Henry Ettinghausen
Fa prop de deu anys vaig llegir els volums inicials de les memòries de Carles Fontserè: el primer, en el qual parla sobretot del seu paper com a cartellista de la República en guerra, i el segon, que porta com a títol: Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial (Barcelona, Proa, 1999). En aquest últim em van sobtar les seves moltes declaracions explícitament pronazis i antisemites, i també les seves duríssimes crítiques als aliats i a la Resistència francesa. No es tractava d’una confessió, sinó de la proclamació de la seva col·laboració a París amb els nazis ocupants i de l’admiració que encara sentia, a la cloenda del segle XX, pel Tercer Reich hitlerià.
Just abans de llegir Un exiliat de tercera, n’havia enviat un exemplar de l’edició en castellà a una cosina meva francesa que fa traduccions de llibres espanyols. Escandalitzada, ella em va comentar, a més del patent filonazisme de l’autor, el fet que La Gerbe, la revista per la qual Fontserè havia treballat com a il·lustrador des del començament de l’Ocupació, era l’única publicació cultural publicada a França patrocinada i dirigida pels alemanys, la qual havia seguit una línia feroçment pronazi i antisemita.
Encara guardo l’amable resposta que em va enviar el març del 2007 Terry Broch, vídua de Fontserè, a la carta que li havia escrit anunciant-li que, al contrari del que li havia indicat poc abans, la meva cosina no traduiria pas al francès el segon volum de les memòries del seu marit. Si vaig esperar fins al passat mes d’agost per oferir a Núvol l’article “Carles Fontserè. Un testimoni excessivament incòmode” fou, senzillament, perquè no volia fer patir la Terry Broch, ja que ella evidentment no s’ho mereixia. Havent mort ella el passat mes d’abril, resulta que el meu article s’ha publicat en ple Any Fontserè.
En sortir aquell escrit, vaig rebre correus d’amics i col·legues, incloent-hi catedràtics d’història, de literatura i de filosofia, que me’n felicitaven. Per altra part, malgrat no participar en les anomenades xarxes socials, em consta que l’article va aixecar una bona polseguera. El que sí que he llegit són el mig centenar de comentaris que aparegueren a Núvol, i també articles a diversos diaris i revistes que mencionaven el meu escrit, i alguns dels articles que es dedicaren específicament a comentar-lo. De fet, paisvalenciaseglexxi.com, del 3 de setembre, va reproduir el meu article, la resposta d’Agustí Colomines i la meva resposta a la seva, “perquè ens sembla una de les polèmiques de més significació política d’aquest estiu”. Ara que l’afer ja ha deixat de ser notícia, voldria comentar aquells comentaris, no per justificar el que vaig escriure, ja que segueixo estant convençut que es justifica per si sol, sinó per fer quelcom una mica més ampli: glossar les implicacions d’algunes de les reaccions que va suscitar.
D’entrada, voldria deixar clar un fet que em va sorprendre en una bona quantitat dels comentaris favorables: que em felicitessin a mi i/o a Núvol per haver tingut la valentia de publicar l’article. Encara és l’hora que em demano per què s’hauria de tenir coratge per exposar, amb els seus propis mots, allò que declara sense embuts un escriptor (de fet, jo hi incloïa unes 45 cites directes del llibre que comentava). Suposo que la qüestió no és tant si el que s’exposa és correcte, sinó més aviat si és correcte políticament. Una de les lliçons que he après és que qüestionar qualsevol faceta del currículum d’un heroi cultural públicament reconegut i honorat pot ser considerat per algunes persones com un acte de traïció nacional.
En realitat, la majoria dels comentaris desfavorables al meu article venien a dir precisament això: que era inadmissible buscar les pessigolles a una figura tan cèlebre com Carles Fontserè. Aquest tipus de crítica donava sovint a entendre que, de part meva, hi devia haver alguna mena d’animadversió personal. Així, segons va deixar escrit Agustí Colomines al seu blog del 20 d’agost (“Carles Fontserè no era cap filonazi”, reproduït a Núvol dos dies després), allò que jo buscava era ni més ni menys que “linxar” Fontserè. Però al meu article en cap moment no vaig criticar el seu gran talent com a cartellista, ni vaig qüestionar el seu dret a gaudir d’un Any dedicat a la seva carrera artística. Només posava de manifest el fet que se seguia ignorant, o bé amagant, allò que ell mateix havia publicat tan francament i oberta sobre la seva vida sota l’Ocupació alemanya de França. En efecte, pràcticament tots els resums biogràfics que s’han publicat sobre Fontserè –començant pel de l’Enciclopèdia Catalana– ometen tota referència a les seves activitats col·laboracionistes durant els primers anys de l’Ocupació i al seu declarat filonazisme.
