Joan del Alcàzar
Ja fa molt de temps que no ens arriba una notícia raonablement positiva de Veneçuela. Vivim una conjuntura en la qual destaca la barreja d’imperícia, dogmatisme i corrupció del govern de Nicolás Maduro, unida a la incapacitat de l’oposició per trobar la forma de revertir una polarització política interna que va de mal en pitjor des de fa anys, especialment des que va morir el líder carismàtic dels bolivarians, Hugo Chávez.
S’han complert ja quatre anys sense ell, un home que reunia les característiques pròpies dels grans cabdills llatinoamericans, que concitava devocions i odis igualment intensos. El militar va aconseguir que milions dels veneçolans exclosos del sistema polític tradicional veneçolà el triaren com a president de la República el 1998. El ferri bipartidisme d’AD i COPEI resultant de l’anomenat Pacte de Punto Fijo de 1958, un compromís que va estabilitzar el precari sistema democràtic veneçolà durant quaranta anys, s’havia concebut com a acord previ a les eleccions convocades després de l’enderrocament del militar Marcos Pérez Jiménez, qui moriria després a l’Espanya de Franco com amic del règim.
El gran mèrit d’Hugo Chávez va ser incorporar a la política democràtica del seu país a tants com havien estat ciutadans exclosos per un sistema que havia funcionat durant quatre dècades donant-los l’esquena, i deixant-los al marge dels beneficis de la renda petroliera generada per la comercialització de la immensa quantitat de cru que el país acumula. El nou i aclamat president va adoptar una política social que va millorar de manera extraordinària els indicadors de sanitat, educació, habitatge i alimentació dels sectors populars, i ho va fer redistribuint la renda generada per una cotització extraordinàriament elevada dels preus del cru. Chávez, a més, va ser generós amb els seus amics i aliats externs i, de la mateixa manera que va subsidiar tot el que va poder dins Veneçuela, va col·laborar amb els governs llatinoamericans que van sintonitzar amb el seu somni bolivarià. Ell va posar petroli, els cubans van posar doctrina, i el somni de la Pàtria Gran va tornar a renéixer, un cop més.
Fins a 2007, les coses van semblar funcionar bé, i el nou règim va aconseguir superar un cop d’Estat de matriu oligàrquica gràcies a l’enorme prestigi popular de Chávez. Després, l’economia va començar a donar símptomes de fatiga com a resultat de decisions que obeïen més a apriorismes ideològics que a una estratègia que tinguera en compte els previsibles vaivens dels preus internacionals del petroli. La inflació i l’escassetat van aparèixer gairebé de sobte, juntament amb la corrupció i amb una criminalitat desbocada, i la polarització entre partidaris i detractors del règim bolivarià es va accentuar.
La mort del gran líder i la seva substitució per Nicolás Maduro, un home incapaç de mantenir amb vigor el xavisme sense Chávez, va obrir l’època en què ara es troba el país. En les eleccions de 2013, Maduro va obtenir el 50.61 per cent dels vots, mentre que el líder de l’oposició anti-bolivariana, Henrique Capriles, va aconseguir el 49.1 per cent. Lluny d’atendre al resultat, que evidenciava la polarització del país, el nou mandatari va decidir donar l’esquena a la realitat i emprendre una fugida cap endavant, amb l’ajuda i l’assessoria, i sota la tutela efectiva, dels cubans.
Les eleccions legislatives de 2015 van donar com a resultat una àmplia victòria a l’oposició, i Veneçuela es va trobar amb un legislatiu enfrontat a l’Executiu, i viceversa, i amb un Judicial fortíssimament mediatitzat pel govern de Maduro. Ha estat aquest poder judicial el que fa uns dies va decidir expropiar a l’Assemblea Nacional de la seva capacitat legislativa i adjudicar-se-la a si mateix. Poques hores més tard, després de l’enorme enrenou intern i internacional provocat per una notícia d’aquestes dimensions, i en particular després de la censura de la fiscal general, tant el Consell de Defensa com el mateix Maduro van demanar al Tribunal Suprem que “revisara la seua decisió”. Ho va fer i se li han retornat al Parlament les seues funcions i prerrogatives. Mentres els jutges es desdeien, i el Govern explicava que “s’havia resolt la controvèrsia”, l’oposició havia arribat a apel·lar als militars perquè posaren fre a la decisió expropiatòria dels jutges [com?].
Tot això configura un escenari en què sembla difícil que els indicadors puguen empitjorar encara més. Però cal témer que en el temps pròxim encara veurem com això passa. La Llei de Murphy [ “Si alguna cosa pot sortir malament, probablement sortirà malament”] és inexorable i tal sembla que el carreró veneçolà no té eixida a la vista.
La dreta internacional, i particularment l’espanyola, es frega les mans perquè el drama veneçolà confirma les seves aprensions davant qualsevol intent de desenvolupar polítiques socials radicals i perquè, a més, així pot seguir acusant Podem i els seus aliats de connivència amb el règim bolivarià. Mentrestant, l’esquerra -que ha guardat un lamentable silenci davant la deriva tan autoritària com incompetent del règim veneçolà- no sap exactament a quina carta quedar-se.
El PSOE parla per boca de Felipe González, absort com està en la seva batalla interna en què l’única cosa que interessa a la seua Gestora és com neutralitzar Sánchez, i el senyor Felipe fa ja molt que va quedar en evidència quan va dir que Chávez i el seu règim eren pitjors que Pinochet i la seva dictadura assassina. Distingides veus de l’esquerra estupenda [per la qual sembla que no passen els anys i segueix ancorada en les certeses de sempre, inassequible al desànim], han dit la seua. He llegit sengles articles de Juan Carlos Monedero i d’Alberto Garzón. Lluny de la meva intenció analitzar-los en profunditat, però alguna cosa es pot dir sobre ells. Els dos reconeixen, amb diferent contundència, que allò del Tribunal Suprem va ser infumable, però persisteixen en la lletania tradicional dels governs populars, l’oligarquia, l’imperialisme i tal i tal. Monedero crida al diàleg intern a Veneçuela i parla de “los malos españoles” [els del PP i algun socialista] que el dificulten; mentre que Garzón es diu disposat a les crítiques al “procés revolucionari”, però només accepta les que es facen des de l’esquerra, és a dir, “des de la lleialtat a la revolució i a fi de consolidar-la i no esfondrar-la”.
Ni una objecció a l’evolució, a la degradació del procés veneçolà. Res a dir de la trista deriva d’un règim que en la seva primera època va millorar substancialment les condicions de vida i treball de milers de veneçolans exclosos durant dècades, però que fa ja massa temps que va entrar en un carreró que no sembla tenir cap sortida. I amb aquest sectarisme tan miop, la veritat, poc es pot esperar. Així, em tem, serà impossible trobar ni que siga una finestreta per la qual sortir del mal pas.
