Un carrer, a València, per a Joan Fuster

joan-fuster

Gustau Muñoz

València li deu un carrer a Joan Fuster i Ortells (1922-1992). Ja és hora de saldar el deute. Molt prompte farà un quart de segle de la mort de Fuster. Hi ha hagut temps per a ponderar i assimilar l’aportació, d’una dimensió extraordinària, de qui pot ser considerat l’intel·lectual valencià més important del segle XX. La celebració del centenari, el 2022, serà un moment clau en què cal esperar que la cultura valenciana en el seu conjunt, i les institucions, sabran estar a l’alçada. Sens dubte serà així per part dels autors, els estudiosos, els intel·lectuals, els acadèmics, els editors, els lectors, els estudiants, del País i de tota l’àrea de la llengua catalana. Per descomptat, de les universitats, començant per la Universitat de València, de la qual fou catedràtic, que compta amb una activa Càtedra Joan Fuster i que ha impulsat moltes i importants publicacions sobre Fuster, així com la nova i definitiva edició de l’Obra Completa, dirigida per Antoni Furió i Josep Palàcios.

Però la significació de Joan Fuster va molt més enllà. La passió pel seu poble, pel destí de la gent valenciana, pel passat i el futur d’una societat, una llengua i un país, fou el motor, l’esperó, d’una activitat intel·lectual, i també cívica, impressionant. Amb Fuster la cultura valenciana fidel a la llengua i al llegat del passat, i a l’obra de la Renaixença, assoleix la maduresa definitiva i una vessant de modernitat i exigència literalment revolucionàries. Fuster marca un abans i un després.

L’obra de cultura que va dur a terme personalment, en el camp de l’assaig, del periodisme d’idees, de l’erudició, de la història social de la cultura, és ben coneguda i no cal insistir-hi massa. La seua influència i el gran nombre d’iniciatives culturals i cíviques que va impulsar són un altre capítol d’una riquesa extraordinària. La seua actitud vital, la disposició permanent a fer país, a ajudar als qui havien de bastir l’edifici d’una cultura moderna i solvent, completen la imatge d’un intel·lectual amb una presència pública enormement destacada al llarg de dècades. I que va projectar arreu la nostra cultura, en multitud de registres.

Naturalment que alguns sectors de València li tenien una enorme aversió, per raons ben conegudes, de naturalesa política en molts casos i també, potser, psicològica o visceral, que remeten sens dubte a explicacions sociològiques i de psicologia social. Però sense la dèria i l’acció premeditada d’un establishment ultraconservador i franquista que es va sentir impugnat per Fuster, no s’entendria res del que va ser una croada d’insults, atacs, marginació, persecució i, finalment, atemptats amb bomba a sa casa.

Ara hem de pensar que els temps han canviat. De fet, és així: s’han produït molts i grans canvis, i una nova era de tolerància i convivència s’ha instaurat entre els valencians. Afortunadament, formen part ja del passat velles formes d’entendre la discrepància civil, que tanmateix existeix i és bo i normal que siga així, però que s’ha d’expressar i dirimir de manera civilitzada. Aquesta és la lliçó que sembla que s’ha après i tant de bo que siga un fet irreversible.

Una bona manera de demostrar i de celebrar el nou temps seria reparar la deixadesa, l’oblit i l’animadversió envers Fuster i dedicar-li un carrer digne, un carrer important. No un carreró o un carrer impersonal d’extraradi. Un carrer a l’alçada del personatge.

Faig formalment una proposta al consistori de València i específicament al magnífic alcalde Joan Ribó. Cal ser valents, i també convincents. Seria un acte de justícia i una prova de la maduració cívica que ens plau de constatar. Fuster venia sovint a València des de Sueca. Havia recorregut amb passió la ciutat, els seus carrers i places, havia admirat els casalicis, palaus i esglésies, tots els racons d’una ciutat que als anys quaranta i cinquanta guardava encara moltíssimes petjades d’un passat esplendorós. Estudià a la nostra Universitat. Fou membre de Lo Rat Penat. Mantingué una tertúlia setmanal a la l’actual plaça de l’Ajuntament o molt a prop. Crec que seria una gran iniciativa donar-li el nom d’Avinguda de Joan Fuster a l’actual avinguda Marqués de Sotelo, que va de l’Estació del Nord a la plaça de l’Ajuntament, el trajecte que va fer durant anys, durant dècades, el nostre autor. I al capdavall el marquès de Sotelo fou un cacic d’una dictadura, la del general Primo de Rivera, que avui no diu res, però que si escorcollem una mica, el que diu no és gens bo ni exemplar, i no faria res que desaparegués del nomenclàtor. No seria cap pèrdua. En canvi, dedicar-li aquesta avinguda (o carrer) a Fuster seria un fet extraordinàriament positiu, cap a dins i de portes enfora. La ciutat guanyaria molt, perquè faria un acte de justícia, reconeixement i dignificació. Confirmaria que la nova etapa de tolerància i convivència civilitzada va de bo i és irreversible. Tothom ho hauria de poder celebrar en el fons. Guanyaria la ciutat.

(eldiario.es/cv, 28 de novembre 2016)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER