Paloma Alberola
És generalment sabut que l’educació és una eina essencial per a la transformació social. La formació de ciutadans i ciutadanes lliures, amb capacitat per reptar les jerarquies de poder, és garantia de la justícia social. No obstant això, sembla que, de tant en tant, se’ns oblida la qüestió del gènere, i la importància d’aquesta per al conjunt de la societat.
Com a element socialitzador, l’educació té la capacitat de reproduir els estereotips de gènere tradicionals. Però també té la capacitat potencial de frenar la perpetuació d’eixos patrons sexistes, per començar a transmetre valors reals d’igualtat i d’equitat. Això passa necessàriament per introduir a les aules una pedagogia amb perspectiva de gènere, que sacsege les estructures de la cultura patriarcal en què vivim. Per aconseguir-ho, haurem d’emprendre una sèrie de mesures en paral·lel. En primer lloc, cal eliminar els elements normalitzadors de les desigualtats, tant pel que fa a la metodologia com pel que fa als continguts curriculars. Per exemple, l’estudi de la contribució de Clara Campoamor al camp de la política serviria de model de referència per a les joves, i les animaria a participar de la vida parlamentària. A llarg termini, no serien necessàries les quotes de paritat a les llistes electorals o als òrgans de govern. En segon lloc, cal introduir noves maneres de ser dones i homes, tot atenent a la diversitat d’identitats de gènere existent. Això, contribuiria al foment de la convivència entre estudiants, i reduiria les xifres de casos de bullying a les escoles. En tercer lloc, cal interioritzar i fer servir el llenguatge inclusiu per superar eixa concepció, al meu parer errònia, que el masculí és el terme neutre, i que ens hem de sentir al·ludides quan parlen dels alumnes, dels estudiants, dels professors. En una societat androcèntrica com la nostra, no podem estar-nos de remarcar, ara i adés, que també ens adrecem a elles, que també parlem d’elles. Per últim, és imprescindible abordar decididament la violència masclista a l’àmbit educatiu. I cal que ho fem de manera explícita, mitjançant xarrades informatives sobre protocols de prevenció i actuació, i de manera implícita, a través de la reflexió al voltant de les causes i conseqüències d’aquesta xacra social com a tema transversal.
És evident que, per poder portar a la pràctica aquesta renovació en l’enfocament pedagògic, necessitem professorat format en clau de gènere. D’una banda, els professors i professores hauran d’assumir la necessitat imperant de dedicar temps i esforç a la promoció de la igualtat i l’equitat entre sexes, no només en les relacions amb l’alumnat, sinó també en aquelles entre el personal docent i administratiu dels centres educatius (incloent-hi càrrecs interns de direcció, caporalia i secretaria). D’altra banda, hauran d’assumir la seua responsabilitat de garantir que les noves generacions de ciutadans i ciutadanes actuen per fer efectius els drets d’un col·lectiu que representa la meitat de la població
Ja en el passat l’educació va servir com a eina d’emancipació per a determinats sectors de la societat. Ara, ens ha de servir per apoderar les dones perquè exercisquen la seua condició de ciutadanes de ple dret, així com per conscienciar els homes perquè se sumen a una causa indiscutiblement legítima i de justícia.