Una cosa que em costa d’entendre és que hi hagi qui considera que, si hom pot ser tingut per suficientment lliure, no passa res si escriu coses estrambòtiques o escandaloses: que no tan sols se l’ha de perdonar, sinó que fins i tot se’l pot elogiar. Un dels comentaris publicats a Núvol és típic en aquest sentit: “Fontserè era un lliurepensador, llibertari, que com queda demostrat percebia les coses sense prejudicis”. Quelcom de ben semblant era afirmar que l’autobiògraf només volia ser provocador. Aquest argument s’articula a l’article “Visca la llibertat! (En defensa de Carles Fontserè)”, publicat a Vilaweb, el 22 d’agost, per Assumpció Maresma, en el qual ella assevera: “Fontserè era un home provocador i li agradava d’anar sempre contra corrent. Era visceral i no tenia res d’això que ara en diem políticament correcte”. Ignasi Moreta, en comentar una entrevista que havia fet a Fontserè –i que Núvol, el 14 de setembre, va publicar per primer cop sencera–, suggeria quelcom de similar quan deia, parlant de Fontserè: “als anys noranta va jugar una mica a ‘épater’”. ¿Però pot tractar-se tan sols d’un postureig provocador no deixar d’elogiar la política internacional del nazisme i no parar de condemnar la d’Anglaterra, els Estats Units, la URSS i la resta dels aliats, amén de la Resistència francesa? Si hom és suficientment lliure, provocador o visceral, ¿això vol dir que pot al·legar legítimament qualsevol cosa que li passa pel cap?
Una altra justificació oferta per més d’un comentarista era la noció que no cal pensar que tot el que es diu en una autobiografia s’ha de llegir com si fos l’expressió d’una (o de la) veritat, perquè les memòries poden ser obres d’art escrites amb finalitats estètiques. Típic d’aquesta tesi és el següent: “Una obra d’art és una opinió dita de manera estètica […]. En el cas del senyor Fontserè, de què parlem? D’un llibre que és tan sols un llibre d’opinió sobre uns fets viscuts o una obra d’art que conté la seva pròpia veritat?”. Aquest argument (més aviat escapatòria?) consisteix a proposar que la meva lectura del llibre de Fontserè era “simplista (per lineal i reduccionista) […], donant total credibilitat a una autobiografia”. Per descomptat, reconec que existeixen autobiografies fantasioses, i fins i tot fictícies, però les memòries de Fontserè no són pas d’aquesta mena: van farcides de documentació, reprodueixen una gran quantitat de cartes, fotografies, gravats, pintures i dibuixos, cosa que dóna a entendre (em sembla a mi) que ell les presentava precisament com una crònica sense embuts de les seves vivències.
Per altra part, reconèixer la incomoditat del segon volum de les memòries de Fontserè pot proveir una altra escapatòria que ve a ser tot el contrari de voler llegir-les com una autobiografia estètica. Aquesta maniobra consisteix a convertir el propi autobiògraf en víctima de la seva pròpia sinceritat. Tal com ho expressa Agustí Colomines, “La seva va ser una autobiografia sense concessions, ni amb ell mateix”. Per cert, Colomines també donava a entendre que el problema era que l’obra conté ironies, les quals jo (per ser anglès i per haver-me dedicat sovint a escriure sobre Quevedo) havia estat incapaç de captar.
Si realment es vol indagar si el filonazisme expressat al llibre que jo comentava s’ha de prendre seriosament, cal tenir en compte que les opinions de Fontserè sobre la Segona Guerra Mundial no s’expressen només a les seves memòries. Conec persones que l’havien sentit, la dècada dels setanta a Nova York, parlant del nazisme en els mateixos termes que ho faria més de vint anys més tard a Un exiliat de tercera. I Julià Guillamón, a La Vanguardia del 5 de maig d’enguany, recorda com havia visitat el matrimoni Fontserè-Broch a Porqueres i com l’artista “Arrancaba con cualquiera de sus historias –el trato exquisito de los nazis cuando ocuparon París o la mala idea de los aliados que pretendían represaliar a Maurice Chevalier por colaboracionista–, y se embalaba de mala manera. A su lado, su esposa, Terry Broch, intentaba frenarle: ‘¡Caaarles!’. Y, como no paraba, insistía: ‘¡Caaaarles!’”.
Potser allò que m’ha xocat més en les reaccions que va suscitar el meu article sigui el fet que cap de les persones que em van criticar va citar ni una sola paraula del llibre que jo tractava. Mentre alguns dels comentaristes deixaven ben clar que no l’havien llegit –i alguns deien que els havien entrat ganes de llegir-lo–, és evident que pràcticament tots els que van comentar la meva crítica del llibre ho feien sense haver-lo llegit, o bé sense haver-lo tornat a llegir. Em penso que és pertinent preguntar: com es pot comentar la crítica d’un llibre sense referir-se directament al llibre?
Que jo sàpiga, només hi va haver una excepció. Pere Fuster, que a primers de setembre (a Ariet.cat i a Directe.cat) publicà un article titulat “Carles Fontserè, l’enfonsament d’un mite”, s’havia molestat per entrevistar-me, per llegir el llibre de Fontserè i per visitar l’arxiu de l’artista conservat a l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany. Allà, entre d’altres coses, com ara cartells que l’artista havia dissenyat per promocionar La Gerbe, va trobar “un retrat [fet per Fontserè] de Rudolf Rahn, l’enviat de Joseph Goebbels a la França ocupada per dirigir la propaganda nazi”. Tal com diu Fuster en el seu article: “El relat i les opinions de Fontserè xoquen frontalment amb l’experiència de milers de persones refugiades que van caure a les urpes del feixisme. Només cal pensar en els 9.000 republicans que van ser deportats a Mauthausen”.
Entremig dels comentaris positius que va provocar el meu article n’hi va haver que preguntaven, comprensiblement, per què no s’havien reconegut abans adequadament les claríssimes implicacions de les declaracions pronazis del llibre de Fontserè. També n’hi va haver que blasmaven l’editorial de tant renom que el publicà i el jurat que li va atorgar, l’any 2000, el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig. De fet, algunes de les ressenyes publicades quan va sortir el llibre van fer menció de la incomoditat que suscitaven moltes de les seves afirmacions –a la coberta final del llibre ja s’avisava que es tractava d’”Unes memòries incòmodes, sí, però, sobretot, fascinants”– però em penso que hi devia haver prou motius perquè les ressenyes no hi insistissin.
Molt abans de la publicació d’Un exiliat de tercera, Fontserè havia estat reconegut com el cartellista català encara viu més emblemàtic de la República. Havia estat a l’exili, havia tornat just abans de la mort de Franco, havia rebut la Creu de Sant Jordi, i havia publicat un primer volum de les seves memòries que no es caracteritzava per afirmacions incòmodes. A més, tal com deia Bernat Puigtobella, contestant Agustí Colomines (“Fontserè, Xalàmov, Levi…”, Núvol, 22 d’agost), “Quan es va publicar Un exiliat de tercera […] ja hi va haver algunes esgarrifances, però el personatge es feia perdonar amb la seva vitalitat i simpatia desbordant”. Fontserè s’havia establert com un referent mediàtic, per no dir mític. I els mites no es toquen. Ja ho deia Assumpció Maresma: “és inadmissible que ningú gosi convertir-lo en una caricatura”.
Finalment, voldria mencionar la crítica més aberrant que m’ha arribat del meu article. No per revelar-se com a fruit d’una mentalitat que sembla ser víctima de teories conspiradores deixa de tenir la seva gràcia. Es tracta d’un escrit anònim publicat, el 25 d’agost, a Nordest Llibertari, Tramuntana Vermella Mail, el qual anuncia que “El diari El Punt Avui s’apunta a la campanya reaccionària contra Carles Fontserè”, que “Darrere la campanya hi ha els serveis d’intel·ligència imperialistes occidentals” i que “Està en estudi la constitució d’un comitè Fontserè enfront aquesta mena de cas Dreyfus”. Pretendre que hi havia una campanya contra Fontserè és ridícul: es tractava d’un solitari article en què s’intentava exposar allò que diu ell mateix. Imaginar-se que els serveis d’intel·ligència imperialistes occidentals no tenen res de més important a fer que no sigui il·luminar un aspecte poc o gens reconegut de la personalitat de Carles Fontserè semblaria indicar una paranoia força avançada. I voler confondre un intent d’examinació del filonazisme i de l’antisemitisme d’un volum de les memòries de Fontserè amb la brutal i llarguíssima persecució antisemita de Dreyfus per l’Estat francès pertany al teatre de l’absurd.
Tal com varen indicar uns quants comentaris publicats a Núvol, el pronazisme i l’antisemitisme de Fontserè no constitueixen, ni de bon tros, un cas únic. Cal recordar noms d’escriptors i intel·lectuals ben coneguts, col·laboradors amb el nazisme o el feixisme, com ara Brasillac, Céline, Paul de Man, Eugeni d’Ors, Heidegger, Marinetti, Pirandello, Pound o Vilallonga. Ara bé, el cas de Fontserè és inusual, per no haver-se penedit mai, sinó tot al contrari: haver mantingut, com a mínim fins als 83 anys, la seva admiració pel nazisme i el seu odi pels aliats d’una manera tan pública com es manifesten al segon volum de les seves memòries.
Per acabar, voldria recalcar la idea, expressada per diversos comentaristes que afirmaven una opinió que hauria de ser òbvia: que es pot censurar la trajectòria política d’un artista o un escriptor sense desmerèixer-ne l’obra. És el que havia expressat quan vaig contestar a Agustí Colomines: “No per haver-se declarat un pronazi impenitent Fontserè deixa de ser un personatge important. Potser fins i tot es mereix que se celebri un Any Fontserè. L’únic que suggereixo és que es prenguin seriosament totes les seves manifestacions públiques, tant en el camp de l’art com en el de les lletres. Crec que el catalanisme hauria de ser prou adult per poder acceptar la idea que no tots els seus herois són necessàriament perfectes. Per què ho haurien de ser?”. Com deia Assumpció Maresma, “Llegir, interrogar, contrastar i pensar pot ser un bon antídot a les temptacions de beatificar ningú o d’enviar-lo a l’infern al primer piulet”.
(Núvol, 23 novembre 2016)
