Gustau Muñoz
Molts haureu fet la mateixa experiència: vas al quiosc més proper, cèntric o no tan cèntric, demanes La Vanguardia i ben sovint el quiosquer et dirà: s’ha acabat, només me’n porten 1 (o 2) i ja l’he venut. El diàleg prosseguirà, si fa no fa, d’aquesta manera:
– Home (o Senyora), per què no demana més exemplars?
– No me’n volen portar més, ja ho he fet i no me’n porten més.
– Sí que és rar, això. Que no volen vendre?
– No ho sé…
– Molt estrany, no creu?
– De vegades m’han fet cas i n’han portat 3 exemplars. Si no s’han venut els 3, el distribuïdor torna a rebaixar-ne la quantitat.
– I què farem?
– Proteste vostè al diari, si vol. A mi no em fan cas. Jo ja voldria servir els clients, però…
Això ha passat, està “basat en fets reals”, a quioscos de la ciutat de València com ara el de Guillem de Castro/Beneficència, Pla del Real/La Pagoda, Misser Mascó/Dr. Moliner, plaça Doctor Collado, carrer de Dalt/Tossal, i molts més. Un cas d’allò més singular i fins ara sense solució.
La Vanguardia no vol vendre a València? El boicoteja la distribuïdora de premsa, aquest diari, perquè el fan a Barcelona i és català? Un cas de blaverisme emmascarat i patètic? És política d’empresa no passar-se d’exemplars? Tenen una consciència ecològica tan gran que no volen malbaratar paper? És la tradicional gasiveria catalana? L’avara povertà dei catalani? Són tan poc ambiciosos que s’acontenten a vendre amb comptagotes? No volen aprofitar el moment de fugida massiva de lectors d’El País (per raons òbvies) per tindre més presència a València i altres ciutats del País?
De moment deixen una demanda insatisfeta. Que sovint es queda amb les ganes de llegir el diari en paper. Ja sabem, i tant, de quin peu coixeja La Vanguardia. Però no per això deixa de ser un diari molt digne. Pàgines internacionals magnífiques, amb corresponsals propis. Les cròniques i anàlisis sempre estimulants i intel·ligents d’Enric Juliana des del rovell de l’ou madrileny. Un aire en general seriós i ponderat. I un suplement cultural els dissabtes (Culture/s) que val la pena, tot i que ha tingut èpoques millors.
Missió impossible fóra ja demanar que l’edició en la llengua comuna o compartida (deliciós eufemisme) arribara també a València. Perquè La Vanguardia es publica també en català. Però sembla que difondre aquesta edició a València podria posar en crisi l’Estat. Vade retro!
Els diaris de Madrid, en canvi, no van amb bromes. Sempre n’hi ha amb escreix, piles a disposició de les diferents capçaleres. Aparentment, no els fa res gastar paper o tindre devolucions quantioses.
Ja se sap que els castellans –els qui manen a Madrid- gasten i els catalans -o els indis, o qui siga- paguen, almenys des l’aventura americana, el Gran Capitán i els seus comptes a ull, el terços de Flandes o, darrerament, la xarxa radial d’autovies de franc, el rescat bancari o l’AVE a Zamora.
Clar que els catalans (i valencians) –alguns- també tiren amb bala de vegades, cas de Bancaixa/Bankia, Banc de València, la CAM, Caixa de Catalunya, i etcètera. No caiguem en estereotips fàcils i fora de lloc. No, d’acord, però així i tot…
El cas de La Vanguardia a València i al País Valencià és un misteri. Que dóna peu a moltes reflexions. Amb tan poca ambició, es pot pensar -i és una nota molt al marge- que no anirem gaire lluny. Procés? Reforma d’Espanya? Què dius, ara.
La llei de Say, molt criticada per Keynes i els keynesians, deia que l’oferta crea la demanda. Segons els keynesians, no era ben bé així i el que calia era estimular la demanda. En aquest cas no hi ha oferta suficient i hi ha demanda insatisfeta. Un cas únic, que els economistes farien bé d’analitzar! Existeix demanda, però no oferta. Ni s’ofereix producte ni s’estimula la demanda. Ni es fa mai difusió, promoció, publicitat ni s’hi inclouen noves seccions sobre València, un mercat assequible. Re de re.
Qualsevol empresari amb empenta sabria què fer. ¿O és que tenen raó els qui diuen que La Vanguardia, amb tanta història al darrere, més que no un diari o una empresa és una mena de Ministeri? Dels de la Restauració, com a mínim…
