revista per Artur Perucho. El contrast era molt fort. A Catalunya hi havia editorials, revistes, activitat, la Bernat Metge, l’Institut d’Estudis Catalans, públic lector, iniciatives, ambició, modernitat. La comparació amb Catalunya no és cosa de fa quatre dies.

Però alhora, l’elogi a Blasco Ibáñez era una constant entre els valencianistes. Havia estat un personatge fora de sèrie, fabulós. Novel·lista, articulista, polític batallador, fundador del diari El Pueblo i de l’editorial Prometeo, havia sabut capturar la imaginació de les masses populars valencianes. El seu republicanisme tenia un caire social marcat, contra el caciquisme, l’opressió i la marginació dels desafavorits, contra l’obscurantisme. Era un republicanisme radical, basat en els valors de la Revolució francesa, partidari de l’educació i la cultura popular, la justícia social i el pensament lliure. A la València dominada pels propietaris rurals, la gent amb títol nobiliari, el clero i un tradicionalisme de tipus Antic Règim, el blasquisme encapçalava les aspiracions de les capes populars, sí, però també de la burgesia il·lustrada i empresarial, de les capes mitjanes professionals, de la petita burgesia comercial… Posteriorment vindria una delimitació socio-política més clara, a favor d’una esquerra més definida.

D’altra banda, Blasco es definia com a republicà federal. En un discurs pronunciat a València el 1921 ho deixava clar, es manifestava partidari d’una República Federal i admirador dels Estats Units pel seu federalisme, es declarava “muy valenciano… todo lo que se puede ser de valenciano”. ¿Però què proposava en termes més concrets? Doncs un museu històric del folklore i els costums valencians, a imitació del museu d’Arles fundat pel poeta occità Frederic Mistral. Res de projecte de futur, de valencianisme polític o simplement cultural.

Per tot això, Blasco suscita sentiments ambivalents. A hores d’ara no cal dir que els termes del debat han canviat. No cal confrontar-se amb aquest llegat blasquista, perquè sortosament té poc a veure amb el present. Encara Alfons Cucó havia de sotmetre a escrutini crític “la ideologia blasquista” en l’època anterior a la transició. Ara podem recuperar el nostre autor des de la seguretat d’una cultura finalment renascuda, i d’un valencianisme polític assentat, tot i els greus problemes de tota mena. I reivindicar el Blasco republicà, lliurepensador, demòcrata, esperit lliure, com també el Blasco escriptor, autor d’un cicle on retrata la vida valenciana cap a final del segle XIX -amb les seues contradiccions i clarobscurs- amb traç ferm i una eficàcia literària remarcable. Unes novel·les que encara val la pena llegir.

Ara bé, ¿què opinaria Blasco si veiera el projecte en curs de traducció de les seues obres al valencià, per una editorial de qualitat, i en un context cultural seriós inserit en l’àmbit cultural català? Una pregunta sense resposta, evidentment. Podem conjecturar…

(Publicat a eldiario.es/cv el 12 de juny 2017)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER