Francesc Pérez Moragon
Amb la desaparició de Doro Balaguer, perdem un home modest i honest, afectuós i obert al diàleg, d’una gran curiositat intel·lectual i d’una fidelitat a les seues idees i al País Valencià, vertaderament admirables. També un pintor d’una personalitat estilística meditada i explorada davant el llenç i d’una tècnica segura. I moltes persones hem perdut un amic benhumorat, amb qui hem compartit —amb ell i amb Rocío Sánchez, la seua gran companya—, moltes i moltes hores de conversa.
Isidor Balaguer Sanchis va nàixer a València el 1931, en una família de petits fabricants i comerciants. El pare, Josep Balaguer, estigué molt vinculat al moviment de renovació cultural que es va produir a la València de la dècada de 1930, entorn de la Sala Blava i Acció d’Art o de les revistes Taula de Lletres Valencianes, La República de les Lletres i Nueva Cultura.
Estudià en una Escola de Belles Arts (1946-1952) dominada en la postguerra per una completa atonia i una resistència indocumentada cap a qualsevol influència exterior, particularment si tenia res a veure amb les avantguardes artístiques ja ben representades a Europa i, de manera incipient però poderosa, als EUA.
Per això mateix, de seguida que pogué va marxar a Madrid, buscant professionalitzar-se com a pintor, i després a París, que li representà un conjunt de troballes, com ara la pintura abstracta, museus, exposicions o lectures. Des d’allí, sense perdre la relació amb València, es va vincular amb els petits grups d’artistes renovadors que ací apareixien i de manera especial amb el Grup Parpalló, iniciat cap al 1956.
I a París, en l’època encara del compromís d’alguns intel·lectuals o artistes amb les idees d’esquerra, Doro Balaguer es va vincular al Partit Comunista d’Espanya (PCE), que encapçalava la lluita antifranquista per les llibertats democràtiques.
Aquest compromís va decidir un tombant en la seua vida. En un viatge a València, l’any 1960, fou detingut i empresonat per haver participat en el VI congrés del PCE, celebrat a Praga. En eixir de la presó, quedà privat de passaport i, per tant, de la possibilitat de retornar a París.
Això, unit a la necessitat de guanyar-se la vida i de fer-se càrrec de la petita empresa familiar, l’induïren en un temps a deixar la pintura per complet, cap al 1964.
Paral·lelament, va reprendre l’activitat comunista clandestina i es mantingué vinculat als grups que a València desenvolupaven un pensament crític, vinculat amb les reivindicacions de la llengua i la cultura catalanes, de la democràcia i de la incorporació de l’estat espanyol a Europa, amb personalitats com Joan Fuster i Vicent Ventura, amb els quals mantingué una gran amistat, com després amb Josep Iborra i Josep Garcia Richart, amb els quals, mentre fou possible, fins fa pocs anys, mantingué una tertúlia quasi ja monogràfica sobre política i música, perquè tots tres eren melòmans molt entesos.
En representació del PCE participà en plataformes unitàries de les forces democràtiques en els darrers temps del franquisme i durant la Transició. Després, disconforme amb la política del PCE i del PCPV, l’abandonà i va participar com a dirigent molt escoltat en la Unitat del Poble Valencià, origen de l’actual Bloc Nacionalista Valencià fins que es va desvincular de la política activa. Entremig, fou un dels inspiradors, amb Ernest Garcia i Gustau Muñoz, de la revista Trellat (1980-1982), una magnífica experiència cultural i política.
Bon amic de Josep Renau, intervingué en la constitució i la marxa inicial de la Fundació Josep Renau, que deixà per disconformitat amb la gestió de l’entitat. Publicà sobre ell un recull de textos: Renau, pintura i política (1994).
El 2001 va rebre la Medalla de la Universitat de València, en reconeixement de tota la seua trajectòria, i amb aquest motiu s’edità un altre recull de textos seus, apareguts a diversos mitjans periodístics, Doro Balaguer, art, cultura, política, país (2002), a cura de Gustau Muñoz. La Laudatio fou d’Emèrit Bono, un altre gran amic de Doro, des de l’etapa del PCE.
El 2009, publicà L’esquerra agònica. Records i reflexions, un llibre en què s’intercalaven records personals i pensaments molt crítics sobre la penosa i complexa evolució de l’esquerra a tot arreu, en els inicis del segle XXI.
Dos anys més tard, la Fundació Chirivella Soriano li dedicà una exposició monogràfica — Doro Balaguer, pintura, política, vida—, comissariada per Carlos Pérez i per mi mateix, que combinava les poques pintures salvades de la seua primera època, amb les de la seua represa com a artista plàstic, després del 2000. Paral·lelament, el mateix 2011, la Universitat de València produí un documental, titulat com l’exposició, sobre la seua trajectòria vital.
Llavors, hi havia localitzades unes deu obres de l’etapa 1955-1961, propietat de l’IVAM, la Fundació Chirivella Soriano, la Biblioteca Víctor Balaguer i la Fundació Salvador Victoria, així com de col·leccionistes privats i del mateix artista. Al Muzeum Naradowe de Wroclaw (Polònia), n’hi ha disset, que pogueren ser vistes a València el 1991, en una exposició sobre el Grup Parpalló organitzada per Artur Heras.
(eldiario.es/cv, 29 de gener 2017. Foto de Jesús Ciscar).
