Josep Ramoneda
Ara la gent exposa amb orgull el seu rebuig als estrangers”, deia la filòsofa alemanya Carolina Enecke, autora de Contra l’odi, en una entrevista publicada fa poc en aquest diari. En la cultura democràtica actual la xenofòbia ja no és un tabú. Què és un tabú? És allò de què no es pot parlar. Tradicionalment s’ha associat amb el que és sagrat. En aquest cas, el que és sagrat i cal protegir seria la condició humana. Es pot argumentar que en una societat dessacralitzada, en temps de sortida de la religió, mantenir tabús no té sentit. I fins i tot que la millor manera de combatre’ls és deixar que la gent s’expressi. Però no s’ha oblidar que, com diu la mateixa Enecke, l’odi “es construeix i s’alimenta” socialment, no és només una baixa passió privada.
Totes les societats tenen unes pautes morals i culturals de referència que les articulen. Naturalment, la construcció d’aquestes pautes –l’hegemonia cultural– és fruit de les relacions de forces que determinen qui té la capacitat normativa, és a dir, el poder social d’influència per incidir en la definició dels comportaments adequats i dels inadequats.
Una societat és més lliure com més gran és la seva capacitat d’inclusió. Una societat lliure és una societat forta perquè pot integrar al màxim sense posar en perill la seva condició. Però una societat no pot ser lliure sense el respecte als altres. I aquest és el límit. Al seu torn, com ens recordava Claude Lévi-Strauss, una societat que no és capaç de generar la seva pròpia negativitat és una societat sense futur. Tancar-se sobre si mateix, negar el dret a la transgressió, és expressió de feblesa i impotència. El problema no és que la xenofòbia s’expressi, sinó que es normalitzi, que es propagui, que el menyspreu a qui és diferent es converteixi en un signe de distinció i tingui recorregut polític. És un símptoma manifest de manca d’autoestima que no se senti vergonya a l’hora de menysprear una persona simplement perquè no és com nosaltres, perquè ens destorba, perquè no sabem com relacionar-nos-hi, perquè no som capaços de mirar-la amb els mateixos ulls amb què mirem els nostres. La feblesa eludeix la complexitat, demana discursos simples.
La normalització de l’odi s’ha consolidat quan sectors polítics i socials de tradició democràtica, tant de la dreta com de l’esquerra, han legitimat el discurs xenòfob assumint les seves proclames tot just edulcorant-les en formulacions com “no hi cabem tots” o “els nacionals, primer”. És més fàcil donar corda al discurs de la por i de la discriminació que no pas afrontar les causes que l’afavoreixen. De què és indicativa aquesta situació? D’una enorme inseguretat respecte a la identitat, que genera una hipocondria constant.
Com s’ha forjat aquest estat d’esperit? És el fruit de la imposició d’una ideologia del desemparament en unes societats que havien arribat a un alt nivell de benestar i que ara se senten amenaçades. Trenta anys d’individualisme radical, de dessocialització, de cultura del campi qui pugui, de sospita permanent sobre els drets presentats com a privilegis, trenta anys de brutal acceleració de les coses, de canvi d’escala i de referències, de desplaçament de les rendes del treball al capital, han estat el caldo de cultiu d’aquesta explosió.
Però la construcció de l’odi se situa en un horitzó d’esgotament dels recursos del planeta, i si no s’hi posa remei, pot condemnar milers de milions de persones. Assenyalant-les ja des d’ara com a culpables de les nostres desgràcies es preparen uns temps futurs de lluita a mort per la supervivència. En aquest sentit, Trump és coherent: prefereix preparar amb l’odi les ruptures del demà que no pas evitar-les treballant per reequilibrar el planeta.
El rebuig a l’altre (el refugiat, el musulmà, l’homosexual, l’immigrant) s’associa, sovint, amb malalties. El terror del contagi en una societat neta. Els que contaminen són els que sobren. A la construcció de l’odi hi han contribuït dirigents polítics i ideòlegs intel·lectuals que, en comptes de buscar i afrontar les raons que han mogut determinades persones a parapetar-se darrere de la xenofòbia, han preferit adular-les, assumint el seu discurs i la seva agenda, sense lliurar la batalla de les idees i de la defensa d’una societat oberta, en la qual l’odi a l’altre hauria de ser de manera natural residual i menyspreable.
(El País, edició Barcelona, 2 de juny 2017)
